Moltes vegades mhe sentit transhumana. Sé que duc una peça dintel·ligència artificial dins meu i no he gosat mai preguntar a ningú què conté. És cert que ho recordo tot, menys els somnis. Als exàmens no he tornat a tenir mai cap problema. I per anar al supermercat, només haig de mirar una vegada la llista de la compra. Hi va haver una època en què vaig pensar que el meu cos shavia fos amb un altre món i que, a conseqüència daixò, jo seria immortal. Mig robòtica, pensava que algun dia podria viure a la Lluna o a Mart en una caseta amb jardí. A partir daquell dia, els meus pares, cada cert temps, em regalaven un llibre nou i, només llegint-lo una vegada, ja mel sabia pràcticament de memòria. El meu poder era acollonant. És clar que només em regalaven llibres de Ray Bradbury. La resta, com sempre, era una merda seca.
Però avui, com deia, he entrat a una llibreria pel meu compte després de molt de temps. El llibreter mha fet descompte i mha semblat bonic tornar-li el gest quedant-me una estona a la cafeteria que té a fora. He llegit Zen en lart descriure en un parell dhores i amb un parell de copes de vi amb llenques de parmesà, lhe subratllat per tot arreu i, el més important, he entès que el que de debò dona fruits quan et disposes a escriure són les observacions personals, les fantasies estrafolàries i les idees estranyes. Llegir des de petita em va fer venir ganes descriure, com mha passat avui amb Bradbury. Sempre he tingut pressentiments. De vegades mhe arribat a fer por. Les meves veus interiors mhan dit moltes vegades que tot era a punt dacabar. I lendemà moria un conegut. Linstint de conservació és relatiu. La gent no crida davant la realitat de les coses. Sovint, de fet, shi conformen com putos zombis teledirigits.
Aquesta nit començaré un conte que valdrà la pena. Serà una història on quallin les tres circumstàncies que mha descobert Bradbury i que encara no tenia fitxades a la pila platejada de la mà. El meu entusiasme renovat xoca frontalment amb lopinió generalitzada. Ningú considera que el que jo faig, escriure contes, sigui cap mena de feina seriosa sinó un hobby per evadir responsabilitats. No em veig treballant en una sabateria o en un supermercat. Quan magafen les crisis dansietat, podria arribar a fer mal a algú. I no maturaria ni el mag capcot amb el barret de copalta.
Els artistes seguim sent ferralla exterminable. I ho som perquè llegim. I si llegim pensem i tenim sentit crític. Això ens fa qüestionar el poder. Si poguessin, ens cremarien vius. Com feien amb els llibres. O amb les bruixes. La cultura està al focus de la indiferència. Sallunya del lleure alienant que se suposa que ens convé per estar quiets, callats i embalsamats. No és una fatiga intel·lectual, en sentit rigorós. Jo ho veig més com una laxitud de lintel·lectualisme. La gent no vol aprendre més, com a molt vol informar-se, però de pressa i corrent. Als aparadors de les llibreries creix, en proporcions esfereïdores, la immensa muntanya dels llibres que mai no seran adquirits, que ningú no llegirà, que es convertiran en una reserva monstruosa i de luxe per als rosegadors. Em sembla que per tot això mhe allunyat de tothom. En la solitud, ningú menysprea la meva tasca, que més que una feina és una alegria. I ben mirat, no estic sola. La biblioteca i el cinema em fan molta companyia.
Els meus contes són invertebrats. Com a lectora mapassiona descobrir el final dun relat, però com a escriptora de contes no tinc cap desenllaç planificat en el moment de posar-me a escriure. Per no tenir, no tinc ni esquema més enllà del que em va venint al cap a cada moment. Diu Bradbury que si escrius un relat a la setmana tindràs cinquanta-dos relats en un any. I entre cinquanta-dues opcions nhi haurà alguna que destaqui o temocioni. Escriure sense pausa és una manera de practicar, dassajar el gènere i potenciar la creativitat. Jo cada dia sento la necessitat dexplicar una història, ja sigui perquè el to del cel a lhorabaixa és més violeta que de costum o perquè al bar de sota casa shi produeix una batalla campal entre dues dones que es comuniquen a base descopinades a la cara o dinsults encara per normalitzar.
Puc fer real qualsevol cosa i acabar parlant de la condició humana. Magraden les sirenes enmig de la boira, les màquines voladores i les crisàlides, els dinosaures que acaben sent dracs tristos disfressats, els encontres nocturns en no-llocs impossibles, les diademes de microscopis, el so dun tro i les columnes de foc, les bruixes dabril, lúltima nit del món, els duplicats robòtics de persones, les pluges suaus que han de venir, els coets que exploten a prop de Mart. Tot pot passar pel filtre de la creativitat i de la versemblança. Com que el no-res és a tocar, val més passar el temps que ens queda fent allò que ens agrada, no? A més, sempre he pensat que no mola gens prometre camins de roses ni fórmules màgiques. Això ja ho fan els polítics. Hi ha molts escenaris possibles, per a la interpretació dun conte. Tants com lectors.
El meu conte, doncs, ha de tenir la dosi justa dobservacions personals, fantasies estrafolàries i idees estranyes. Les idees estranyes em venen de fàbrica. Aquest punt el tinc despatxat. De vegades, aquests mateixos pensaments forassenyats es porten a lextrem i es transformen en fantasies estrafolàries com les que escrivia quan tenia quatre anys. El que he de mirar deducar són les observacions personals. Ja observo, jo. Però poca cosa em crida latenció. De vegades fins i tot em quedo empanada amb coses que després entenc que no existeixen. Però jo les he vist. Només jo. He discutit amb molta gent. Mhe sentit tractar de boja i jo no he baixat del burro.
La trama dun conte sempre es descobreix després dels fets, i no abans. Perquè la trama són les petjades que queden a la neu quan els personatges ja han marxat rumb a destins increïbles. Cal que tracti les idees com si fossin gats: aconseguir que elles em segueixin a mi, fingint que les ignoro. Estic tan emocionada que prefereixo anar a dormir i endreçar les idees. Demà començaré a escriure. Espero que la nit em bradburytzi fins al punt que, amb el nou dia, el zen sapoderi de mi i majudi a escriure un conte amb mil cares i mil ulls. Encendré lamparetes de colors a lestudi i miraré descoltar la veu de lhumanista del futur. Si ell em dicta, tot serà més planer. Avui noto que no puc començar. Deu ser que el meu subconscient pensa que encara no és el moment. I men refio amb fe cega. Com em passa amb les veus que em parlen i que de cop i volta se silencien amb laparició del mag amb barret de copalta i un ull blau fluorescent al bell mig de la copa. Estira els braços com un sant Crist crucificat i tot es calma com en un estany.
Em llevo a les vuit del matí amb una sensació inaudita. He tingut un somni estrany. Feia anys que no recordava què somniava. Penso que quan no es pot tenir la realitat, nhi ha prou amb els somnis. Jo estava asseguda enmig duna supernova en una butaca del Liceu de Barcelona. Primera fila. Veia a càmera lenta com el primer impacte esgarrinxava la nau com si fos un obrellaunes gegantí. També presenciava com els homes sortien disparats a lespai, retorçant-se com una dotzena de peixos fulgurants. Sescampaven per una mar fosca mentre la nau, convertida en un milió de fragments, prosseguia la seva ruta com un eixam de meteorits a la recerca dun sol perdut. Quan he notat molta escalfor a les cames, mhe despertat. Suada. Xopa com una gallina.
Em torno a endormiscar, després dun got daigua freda de la nevera que mha trepanat les temples. Els homes dabans ara cauen. Cauen. Cauen en la maduresa de les seves vides, com còdols diminuts i platejats. Es disseminen com pedres catapultades. I ara en comptes dhomes només són veus. Veus de tota mena, incorpòries i desapassionades, amb diversos tons de terror i resignació. Tot és tan estrany i alhora tan real. Espai, milers de quilòmetres despai, i veus que vibren just al centre de lescenari. No veig cap dels homes dabans. Només sento crits.