Deien que Waitina, lagent de la llei sense llei i omnipresent, col·leccionava parts del cos de les seves víctimes: mans, orelles, ulls, genitals masculins. O més aviat els seus subordinats les hi portaven en cistells o fins i tot en sacs de sisal. Una prova de lassassinat, deien, però hi havia indicis que suggerien que feia coses més sinistres amb les parts dels cossos.
El Waitina blanc, fos qui fos, no era lúnic que col·leccionava parts dels cossos de les víctimes. Anys més tard, es va saber que un soldat negre dels Fusellers Africans del Rei, originari dUganda, era famós no pas pel seu metre noranta dalçada sinó per la quantitat de parts de cossos humans que portava regularment als seus superiors britànics. No feia presoners; els seus caps separats del cos eren més valuosos que les paraules que en poguessin sortir de les boques. Gràcies a lafany per atrapar soldats de lLFA o sospitosos, va ascendir ràpidament i va passar de ser soldat ras a ser caporal i sergent. Es deia Idi Amin. Els britànics van traslladar altre cop el seu home de Kenya a Uganda el 1959.
Tres anys abans, un altre ugandès que havia anat a Kenya el 1950, quan va ser expulsat del Makerere College per les seves activitats anticolonials, també havia tornat a Uganda. Es deia Apollo Milton Obote. A Kenya havia pujat de treballador de la Mowlem Construction Company com a viatjant duna companyia petroliera, va treballar amb sindicats i després, el 1956, va tornar al seu país per entrar al Congrés Nacional dUganda, partit anticolonial.
Aquest partit va ser fundat el 1952 per Ignatius Musazi després que el 1949 es prohibís la Uganda Farmers Union (Unió dAgricultors dUganda), acusada dorganitzar els aldarulls daquell mateix any pel monopoli asiàtic en el procés de desmotatge del cotó, entre altres motius de queixa. Els efectes latents daquest fet podrien haver influït, en part, en el boicot de Buganda de 1958 contra els establiments comercials asiàtics, dos anys després del retorn de lHome de Makerere Antibritànic i un any abans del de lHome Militar Probritànic.
Les vides daquests dos homes havien tingut recorreguts paral·lels. Idi Amin Dada va néixer a Koboko, a la subregió del Nil occidental, al nord dUganda, a lagost de 1925; Obote va néixer a Akokoro, a la subregió de Lango, al nord dUganda, al desembre de 1925. La regió de Lango i la del Nil occidental són veïnes. Tots dos havien treballat a Kenya però en bàndols oposats de la lluita: Obote, amb la Unió Africana de Kenya, favorable a lLFA; Amin, amb les forces britàniques, contràries a lLFA. Tots dos, amb experiències diferents de Kenya, havien tornat a Uganda més o menys a la mateixa època.
El 1959 els britànics van tornar a ascendir Idi Amin, aquest cop a suboficial, el rang militar més alt per a un africà dins lexèrcit britànic daquell temps. El mateix any, Obote va sortir del Congrés Nacional dUganda i va formar el Congrés Popular dUganda, més combatiu.
Aquell any va ser testimoni daquest fet i daltres potser encara més dramàtics que van tenir lloc a lescena mundial, com la destitució de Batista a Cuba i lalçament de Fidel Castro; la incorporació de Hawaii als Estats Units com el cinquantè estat; la troballa per part de Leakey del Zinjanthropus boisei, el crani d1,75 milions danys dun avantpassat humà a la gorja dOlduvai, Tanzània, o larribada de Charles de Gaulle al poder a França, obsessionat per la política a Algèria, però per a mi, aquell va ser lany que jo, súbdit de la Kenya colonitzada pels britànics, vaig pujar a un tren amb destinació a Makerere, el veí Protectorat dUganda britànic. Tots dos territoris eren colònies, és clar. Només que lun, el meu, era una terra ferida, mentre que Uganda, si bé era explotada pels colonitzadors blancs, no era una terra ferida.
Vermell i negre
I
Som als últims dies de juny de 1959, i és com un somni. Agafo el tren a Limuru, a la mateixa estació que quatre anys abans em va veure vessar llàgrimes de desesperació quan les autoritats no em volien deixar pujar al tren que anava a lAlliance High School perquè no tenia el permís per viatjar a una altra regió, segons les lleis marcials que regulaven els desplaçaments dins dÀfrica en aquells temps. Un funcionari de rang menor comprensiu em va fer pujar-hi damagat. Ara, quatre anys després, agafo un altre tren que no es dirigeix a una altra regió del país sinó al territori veí. I com en el passat, la mare continua sent làncora que em sosté. Dençà del primer dia que em va empènyer a anar a escola, fa dotze anys, sempre ha volgut que maventuri, que descobreixi què hi ha allà fora.
Deixo la Kenya colonial del terror i la incertesa, però també el país dels meus somnis i desitjos personals. Entre el munt de persones que mhan vingut a acomiadar hi ha Minneh Nyambura, que, amb els seus ulls somrients, fa que el cor em bategui tan fort que em penso que els del voltant mel senten. Fa més o menys una setmana, les nostres ànimes van fer un pacte secret.
II
El primer de juliol em vaig despertar de lespai liminar que hi ha entre els somnis privats i els malsons públics, i em vaig endinsar en el dun tren en moviment17 que udolava FUGIR, PER FI, FUGIR, si més no, dins del meu cap. Els viatges en tren que havia fet fins aleshores havien estat entre casa meva, Limuru, i lescola de secundària de Kikuyu, i viatjava en tercera. Ara anava en segona i sortia del món conegut per entrar en linconegut, però el món inconegut em semblava més acollidor que el conegut. A més a més, tenia la companyia daltres que també havien estudiat a lAlliance High.
Alguns, com jo, coneixien la universitat només com un somni, però daltres, que havien passat de lAlliance a Makerere abans que nosaltres, ja coneixien lexperiència de viure en aquell lloc, i semblaven ansiosos per desplegar els seus aires universitaris davant dels novells. Lalcohol era el ritu de pas que duia de la inexperiència del centre de secundària a la maduresa de la universitat. La transformació era notable, en certa manera. Aquells a qui havia tingut per alumnes exemplars i pietosos de lAlliance ara obrien ampolles de cervesa amb la despreocupació dels bevedors experts.
Hi havia un element teatral en tot allò, una mena de primera salva en lesforç per encaixar. Perquè aviat es va fer evident que no en tenien prou, de mostrar que en un any de ser a la universitat havien deixat enrere la vida a linstitut; semblaven més aviat frisosos per aprofitar locasió que els oferia el fet de ser en un tren de passatgers de segona per iniciar els nous en lart de viure.
Es van passar la cervesa els uns als altres, i uns quants dels meus companys novells van buidar, ansiosos, els gots. Jo no nhavia begut mai, de cervesa. Lúnica beguda alcohòlica que havia tastat era mũratina casolà, una mena de vi fet de mel i llevat. Vaig declinar la invitació. Només tasta-la, em va dir un dells. LNjĩhia anava un curs més endavant que jo a lAlliance, però ara es portava com si hagués vist la llum i com si, després dhaver estudiat només un any a la universitat, tingués per missió rescatar-me de la cova de Plató. Com més em negava a veure la llum de lalcohol, més hi insistia ell, alternant lloances a la cervesa, cosa que li deixava un bigoti descuma blanca sobre el llavi superior, amb burles pel meu posat dinnocent i amb acusacions de voler semblar més bo que ells: Ja no ets a linstitut ni ets un nen protegit pel director Carey Francis. A pesar de tot, em vaig negar rotundament a tocar el got.