Sembla absurd, això? De vegades fem preguntes no per trobar respostes que no tenim, sinó per trobar respostes que ja tenim.
Una terra ferida
I
Dins meu competeixen imatges de les nombroses atrocitats comeses pel règim dels colons blancs a Kenya. No em refereixo tant a les matances gratuïtes, als empresonaments en massa i als trasllats massius i violents de població; aquestes atrocitats eren massa grosses per poder-les assimilar del tot en aquells moments. Són els casos singulars, aparentment fortuïts i rars, els que em venen al cap.
És en Molo. Un colon blanc deixa un cavall a un home, que també és blanc i que lha anat a veure per anar fins a lestació situada a vint-i-cinc quilòmetres de casa seva. Mana a un mosso, probablement el que li cuida la quadra, que acompanyi a peu el convidat i que torni lanimal a casa. El cavall, ferrat, avança al trot; el mosso, descalç, ha de córrer per atrapar-lo. De tornada, el mosso, cansat, munta el cavall. Uns blancs que veuen un negre sobre un cavall informen del sacrilegi.
Lamo del cavall fueteja el mosso. Els veïns europeus van a veure lespectacle. Quan es fa fosc, lamo, esgotat, lliga el mosso amb una regna i el tanca en un magatzem. Després dun sopar copiós, lamo torna al magatzem i troba el mosso ajagut i inconscient, amb la regna una mica fluixa. A lamo el preocupa més la regna fluixa que lestat inconscient del mosso. És senyal que ha provat de fugir. Lliga el captiu encara més fort, li estaca les mans a un post i tanca la porta amb clau. Lamo dorm bé; el mosso sadorm per sempre més. Això passa el 10 de juny de 1923.
Quan finalment el cas arriba als jutjats, al Nakuru Railways Institute, davant del jutge Sheridan, la sentència no es basa en la intenció de lassassí sinó en la de lassassinat. Segons que sembla, abans dexpirar, algú va sentir que deia: «Em moro». El jurat, format només per blancs, arriba a un veredicte unànime: la tortura no va tenir res a veure amb la seva mort. Ell volia morir. Els autòctons no morien en mans dels colons; morien per voluntat pròpia. El jurat només declara el colon culpable de lesions greus. LEast African Standard va parlar del cas extensivament del 2 al 10 dagost de 1923, i sembla que Karen Blixen, segons els arxius de lautora, es va inspirar en la cobertura del cas per reescriure la història en les seves Memòries de lÀfrica.7 Lautora sabia el nom veritable del colon, Jasper Abraham, però, curiosament, no lesmenta mai.
Tot i que la manera com narra la història den Kitosch, sobretot la precisió dels detalls, podria fer pensar que el cas la va inquietar, Blixen, que escriu amb el pseudònim dIsak Dinesen, finalment no denuncia la paròdia de justícia, sinó que veu en la mort de lafricà «una bellesa pròpia». La voluntat de morir del mosso «encarna la fugacitat dels éssers salvatges que, en els moments de més necessitat, són conscients que hi ha un refugi en algun lloc de lexistència; que sen van quan volen i als quals no podrem retenir mai».8 La mort per tortura esdevé una cosa bella. És la manera de ser dels salvatges, un misteri davant del qual una ment racional no pot sinó meravellar-se.
Amb quina facilitat la imatge zoològica flueix de les plomes liberals i conservadores dels blancs que viatgen per Àfrica! El 1909, Theodore Roosevelt, durant un safari per lÀfrica oriental, va quedar estupefacte davant de lhome salvatge i de la bèstia salvatge, reminiscències de lEuropa de dotze mil anys enrere. La danesa i el nord-americà miraven Àfrica amb els mateixos prejudicis racials. En alguna pàgina anterior del mateix llibre, Blixen havia dit que allò que havia après de la fauna del país li era útil per tractar amb els nadius.
El món de Blixen concebia Kenya primer com una propietat duna companyia britànica i després, a partir de 1920, com una colònia de la Corona; la baronessa Blixen sen va anar de Kenya el 1931 per tornar a la seva pàtria danesa. Però el 1952, quan va esclatar la guerra del «Mau-Mau» per la terra i la llibertat i el governador Evelyn Baring va declarar lestat dexcepció, lescena i la teoria del desig de morir van tornar a aparèixer en un escenari més gran, tot el país sencer. La reaparició daquella teoria no va ser casual.
Quan feia un any que havia començat la guerra (o lestat dexcepció, com en deien) el Govern va contractar el doctor J. C. Carothers, llicenciat en Medicina, especialitzat en psiquiatria i autor de The African Mind in Health and Disease,9 i li va pagar generosament perquè estudiés el «Mau-Mau». El 1954, aquest expert en la mentalitat africana va publicar els resultats de lestudi amb el títol de The Psychology of Mau Mau,10 en el qual qualificava el «Mau-Mau» de psicosi col·lectiva, que es manifestava per mitjà de la violència i de la bruixeria.
La idea de Carothers no era original. El 1851, cent anys abans que ell, Samuel A. Cartwright, que també es confessava expert en la mentalitat dels negres, però als Estats Units, havia presentat un treball titulat «Estudi de les malalties i les peculiaritats físiques de la raça negra»,11 davant de lAssociació Mèdica de Louisiana, en el qual descrivia el desig de fugir de lesclavitud com un trastorn mental, que va anomenar drapetomania. Com a resultat dun atac greu daquesta malaltia, la víctima intentava escapar-se del paradís dels esclaus.
La ciència mèdica de Carothers, i de Cartwright abans que ell, partia duna barreja de mite i de cristianisme: fetillers, bruixeria i possessió demoníaca. El colon, com el seu homòleg històric, el negrer, veia aquest sistema com una manifestació de la voluntat de Déu, natural, racional, lloable; i posar-lo en qüestió era desviar-se i allunyar-se de la norma desitjable, era una manifestació del diable. Ara la ciència mèdica es posava a favor seu i en refermava la visió esbiaixada de lunivers. Per a Cartwright, la conjunció de la psiquiatria, la psicologia i el cristianisme arribava a lapoteosi en una plantació desclaus; per a Carothers, en una colònia. La defensa que fa Carothers de lamputació de lànima com a mètode per prevenir el desig de llibertat recorda el remei de Cartwright, que proposava damputar els dits dels peus per impedir que el fugitiu pogués arribar gaire lluny caminant. Tots dos recomanaven com a mesura de prevenció expulsar el dimoni que empenyia els africans a portar a terme idees esbojarrades: en el cas de Cartwright, per mitjà de la tortura continuada fins a aconseguir la submissió eterna; en el cas de Carothers, per mitjà de la quarantena en milers de camps de concentració i de la confessió forçada dels pecats. Però el remei que més recomanaven tots dos especialistes era limperatiu: feu-los treballar. El treball purifica. A Kenya, les prescripcions passen del despatx dun psicòleg al dEvelyn Baring, que va ser governador de Rhodèsia del Sud de 1942 a 1944 i va ser nomenat governador de Kenya el 1952. La doctrina esdevé oficial: «Un cop saconsegueix deixar un home en la situació dhaver de treballar i així quedar net del jurament prestat al Mau-Mau, hi ha alguna possibilitat que es pugui rehabilitar».12
Hi ha un problema: els malalts no volen ser alliberats de la seva malaltia. Són presos polítics, no esclaus, diuen ells. Però per als seus capturadors, «captiu» rima amb «esclau» i «nadiu». El cristianisme no havia aconseguit reformar lànima dels ignorants kenyans nadius. Es va considerar que calia una cirurgia moral per mitjà de lesforç físic; una filosofia que rep el nom de John Cowan, aleshores director de presons de Kenya, i que es va posar en pràctica en el trist cas de Hola.