Mhe tornat a despertar, ara neguitosa, com amb un buit a lestómac i unes ganes incontrolades de plorar. Sento dolor i mareig a parts iguals. Noto el cervell desintegrat. He tingut un somni fragmentat, sense un principi clar ni un final definitiu. Em fa lefecte que ho he viscut abans, tot això. I daltra banda, és evident que no he estat mai asseguda en una butaca del Liceu enmig duna supernova veient com la humanitat cau a labisme. Bàsicament perquè les intenses emissions de radiació electromagnètica mhaurien fulminat i la llum extrema mhauria cremat les retines en dècimes de segon.
Em sento molt petita dins el llit. Provo de recordar moments feliços de la infantesa, imatges prou agradables per tapar el somni que acabo de tenir. Però no men surto. Noto electricitat estàtica per tot el cos. La pila platejada de la mà ha adoptat unes dimensions inaudites. Se menganxen els llençols a la pell i els cabells apunten cap al sostre. Quan miro de fer-me una cua amb la goma que duc al canell, em costa arreplegar-los. Intento pensar fent ús de la raó. Per què he somniat això? Sempre mha agradat agafar una idea científica com a plataforma per saltar enlaire i no tornar mai més. Però avui no tinc clar el punt de partida. Em noto mal a la mà, cada vegada més. Encenc el llum i madono que tinc un cercle blau al voltant de la peça, com un conglomerat de venes i artèries, com si hi hagués entrat massa informació de cop i el giny estigués a punt dexplotar.
Obro les finestres i encara és de nit. Miro el rellotge i assenyala les onze del matí. No entenc res. La làmpada blava que tinc al passadís ara emet llum verda. La casa fa olor de cafè acabat de fer. Truco als meus pares i els explico el somni, els meus successius desvetllaments nocturns, la llum verda i lolor de cafè. La meva mare em diu que no mespanti, que ella ha somniat exactament el mateix. Que tot això passava en un conte de Bradbury que ella ha llegit desenes de vegades i que és normal. «Però jo no recordo haver-lo llegit mai», li dic. «Però el tens concentrat al microxip», em contesta ben tranquil·la. I afegeix: «Has de pensar que el teu microxip és com el teu inconscient». Després daquesta frase entenc que o bé jo no he evolucionat i mhe aturat en un punt inconcret del temps i tinc la mateixa informació que tenia fa dècades ja que tota està condensada en aquella primera i única pila platejada, o bé que necessito explorar amb urgència el meu inconscient i posar-me a viatjar per allunyar-me daquest món de merda que em limita les aspiracions reals. Viatjaria en companyia del mag del barret amb lull blau fluorescent, no fos cas que mentressin ganes de barallar-me amb els covards que cauen sense haver lluitat per res.
La tecnologia que tinc dins meu mha fet sentir diferent tota la vida. Dalguna manera també mha allunyat dels altres. Entre això i lesquizofrènia... En moltes ocasions mhe sentit com una atracció de fira, havent dexplicar què contenia el bony de la mà. Una esguerrada o una apedaçada, mhan dit de vegades pensant que no els sentia. O potser no mho ha dit mai ningú. Però jo ho he sentit dins del cap i això ja compta. Com les ombres verdes que veig cada nit sobre la ciutat quan apago el llum i em transformo en la firewoman més potent de la galàxia sideral. Llavors sempre sento la veu adorable de Bradbury que em xiuxiueja: «Si no tens ganes de plorar, no viuràs una vida completa». I ploro com una bleda assolellada fins que la coïssor dels ulls madorm com un opiaci.
Com que avui tampoc no escriuré el conte definitiu, surto de casa. Fa fred i retrocedeixo a buscar els guants i la bufanda. Descobreixo una llibreria nova que no havia vist mai. És estrany. Em conec la ciutat com el palmell de la mà. La llibreria és plena de gent. Hi ha cava a lentrada i tothom va molt mudat. Deuen celebrar la inauguració o shi deu presentar un llibre. Malgrat odiar el contacte humà, li pregunto a una noia què hi fa tanta gent. «Es presenta el conte guanyador del Premi Ray Bradbury». «Ah. I qui ha guanyat?». «Una noia amb el pseudònim de Miss Elèctrica. Es veu que té un microxip a la mà. Però encara no ha arribat». Miro al meu voltant i madono que porto els guants posats. Maturo davant una dona gran i li pregunto: «Perdoni, sap de qui és la llibreria?». «Ho sap tothom, noia! Fa quaranta anys que hi és! El propietari és aquell senyor dallà, el del barret». Quaranta anys? Jo no havia vist mai aquesta llibreria. Miro per sobre dels caps de la gent i el veig. La cabellera blanca, la corbata, les ulleres de muntura fosca, el nas ample i el somriure bonhomiós. I el barret de copalta. De sobte sapaguen els llums de la llibreria. Tothom queda abraçat per lull blau fluorescent del mestre de cerimònies. I jo marxo sense fer gaire soroll.
A fora plou, i la nit és tota verda. Cauen homes i dones del cel. Enllà dels núvols, veig la meva butaca del Liceu. Després agafaré un bolígraf i una llibreta i hi pujaré una estona.
Víctor García Tur
Víctor García Tur (Barcelona, 1981) és dissenyador. Va guanyar el premi Documenta amb un recull de contes, Twistanschauung (2009), i amb les novel·les Els ocells (2016) i Els romanents (2018) va obtenir els premis Marian Vayreda i Just M. Casero, respectivament, mentre que els relats dEl país dels cecs li han valgut el premi Mercè Rodoreda. Altres relats seus han estat inclosos en diverses antologies. En col·laboració amb Emily McBride, ha publicat Misanderstunding (New Niu Press, 2014) i Afterword (2015).
Els filiformians
I have grown. But she has not changed.
The Lake, Ray Bradbury
Like faces pressed against a window.
Hyperobjects, Timothy Morton
La idea que em sobreviurà a mi
em resulta quasi dolorosa.
El maldecap del patriarca, Franz Kafka
Tothom (qui era viu en aquell temps) recorda com van caure sobre el planeta els Filiformians. Cap radar, cap telescopi, els havia previst. Van arribar adoptant la forma (la seva forma natural) dun ruixat dinnombrables fils humits i, de seguida que van impactar contra terra, van començar a endinsar-shi. La impressió era que aquells filaments shavien clavat a terra, però el fet és que la llargària astronòmica dels Filiformians no permetia endevinar que la resta de larc corporal fluïa, viscosament, cap al subsòl del nostre planeta: caldria un cert temps perquè els quilòmetres de fil lluent completessin el seu tràfec; des del buit de lespai exterior (un punt indeterminat dEta Carinæ, suposen els càlculs) fins a la protecció de lescorça terrestre. Breument, la terra va quedar connectada amb el cel: es va suspendre la frontera. I cinc minuts després daquella irrupció meteòrica, la pluja havia cessat. Els darrers fils lliscaven sota terra. Els homes i dones que havien compartit aquell espectacle a ple dia, fos quina fos la població, es van mirar els uns als altres, sense comprendre què dimonis... Alguna explicació racional? Una al·lucinació? Un mal senyal? Fins aleshores el cel clar havia estat un espai obert a les esperances més altes. Larribada dels Filiformians ens va recordar que no estem sols. Que les lleis de lunivers són inhumanes. Que no hi ha res a entendre. Va caure la nit i ningú no havia arriscat una explicació còmoda. No encara. Els estels es van encendre amb la seva resplendor fantasmal. La nit no va recompensar-nos amb el descans desitjat. Al principi, ningú va referir-se al fenomen com «Larribada dels Filiformians». Influïts pels mitjans, tothom en deia «La pluja de fils». Els adjectius podien anar d«inexplicable» a «insòlita»; «gelatinosa», de vegades, «lúbrica» i tot. Ignoràvem que aquell meteor (aquell temporal) sense precedent era viu. I com que els fils ja shavien escolat terra endins, i resultaven invisibles per als que vivíem a la superfície, tocava confiar en el que la premsa repetia: havíem de creure (costava aleshores, ara ja no costa creure res) que els fils subterranis conformaven un hiperorganisme. Els científics sostenien que no eren animals. Que no eren vegetals. No eren fongs. Però eren vius. Tenien intel·ligència? Tenien voluntat. La voluntat de sobreviure els impulsava endavant. Vius com tu i com jo. No sabíem si intel·ligents, però vius. Els científics van apressar-se a esbrinar el que aquella nova espècie representava per a nosaltres, humans, i el lloc que ocupaven en lordre universal. En van extreure mostres a fi destudiar-les al laboratori. I cada cop que lentramat de fibres viscoses era violentat per la curiositat científica (de quina altra manera es podien obtenir mostres?) lespècimen es bifurcava en nous fils. Igual que els cucs de terra partits per una aixada, les incisions els desdoblaven automàticament. Com si tractéssim amb una hidra (monstruosa perquè és imparable i perquè saboca a linfinit), la irreflexió de les primeres inquisicions va multiplicar el nombre de Filiformians. La supervivència és un desig dinfinitud, de progressió en el temps i en lespai, i ells el tenien ben desenvolupat aquest desig. Sens dubte eren vius: evitaven la llum solar, observaven cicles dactivitat (indici dun tic-tac biològic), mostraven predilecció per les àrees humides, lubricaven els estrats més perforables... De seguida (això és, al cap dunes setmanes) van obrir-se pas fins la xarxa de subministrament daigua que els humans hem excavat arreu. La van anar recorrent i omplint amb els seus trànsits lents i relliscosos. Semblaven dissenyats per adaptar-se a aquesta infraestructura humana, omplir-ne els buits, repetir recorreguts: els Filiformians (ara sí els anomenàvem així) van resseguir conductes, van remuntar canonades, van prosperar cap a algunes llars. Havien caigut sobre nosaltres en picat, des del cel, i ara emergien, verticalment, des de linframon de clavegueres. Què buscaven? Ho desconeixíem llavors (ara tenim les nostres sospites). Però de nit una aixeta començava a gotejar i lendemà es feia visible la punta afuada i aquosa dun filiformià. A casa nostra, va ser laixeta de la cuina. A daltres cases, la dutxa, el desguàs, linodor. A daltres cases, els inconscients que van voler desfer-se de lintrús per la força, van provocar que el fil es bifurqués. Desesperats, alguns estaven disposats a oblidar que si en tallaves un, en naixia un segon; si els tallaves tots dos, ja en tenies quatre. O sigui que millor no interferir-hi i conformar-se a supervisar que la cosa no creixés més enllà de laixeta. Ara com ara, només hi despuntava. La inspecció descobria, a lextrem del fil viscós, dos puntets negres amb la inexpressivitat dun capgròs. Els ullets dun ésser incomplet, encara. Per recomanació dels científics, les autoritats van demanar que ningú no importunés els Filiformians. Com si allò fos lescena dun crim, no hi podíem tocar res. Paciència, ens deien. Ja hi hauria temps de trobar solucions i aplicar-les. Precipitar-se podria ser, a la llarga, un error fatal. Amb el temps sabríem com actuar. Mentrestant, paciència. Així molts vam haver daprendre a conviure amb lamenaça muda dels Filiformians. Ningú no sabia argumentar per què constituïen un perill. Però ningú no podia demostrar per què no haurien de ser-ho. Les aixetes sens van tornar una cosa desagradable. La porta dentrada duns convidats indesitjables. Tothom mirava de reüll les aixetes i elles, les aixetes, et retornaven la mirada. Però això només era el principi. La fase larval dels Filiformians.