Quan acaba la feina, recull els estris i saixeca de terra, amb certa dificultat, per dirigir-se amb pas cansat cap a casa seva travessant el replà. Un cop a dins de lúnic refugi que els queda al món, tanca la porta.
Entra a poc a poc al saló. Durant un instant es queda parat per contemplar la tauleta de marbre on la seva dona ha creat, amb molt de respecte, una mena daltar amb espelmes enceses i les fotografies de totes les persones que han mort alimentant els fonaments de ledifici. Al centre, una mica per davant dels altres, hi ha la fotografia del casament de la Rosario i el Vincent.
Al fons de la cambra, la Mildred mira per la finestra. El seu marit sapropa a ella i, amb molta tendresa, li passa el braç per lespatlla. Abraçats, immòbils, observen lhorror.
Una fina però incessant pluja de cendra cau des del cel plomís. Cap ésser humà podria sobreviure a lexterior.
Des de fora, casa seva, un edifici de principis del segle XX, és dels pocs que queden dempeus entre les runes i les restes fumejants del que fa temps va ser una gran ciutat.
El matrimoni es queda una estona mirant el depriment paisatge. Llavors, ella es gira i besa la galta mal afaitada del seu marit. En Vincent els hi ha regalat una mica de temps i cal aprofitar-ho, fins que arribi el dia en què un dels dos hagi de cedir davant les exigències de ledifici i laltre quedi abandonat a la seva sort.
I així, junts, agafats de la mà, es retiren cap a linterior del seu pis per seguir vivint en la incertesa.
Anna Carreras
Anna Carreras i Aubets (Barcelona, 1977) és filòloga, escriptora, traductora, correctora, crítica i articulista. Autora de les novel·les Camisa de foc (2008), Tot serà blanc (Premi Alexandre Ballester, 2008), Unes ales cap a on (2011), Ombres franceses (2016), Fes-me la permanent (2016), Encén el llum (2017) i Lull de lescarabat (2019), ha traduït autors com Elena Ferrante, Paolo Cognetti o Carlo Collodi al català i ha participat en reculls com Assassins de Girona, Sangassa, Visions del Purgatori o Nosaltres les fusterianes.
La seva literatura fa un gir radical després de llegir i traduir Picadura de Barcelona dAdrià Pujol i El Hambre Invisible de Santi Balmes. La llibertat de jugar i torçar la llengua i la traducció dautors que estima li compensen lestat precari del seu compte corrent. Treballa a El Punt Avui, El Nacional, Núvol i Bonart amb articles dopinió i crítica literària. Ara ha acabat una nova novel·la negra: Halley 2042.
Miss Elèctrica
La musa va i ve, com els meus canvis dhumor. De vegades, la molt puta prefereix mandrejar i no presentar-se a la nostra cita diària. Quan labandonament dura hores i la mala llet em creix, mato el temps badant a les xacres socials o massec al balcó i miro com la gent travessa el pont. La veritat és que espero que algú sentrebanqui o caigui daltabaix, de cap al riu, que no deu fer més de dos pams de fondària. Soc així de malparida: mimagino que als pocs afortunats que se salvin de labonyegament els hi sortiran unes ales blaves desproporcionades que els dispararan cap a una altra dimensió bastant més simpàtica que aquesta.
Sovint deambulo pels carrers del barri sense cap mena de rumb preestablert, o majec a una terrassa a parar el sol del migdia amb una birra que al cap duna estona ja sha escalfat massa i sembla pixat de burra. Tinc prohibit lalcohol, però sempre mhe passat les prohibicions pel mateix lloc. Els dimarts vaig a voltar pel mercat. Magraden els mercats. Són llocs amb ànima: els crits, laldarull, les olors, els colors i les estratègies dels venedors transformen el mercat en un espai ple de vida. Escoltar moltes veus i no entendren cap maporta calma. Em sento com a casa. I si hi ha atraccions de fira, ni texplico.
Però no hauria de deixar descriure, amb musa o sense.
Perquè a la musa se lha de cuidar i se lha dalimentar.
Com salimenta, alguna cosa que encara no hi és?
Costa dexplicar.
Però vivim en un clima de paradoxes.
No en ve duna.
Ho faig des que tinc quatre anys. No aixecava ni mig metre de terra i ja omplia llibretes amb les històries que em passaven pel cap. Sempre mha passat tot pel cap. Fins i tot escenes irreals que no passaven enlloc més: com laparició dun mag capcot amb barret de copalta i un ull blau fluorescent enmig de la copa. Els pares reien quan els ho explicava. Reien i es miraven i de vegades es picaven lullet. Jo era filla única i tenia molt de temps lliure. Hi havia dies que només apuntava: «Abui fa sol pro sagur ca dama plouran pedres».
A casa hi havia una sola prestatgeria de llibres. Tots de Ray Bradbury. Els pares eren sectaris i llegien compulsivament lobra daquest senyor de cara amable, ulleres de muntura fosca i cabellera de Melcior. Sasseien al sofà, cadascun amb un llibre, i llegien hores i hores fins que els estómacs es queixaven i la mare saixecava remugant a fer el sopar.
Jo els imitava. No tenia amb qui jugar. Sola a la meva habitació imaginava coses estranyes i tenia idees suïcides. Un dia em van posar un cadenat a la porta i a partir daquell moment només podia entrar-hi per anar a dormir. La mare em donava un llibre diferent cada dia. Jo no entenia res perquè encara no sabia llegir. Veia símbols i em frustrava molt no saber què deien. Quan en vaig aprendre, hauria preferit llegir el que llegien els meus companys de classe: El petit Príncep, Els cinc, Roald Dahl, Puck, els llibres del Vaixell de Vapor o còmics. Però els meus pares no em compraven ni llibres infantils ni còmics. Ells deien que tot estava als llibres de Bradbury, que la resta era una merda seca. Com a lectora de set o vuit anys, tampoc entenia res, però ja començava a captar una atmosfera molt semblant a la que membromava la closca. I uns mateixos personatges, tots bastant guillats per a la majoria de la humanitat. I una mateixa manera dentendre certes coses que, si les deies en veu alta, la gent et mirava com si et faltés un bull. És clar que a mi sempre mha faltat un bull.
Quan els meus pares recorrien al seu mantra preferit, «Això rai», jo em pensava que parlaven en boca daquell home il·lustrat que llegien com si fos el Vademècum. Vaig començar a escriure contes curts quan tenia nou anys. Hi explicava epifanies: avui mhe adonat que la ciutat és més gran del que em pensava; avui he estat conscient de la intel·ligència de linventor del telèfon; avui he descobert que a sota la pell hi tinc carreteres blaves; avui he entès que els meus pares no volien tenir una nena. Coses així. Eren petites històries que, sense cap pretensió literària, em servien per practicar (això ho vaig saber després, en un altre dels meus moments clau) i per deixar anar tot allò que em voltava pel cap sense fer gastar diners als pares en un terapeuta. No narrava la vida quotidiana, només. Als onze, vaig descobrir el sentit de la metàfora. Em definia a mi mateixa com una col·leccionista de metàfores. A casa provava de parlar amb metàfores tota lestona: només mentenia el periquito. I no, no parlo del meu avi.
La musa ha anat canviant al llarg del temps, això sí.
Primer la musa eren sensacions, electricitats.
Després actors que sortien a les revistes dadolescents.
Més tard, nois de carn i ossos. Que em parlaven i tot.
Però que mai eren del tot meus.
Sempre he mirat de conservar la musa com el privilegi que representa la seva aparició. La musa és un magatzem dexperiències i, sobretot, de la meva reacció cap a elles. Tinc el subconscient una mica abandonat, últimament, i la meva freqüència descriptura se nha ressentit. Em distrec i estic de mal humor. La veritat del món ja no em fa sentir tan còmoda. Potser és que hauria de començar a aprendre a mirar a dins i no a fora. Un petit ressò de la memòria em dispara una idea. Un gran ressò em fa escriure un conte sencer a raig. Això sí que ho vaig aprendre de lhumanista del futur.