Hola era un camp de concentració situat a Garissa, a lest de Kenya. Hi allotjaven els captius de lLFA considerats incorregibles, letiqueta que els britànics posaven als que oposaven resistència a tot el sistema de camps de concentració i al règim colonial britànic amb més constància. Els captius només van expressar les seves queixes. Quan els van obligar a treballar en uns sistemes dirrigació, shi van negar i van exigir que els tractessin com a presos polítics i no pas com a esclaus. Van demanar més bon menjar i una millor assistència sanitària.
El pla de Cowan es va posar en pràctica el 3 de març de 1959. Es van escollir uns cent presos polítics de lLFA per sotmetrels a una cirurgia moral per mitjà de treballs forçats. Dos alts funcionaris, el director de la presó, Michael Sullivan, i el subdirector, Walter Coutts, van supervisar loperació i van planejar les accions fins i tot «a risc que algú prengui mal o mori».13 Onze homes van ser apallissats fins a la mort i dotzenes més van quedar mutilats, en lepisodi conegut amb el nom de «la matança de Hola».
Quin horror! Quin horror! Fins i tot en Kurtz, el personatge de Conrad, va veure lhorror que ell mateix havia causat en el cor de les tenebres. Però per al règim colonial, el veritable horror de Hola era que els haguessin enxampat amb les mans brutes de sang. Els funcionaris de presó no havien estat prudents. «Si hem de pecar, hem de pecar sense fer soroll.»14 Aquest consell el va donar, en una carta de 1957, Eric Griffith-Jones, fiscal general de la colònia, al seu cap, el governador Evelyn Baring. A cinquanta-sis anys, Baring, descendent duna família de banquers que un any més tard emergiria daquesta prova dura i heroica amb els títols de primer baró de Howick de Glendale, cavaller de lOrde de la Garrotera, cavaller de lOrde de Sant Miquel i Sant Jordi i cavaller comandant del Reial Orde Victorià, va trobar la manera dencobrir aquells fets. Tots els seus subordinats burocràtics, fins al de rang més baix, van seguir lexemple dels de dalt i van repetir la mateixa mentida pietosa. Les víctimes havien begut aigua contaminada. Eren propensos a agafar escorbut. I les lesions? Els torturadors britànics són cirurgians cristians professionals: destrossen per curar, no per matar; en realitat, aquells homes no havien sucumbit a causa dels cops i dels cranis esclafats. En una investigació posterior, Walter Coutts, un dels dos supervisors de la tortura, ho va resumir així: els homes havien volgut morir. Blixen, lafable baronessa danesa, havia dit que això era el que els passava als éssers salvatges.
La teoria havia servit per encobrir nombrosos casos anteriors, però no el de la matança de Hola del 3 de març de 1959, que es va convertir en tema de debat parlamentari a la Gran Bretanya. Fins i tot Londres va reconèixer la responsabilitat en els fets dels funcionaris britànics. El governador Baring, autor de la faula de laigua contaminada, finalment es va veure obligat a admetre que les lesions havien estat causades per «instruments quirúrgics» com bastons, porres i botes. Però als kenyans no els feia falta cap debat per saber-ho. Gairebé totes les famílies de la província central de Kenya tenien un parent o un veí «incorregible».
A la nostra família hi havia un membre que tenia aquesta etiqueta. Es deia Gĩcini Ngũgĩ. Era oncle meu; em va cuidar quan jo vaig anar a la primera escola elemental, a Kamandũra. Era més gran que jo i va deixar els estudis per entrar de ple en el món de la colònia. A ell i al meu germà Mwangi, a qui dèiem Good Wallace, els havien detingut quan intentaven aconseguir bales per als guerrillers de lExèrcit de la Terra i la Llibertat. En Good Wallace va fugir a les muntanyes.15 En Gĩcini es va salvar de la sentència de mort perquè era massa jove, però el van tancar en un camp de concentració. Com centenars daltres, no va acceptar que patia de desigs perillosos i que necessitava teràpia. El van qualificar d«incorregible», però no va ser cap dels onze homes que van morir duna pallissa.
A lobra shakespeariana de Macbeth, poc després que el protagonista ha mort el rei Banquo, Lady Macbeth el crida al llit i mira de tranquil·litzar-lo amb aquestes paraules: «Amb un xic daigua ens rentarem daquest fet. Ho veus, com ha estat fàcil».16 Macbeth i la seva dona volen fer desaparèixer la prova de la seva culpabilitat amb una mica daigua. Lestat colonial va intentar fer desaparèixer la prova de la seva culpabilitat canviant el nom de Hola pel de Galore. Un fet senzill shavia complicat: la matança de Hola va fer saltar la màscara de llei, ordre i civilització que la colònia havia creat per ensenyar-la al món. Així i tot, lestat va intentar mantenir-se ferm, com si realment amb una mica daigua shagués pogut netejar la sang de les mans.
Però el cas de Hola va provocar un cert moviment. El 14 dabril, Jomo Kenyatta, el líder de la branca política de la resistència anticolonial que el 1952 havia estat declarat culpable de dirigir el Mau-Mau i condemnat a vuit anys de presó a Laukitang, ara era traslladat a Lodwar. Aquell pas augurava canvis futurs? Aquell gest va fer tornar Hola als titulars, però no va aturar lhorror ni el malson que assetjaven el país.
II
Hi havia un personatge que encarnava aquell malson, una mena dhome del sac dels contes infantils, només que era real, blanc i britànic, i els grans li tenien por. Omnipresent, podia aparèixer simultàniament en diferents llocs al mateix temps; era un dimoni pervers que feia el que volia.
Ningú no en sabia el nom anglès real. Tothom li deia Waitina i es parlava dell amb la mateixa aprensió amb què es parlava dels oficials blancs que donaven ordres a la policia administrativa i als membres de la Home Guard.
Aquest cos, creat pels britànics, era una força de combat auxiliar mal remunerada i formada per nadius. Al gener de 1953, el general major Sir William Loony Hinde va posar aquesta força auxiliar sota les ordres doficials de districte, el rang administratiu més baix entre els blancs. Daquesta manera, Hinde shavia procurat un exèrcit de vigilants al marge del control directe de lexèrcit regular. Lagent de lordre descontrolat era un oficial de districte, i Waitina era el seu nom genèric, o bé Waitina era el nom genèric dels homes que estaven sota les seves ordres?
Evidentment, aquell nom no saplicava de manera general a cadascun dels oficials de districte ni a cadascun dels soldats britànics. Del soldat britànic en deien Njoni, de Johnny, i de loficial de districte, Ndiũũ, de DO, les inicials en anglès. La solució del misteri es trobava en el sobrenom: Waitina de vegades es tradueix per «el que té el cul gros», però literalment vol dir «el que està emparentat amb el forat del cul» o «parent de lanus». Waitina es referia a un amo blanc que prenia els homes i les dones a la força. Designava un sodomita, possiblement un oficial de districte o un agent de la policia, perquè nhi havia en tots els districtes de Kenya.
La violació era una arma de guerra; potser era un pecat, però quina importància tenia mentre el pecador pequés en silenci i les víctimes quedessin massa traumatitzades per denunciar obertament lagressió sexual que havien patit? Les víctimes, però, podien fer saltar lalarma per mitjà del genèric Waitina.
Deien que Waitina, lagent de la llei sense llei i omnipresent, col·leccionava parts del cos de les seves víctimes: mans, orelles, ulls, genitals masculins. O més aviat els seus subordinats les hi portaven en cistells o fins i tot en sacs de sisal. Una prova de lassassinat, deien, però hi havia indicis que suggerien que feia coses més sinistres amb les parts dels cossos.