Després actors que sortien a les revistes dadolescents.
Més tard, nois de carn i ossos. Que em parlaven i tot.
Però que mai eren del tot meus.
Sempre he mirat de conservar la musa com el privilegi que representa la seva aparició. La musa és un magatzem dexperiències i, sobretot, de la meva reacció cap a elles. Tinc el subconscient una mica abandonat, últimament, i la meva freqüència descriptura se nha ressentit. Em distrec i estic de mal humor. La veritat del món ja no em fa sentir tan còmoda. Potser és que hauria de començar a aprendre a mirar a dins i no a fora. Un petit ressò de la memòria em dispara una idea. Un gran ressò em fa escriure un conte sencer a raig. Això sí que ho vaig aprendre de lhumanista del futur.
Però fa temps que no em passa res.
Fa molt temps que em sento buida.
Tenia una musa de carn i ossos, metre setanta-cinc i un somriure perfecte. Però es va acabar.
Ell en va preferir a una altra.
En aquell moment, la meva autoestima va tocar fons. A tots nivells.
He après tota sola que és de valents mostrar la debilitat. Recordo quan era petita i jugava amb altres nenes al pati. Recordo haver viscut situacions de vergonya. O de por. Potser estava jugant i es creaven malentesos, i jo mespantava, em feia por que es riguessin de mi i tenia por de semblar dèbil, por de dir la veritat per un pànic terrible a les represàlies. Em fotia vermella com un tomàquet i em quedava en un racó, tremolant, sense defensar-me. I a casa semblava que ho tenien claríssim: «Thas de mostrar forta, no deixis que et vegin patir, si has de plorar fes-ho a casa. Fes-te una cuirassa, cada dia més gruixuda, així patiràs menys». Deien. I potser per això em vaig dedicar a escriure contes. Lescriptura em permet mostrar els sentiments, les emocions, els estats dànim, les preocupacions.
Em deixa mostrar-me.
Amb els meus ets i uts.
Amb les meves veus interiors i els meus canvis sobtats dhumor.
I escrivint pateixo menys perquè no deixo que res faci massa pòsit a lestómac. Ho vomito a la llibreta i em quedo més tranquil·la. Després ho passo religiosament a lordinador. És una magnífica manera de viure. Escrivint recordo que estic viva i que això és un privilegi. Dadolescent, sentia veus que em deien que maniria bé morir cada tres o quatre dies. Quan passava això, em tancava a lhabitació amb una llibreta i un bolígraf i començava a imitar aquell autor que llegia compulsivament com els meus pares. A la universitat em vaig alliberar de la culpa: del que jo feia no sen deia plagi, sinó intertextualitat. Visca! Pel mateix motiu, de vegades em disfresso de la meva pròpia musa. Llavors lesquizofrènia creix i les veus es multipliquen. Sort que apareix el mag capcot amb el barret de copalta i lull blau fluorescent enmig de la copa.
En aquestes setmanes de creativitat en punt mort hi va haver un dia que fins i tot vaig buscar maneres estrambòtiques de pujar lautoestima segons aquella mena de pàgines que, properes a lautoajuda, fan vomitar. Larticle que vaig decidir llegir es titulava: «Com preparar aigua de vidre per pujar lautoestima». Em trobava en un bucle mental sense sortida aparent i no hi veia més enllà. El resultat de lexperiment va ser una colla ingent de talls per tot arreu. També em vaig informar sobre lequilibri del cos a través del so del bol tibetà. Em sentia ridícula cardant cops, la veritat. Meixordava i mho prenia a conya. Vaig decidir que guardaria el bol per quan hagués de sortir al balcó a protestar per alguna cosa.
Si no escric cada dia, noto que els verins se macumulen i començo a morir-me, a delirar, o totes dues coses. Mhe acostumat a estar sempre borratxa descriptura perquè la realitat no em pugui destruir. Suposo que lhàbit descriure em proveeix de les receptes adequades amb els ingredients de veritat, vida i realitat que soc capaç de menjar, beure i digerir sense hiperventilar. Tinc tendència a la taquicàrdia. No tinc autocontrol i mautosuggestiono amb facilitat. Cada vespre trepitjo una mina. La mina soc jo. Després de lexplosió, passo la resta del dia tornant a muntar les peces.
Mho passo bé treballant amb els contes. Suposo que soc un garbuix de febre i entusiasme. Sense aquest vigor, seria millor que collís maduixes o espellifés conills. Mencanta crear un personatge que tingui parts de mi, que detesti o que vulgui alguna cosa amb desfici. Li puc donar instruccions, lengego i el segueixo tan de pressa com puc. Per fer les coses ben fetes, vaig a la cafeteria-llibreria de la meva plaça preferida. Remenant llibres, vull que sigui lescollit qui em triï a mi, i no a la inversa com he fet fins ara.
En la rapidesa de lescriptura hi ha la veritat.
Visc com si fos lúltima nit del món.
El llibre que avui se mofereix, exclusiu i cridaner, i que tapa tots els altres, és Zen en lart descriure, de Ray Bradbury. Aquest senyor em perseguirà tota la vida. El títol mha semblat magnífic, i no el recordo a la prestatgeria dels pares. Jo soc lantizen. De ben petita algú de lescola va insinuar que el que a mi em passava es deia esquizofrènia infantil. Era la primera vegada que sentia aquella paraulota. De fet, em va semblar molt complicada de repetir. Vaig mirar descriure-la a la pissarra i no men vaig sortir. Però pel to que va fer servir la professora de castellà enmig de la classe, després que jo em fotés a cridar dient que no totes les frases tenien subjecte, vaig intuir que allò volia dir que no seria mai una dona tranquil·la, equilibrada ni serena. Més o menys com ella, la professora de castellà que em tenia mania. A casa no hi van donar massa importància, «la nena sens puja a la gepa i punt». El psicòleg de lescola va donar la raó a la professora. Insistia que hi havia un trastorn mental que podia arribar a ser greu, al qual se li sumava una pèrdua progressiva de memòria. Els meus pares van concloure, en una reunió on va baixar el santoral sencer, que tant la professora com el psicòleg de lescola tenien una tendència malaltissa a buscar noms a allò que tota la vida se nha dit rebequeria. O enrabiada puntual sense importància.
No em van medicar mai ni es va tornar a treure el tema. Van passar directament a les teràpies alternatives. Amb els deures, els meus pares van decidir fer-me un curs accelerat del mètode Kumon: em repetien fins a la sacietat les operacions matemàtiques i els poemes fins que jo era capaç de fer-ho tot de manera mecànica durant no més de cinc minuts. «Assignatura aprovada, assignatura oblidada!», em deia la mare amb aire festiu. Però arribava lexamen i jo no recordava absolutament res. De fet, la meva sensació era la destar al menjador amb el llibre i la llibreta, la mare al davant, tot just abans de posar-me a estudiar, i no davant de la prova a classe. Era com si fes passes de gegant cap enrere en un sentit temporal.
Una tarda de març els meus pares em van dir que aniríem a fer-me un tatuatge. Un tatuatge molt original que només tindria jo. Jo tenia entès que estava prohibit tatuar les criatures, però em van portar a un taller bastant sòrdid amagat en un edifici de pisos de Barcelona. Emocionada pel dibuix nou que duria al meu cos durant tota la vida i que no sesborraria com els que em solia fer jo amb retoladors, un paio amb els cabells blancs i els ulls blaus em va implantar una mena de pila platejada al dors de la mà mentre em deia que allò majudaria a tenir memòria i que trauria les millors notes de la classe. Des daleshores tinc una protuberància de la mida dun gra darròs entre els dits polze i índex.
Moltes vegades mhe sentit transhumana. Sé que duc una peça dintel·ligència artificial dins meu i no he gosat mai preguntar a ningú què conté. És cert que ho recordo tot, menys els somnis. Als exàmens no he tornat a tenir mai cap problema. I per anar al supermercat, només haig de mirar una vegada la llista de la compra. Hi va haver una època en què vaig pensar que el meu cos shavia fos amb un altre món i que, a conseqüència daixò, jo seria immortal. Mig robòtica, pensava que algun dia podria viure a la Lluna o a Mart en una caseta amb jardí. A partir daquell dia, els meus pares, cada cert temps, em regalaven un llibre nou i, només llegint-lo una vegada, ja mel sabia pràcticament de memòria. El meu poder era acollonant. És clar que només em regalaven llibres de Ray Bradbury. La resta, com sempre, era una merda seca.