Vaig pressentir que alguna cosa no rutllava quan el temps va anar passant i lenrenou al voltant de la representació al Teatre Nacional es va anar apagant. Els professors que pensava que devien saber-ne alguna cosa es mostraven esquius, però finalment vaig acorralar David John Cook.
Cook era un dels dos membres de la facultat més actius que donaven suport a les iniciatives artístiques dels estudiants. Llicenciat al Birkbeck College de la Universitat de Londres, Cook havia deixat la Universitat de Southampton per venir a Makerere com a professor convidat durant una breu estada el 1961, i després, el 1962, va tornar amb plaça. Amb tot límpetu de la joventut, va donar suport al creixent talent local, als que van venir després daquella primera generació composta per David Rubadiri, Erisa Kironde i Rebecca Njau, que havien tingut per mentora Margaret MacPherson, lànima que samaga darrere el sorgiment de la primera generació destudiants escriptors del Hill, i digna membre fundadora del Departament dAnglès el 1948.4
El departament era la joia de la corona dun college que va començar el 1922 com a institut tècnic i que, el 1949, va passar a ser una institució afiliada a la Universitat de Londres que oferia titulacions universitàries. MacPherson en va fer una crònica al llibre They Built for the Future,5 títol derivat del lema de Makerere. El college estava al servei de tot lImperi britànic a lÀfrica oriental i central i rebia, sobretot, estudiants dUganda, Kenya, Tanganyika, Zanzíbar, Malawi (aleshores Nyasalàndia), Zàmbia i Zimbàbue (aleshores el nord i el sud de Rhodèsia). El Departament dAnglès era la seu del llenguatge del poder a la colònia.
Vaig anar a trobar Cook al despatx que tenia al departament. Mhavia donat suport i va ser un dels primers a felicitar-me per haver guanyat. Era amic de John Butler, que era poeta i director de Lubiri Secondary, important institut densenyament secundari de Kampala, a més de ser una presència habitual en el festival de Teatre dUganda i en el festival de Teatre Estudiantil, i el qui havia presidit el jurat de la competició en què havia guanyat la meva obra. Cook em va convidar a seure, però no semblava entusiasmat de veurem. Vaig anar de seguida al gra: Sabia per què no permetien que es representés lobra al Teatre Nacional?
Sense mirar-me a la cara, va dir alguna cosa del British Council, de les relacions racials i totes aquestes coses. I després, les paraules: «Creuen que un oficial britànic és incapaç de fer una cosa així.» De cop i volta se li va girar molta feina i es va posar a remenar papers de sobre la taula. «No tenen res en contra de la teva obra com a tal», va mussitar, «però pensen que un oficial britànic seria incapaç de fer una cosa així!», va repetir.
Lobra se situa a Kenya durant la lluita armada per lalliberació contra lestat colonial britànic. Mau-Mau era el nom que els britànics havien posat al moviment dalliberació, que en realitat es deia Exèrcit de la Terra i la Llibertat (LFA) i que va començar la lluita contra lestat colonial el 1952. Els britànics van enviar molts dels membres de lLFA i dels seus partidaris civils a camps de concentració, que aleshores rebien el nom enganyós de camps de detenció. El protagonista de The Wound in the Heart és un soldat de lLFA que torna a casa en sortir dun camp de concentració i descobreix que un oficial de districte blanc ha violat la seva dona. La violació no es representa sobre lescenari; només sesmenta, sexplica més que no es mostra. El fil argumental no és la violació sinó la negativa inicial de lhome a acceptar el canvi.
John Butler, jutge de la competició, va dir de lobra que estava molt ben escrita i construïda i en va elogiar la producció i els actors, que estaven a laltura de la qualitat de lobra.6 I com que Butler era membre de la comissió del festival de teatre, devia defensar la inclusió de lobra. Que potser la seva decisió va ser anul·lada o va tenir menys vots només perquè era inconcebible que un oficial britànic hagués pogut forçar una dona africana? Lart de la política per part dalgú a qui no li agradava la idea política de lobra shavia imposat per damunt de lart del drama.
Cook només era el missatger que portava la mala notícia, no nera el perpetrador, però mentre mestava dret al Queens Court, les seves paraules em continuaven ressonant dins del cap com un disc ratllat: «Un oficial britànic és incapaç». Finalment, men vaig anar i vaig girar cap a lesquerra, en direcció al Main Building (ledifici principal), sospesant si havia danar a la biblioteca o tornar a la residència. Al Main Building, una rèplica del University College de Londres, hi havia els despatxos del degà, del secretari general i dels altres càrrecs subalterns. Era el centre polivalent de la vida administrativa i política de Makerere; shi celebraven les assemblees més importants; els caps de setmana el terra es convertia en una pista de ball, una exhibició de moviment i vestits formals, organitzada per la popular MABADA, lAssociació de Balls de Saló de Makerere. Situat al punt més alt del Hill, el Main Building era un centre de trobada per als estudiants, el professorat i els visitants provinents de qualsevol punt del campus.
Em vaig topar amb Ganesh Bagchi i Sudharshana, la seva dona, que impartien classes a lescola secundària del Govern indi Old Kampala, inaugurada el 1954. Eren un matrimoni inseparable. Feien moltes actuacions junts, algunes de les quals eren esquetxos creats pel mateix Bagchi. El matrimoni indi i Erisa Kironde, una ugandesa negra, eren les figures més prominents en un escenari cultural dominat, daltra banda, per la comunitat de blancs expatriats.
Com que eren gent de teatre, em semblava que Bagchi i Sudharshana entendrien perfectament les meves tribulacions. Havien viscut prou temps a la Uganda colonial, i em preguntava si, com a escriptors indis entre els intel·lectuals duna Kampala dividida per races, havien viscut experiències semblants de rebuig duna obra pel seu contingut.
Mentre mescoltaven, feien que no amb el cap, en un gest de comprensió i impotència.
Vaig tornar a la meva habitació, la número 75 del segon pis, i em vaig estirar al llit, mentre una cacofonia de sons al voltant de la tonada «un oficial britànic per això res més» em ressonava al cap tota lestona i desembocava en la mateixa pregunta: un oficial britànic és incapaç de fer una cosa així, de debò?
Sembla absurd, això? De vegades fem preguntes no per trobar respostes que no tenim, sinó per trobar respostes que ja tenim.
Una terra ferida
I
Dins meu competeixen imatges de les nombroses atrocitats comeses pel règim dels colons blancs a Kenya. No em refereixo tant a les matances gratuïtes, als empresonaments en massa i als trasllats massius i violents de població; aquestes atrocitats eren massa grosses per poder-les assimilar del tot en aquells moments. Són els casos singulars, aparentment fortuïts i rars, els que em venen al cap.
És en Molo. Un colon blanc deixa un cavall a un home, que també és blanc i que lha anat a veure per anar fins a lestació situada a vint-i-cinc quilòmetres de casa seva. Mana a un mosso, probablement el que li cuida la quadra, que acompanyi a peu el convidat i que torni lanimal a casa. El cavall, ferrat, avança al trot; el mosso, descalç, ha de córrer per atrapar-lo. De tornada, el mosso, cansat, munta el cavall. Uns blancs que veuen un negre sobre un cavall informen del sacrilegi.