En Vincent, un ancià daspecte malaltís, respira amb dificultat, perquè el consum continu de tabac ha rossegat els seus pulmons ennegrits. Està tan escanyolit que el ronyós pijama que porta (un pijama que fa pudor per la manca de la més mínima atenció higiènica) li cau de mala manera sobre els ossos, oferint una aparença descoratjadora.
El vell dorm tot sol, arraulit en posició fetal a la banda dreta del llit. Al seu costat hi descansa una antiga fotografia on sel veu radiant al costat de la seva dona, la Rosario, tota una bellesa de lèpoca, el dia del seu casament. En Vincent la recorda contínuament: és incapaç dassimilar la seva absència. Ella, la dona amb qui va compartir mitja vida, la seva companya, ja no és amb ell. Encara pitjor: ja no existeix.
De sobte, un udol inhumà que fa vibrar les parets i que caigui pols de guix des de les motllures del sostre, larrenca de soca-rel del somni inquiet on intenta, sense gaire èxit, amagar la realitat de la seva desgràcia. Amb els ulls oberts com taronges, sincorpora amb lai al cor i observa impotent al seu voltant una situació que el segueix aclaparant, malgrat haver-se convertit en una cosa relativament habitual.
En el moment en que el crit sapaga, quan tot torna a quedar sumit en una fràgil calma, algú truca al timbre de la porta de forma insistent. En Vincent, amb lensurt encara al cos, surt de lhabitació amb pas inestable, arrossegant els peus. Però tan bon punt creua el llindar de la seva cambra, satura un instant, dubta i recula per recollir la fotografia de la Rosario, que ha quedat sobre el llit.
El so del timbre es repeteix una vegada i una altra de forma obsessiva. Lhome, prement la fotografia contra el seu pit, accelera el ritme i recorre amb urgència el fosc passadís que separa lhabitació del vestíbul. En arribar, observa per lespiell i obre amb resignació a la persona que lespera a laltra banda.
2
En Vincent i lEdgar, el seu veí de replà a lúltim pis de ledifici, el tercer concretament, es troben de cara i se saluden amb una encaixada de mans poc entusiasta, ja que només es veuen quan les circumstàncies ho demanen, com és en aquest moment.
En segon pla, darrere lEdgar, al costat de la porta oberta del seu habitatge, hi ha la seva dona, la Mildred, que contempla lescena amb la discreció que la caracteritza.
Tots dos formen una parella dancians entendridora. Per descomptat es cuiden molt més que el pobre Vincent, que fa el que pot per aguantar la realitat que li ha tocat viure. Es nota que la companyia mútua els fa profit. Els últims anys han estat funests, però lamor que es professen els ajuda a suportar una fatalitat que no haguessin pogut afrontar en soledat.
Després de la breu salutació, els dos homes avancen fins la barana i miren cap avall pel buit de lescala.
Ja saps el que toca... etziba amb sequedat lEdgar.
Com a única resposta, en Vincent assenteix amb el cap.
La Mildred sacosta i li entrega al seu marit un quinqué de metall desgastat i una capsa de mistos que ha tret dun dels calaixos de la còmoda que tenen al rebedor. LEdgar encén un dels llumins i, amb molt de compte, inflama la metxa de la làmpada que il·luminarà amb llum tènue i tremolosa el desafiament que han dafrontar.
Tots tres, sense demora, inicien el camí.
3
El grup baixa en silenci per lescala irregular. Ho han fet molts cops i saben que és millor estar respectuosament callats que deixar anar paraules dànim estúpides que no van enlloc.
LEdgar va a lavantguarda tot il·luminant el recorregut. La Mildred, inquieta, sagafa al seu braç amb força. Darrere seu, en Vincent, una mica més lent per la seva dèbil constitució, fa un esforç per seguir el seu ritme.
En arribar al replà del segon pis, els vells saturen un instant per descansar i agafar aire. Allà mateix observen amb tristesa com les portes i les parets estan recobertes de creus dibuixades amb pintura blanca: una per cadascun dels inquilins que shan sacrificat pel bé de la resta de la comunitat.
En Vincent satansa a una delles i recorre lentament el traç amb el dit índex. Sajup i, amb veu quasi inaudible, recita una oració descreguda pels morts. Deu, si ha existit en algun moment, els ha abandonat.
El seu veí, mentre lajuda a posar-se dret una altra vegada, li xiuxiueja que cal continuar.
4
El tram descales que baixa des del segon pis fins al primer està en unes condicions lamentables, ple de taques dhumitat, amb clapes de pintura esvorancades i la fusta podrida. Els tres ancians han danar amb molt de compte, vigilant en tot moment on posen els peus, perquè un mal pas sobre la precària estructura que sosté els esglaons de fusta que grinyola podria ser fatal.
És llavors quan un nou i encara més ensordidor rugit, que fa que les parets sesquerdin i el terra es mogui, els treu amb violència de la seva abstracció.
La Mildred, que segueix en segona posició, ensopega amb un esglaó i perd lequilibri, però en Vincent, que és just al seu darrere, aconsegueix agafar-la abans no caigui. Per desgràcia, se li escapa de les mans la fotografia que ha custodiat amb tanta devoció i el vidre del marc sesmicola contra terra.
La tremolor acaba, oferint una treva momentània.
La Mildred, agraïda, recull la foto i, després de treure amb cura els trossos esmolats que hi ha a sobre, li torna al Vincent, que respon aquest gest delicat amb un petit i trist somriure.
Tots tres passen pel replà del primer pis sense aturar-se, mirant de reüll les parets gastades i oblidades que són un recordatori dallò que els espera. Estan inquiets, han dafanyar-se. Els estranys i insistents sorolls que emet la deteriorada estructura de ledifici no anuncien res de bo.
Totes les portes estan marcades per desenes de creus, un fet que encara els transmet més angoixa.
5
Tan bon punt aconsegueixen arribar a la planta baixa, lEdgar els indica que lacompanyin fins a un espai que hi ha sota lescala. Allà els espera una petita porta. De la butxaca del seu esvinçat pantaló, extreu una clau vella i la introdueix al pany.
Un túnel llarg sendinsa en la foscor. Tots tres tremolen amb una barreja de fred i terror; el baf sels escapa per la boca. Mentrestant, una cacofonia de sons orgànics, provinents tant del ruïnós edifici com de la presència infame que habita en ell, els glaça la sang.
LEdgar, a punt de plorar, però fent un esforç perquè les llàgrimes no surtin dels seus ulls, agafa tres mistos de la capsa i els trenca en diferents mides: es prepara per realitzar el sorteig. Deixant que només es vegi la punta dels llumins, els ofereix primer al seu veí.
En Vincent creua una subtil mirada amb la Mildred qui, amb un moviment de cap, el convida a escollir. No obstant, el vell, encarant lEdgar i demostrant un gran aplom, li aparta la mà perquè entengui que no cal seguir amb el ritual que acostumen a fer.
Lancià somriu a la Mildred i li dona la seva preuada fotografia. Ella, emocionada, li fa un petó al front i el deixa marxar.
El matrimoni observa com el seu amic sallunya pel túnel fins a desaparèixer en la profunda i traïdorenca foscor. En lúltim moment, els seus crits de dolor es barregen amb els udols de la ignominiosa bèstia que salimenta del seu cos.
EPÍLEG
LEdgar, ajupit davant lentrada del pis del Vincent, es queixa del dolor que li pinça la zona lumbar. Amb cara de circumstàncies, amb una brotxa desgastada i pintura blanca, sescarrassa en pintar una marca en forma de creu sobre la superfície de la porta, en commemoració del seu últim veí. Amb un moviment ràpid, seixuga amb la mà les llàgrimes que sacumulen als seus ulls. No vol que la Mildred el vegi plorar.