tan avorrida al meu albir,
i recordar, en el mar meridional
de la meva Àfrica pairal,
la grisa Rússia amb un sospir:
allí vaig estimar, allí vaig sofrir,
i, el cor, el vaig deixar enterrat allí.
51
LEugeni i jo ens havíem preparat
per visitar països estrangers;
però, per força temps, el fat
va separar-nos poc després.
Son pare va exhalar lúltim adéu.
Oneguin va trobar-se davant seu
una legió de creditors gasius.
Tots actuem per certs motius:
lEugeni no podia sofrir els plets
i, satisfet del seu destí,
tota lherència els va cedir;
no hi veia pèrdua, a grans trets,
o va tenir la intuïció
que loncle passaria a un món millor.
52
Així mateix: va rebre al punt
de part de ladministrador lavís
que loncle, al llit i moribund,
volia, abans, que hi acudís.
Va ser llegir lepístola funesta,
que tot seguit, a la requesta,
en cotxe de correus va anar a carrera;
dantuvi li venia badallera
i es preparava a fingir plor,
mentir i estar avorrit, tot pels diners
(aquí he volgut que el llibre comencés);
a casa loncle, el veu, però,
que en un taulell ja està ajagut,
llest per pagar a la terra el seu tribut.
53
Hi era el seguici funerari,
darreu venien al casal.
Amics i desamics van arribar-hi
amb ganes dassistir a un bon funeral.
Van enterrar el difunt parent,
van menjar i beure de valent,
i, en acabat, marxaven fent la posa
com si els toqués de prop, la cosa.
Tenim Oneguin fent vida pagesa.
Malgastador fins ara, i dissolut,
es fa de sobte amo absolut
de cada bosc, taller, canal i estesa
i està content de no haver emprès
aquest viatge per no res.
54
Li són dos dies novetat
laïllament seu camperol,
el bosc ombriu i refrescat,
el plàcid so del rierol;
al tercer, camp, puig, bosc espès
no li desperten interès,
després ja li provoquen son;
després comprèn, com correspon,
que al poble hi ha el mateix avorriment,
però sense passejos ni palaus,
ni cartes, versos o saraus;
que la khandrà, sempre pendent,
corre com lombra al seu darrere
o la muller que persevera.
55
Sóc nat per una vida reposada,
per la quietud de la natura;
al camp, la lira sona reforçada,
la dèria de crear és més pura.
Innocentment passant lestona,
passejo vora un llac que mesborrona:
far niente és lúnic reglament.
Cada matí em desperto i tinc en ment
només que goig i llibertat...
i dormo molt, llegeixo poc,
dhonors volàtils me nexcloc.
¿No va ser així, en un temps passat,
que, inconegut de tots i ociós,
vaig deixar córrer els anys millors?
56
Flors, camps, natura, amor, folgança!
Amb tota lànima sóc vostre.
Magrada quan alguna dissemblança
entre lEugeni i jo es demostra,
que eviti que lectors mofaires
o aquells sagaços criticaires
que solen editar difamacions
em prenguin per comparacions
i repeteixin descreguts, després,
que aquí he gargotejat el meu retrat
com va fer Byron, laltivat,
com si avui dia no es pogués,
en un poema llarg, parlar dalgú
i que per força no hagis de ser tu.
57
Tots els poetes són amics
de somnis amorosos, és ben cert.
Quan em venien pensaments bonics
nextreia una figura que, a cobert,
restava en lànima reclusa
perquè després la revivís la musa.
Cantava, malcurós com era,
la noia muntanyenca, una quimera,
i les captives del Salguir.31
Companys, sovint veig que despunta
entre vosaltres la pregunta:
«La lira ¿per qui et fa un sospir?
¿A qui, entre contrincants geloses,
has dedicat paraules melodioses?
58
»¿Quina mirada et fa dinspiració
i amb la carícia que tadreça
et paga el cant ple de tristor?
¿A qui torna el teu vers una deessa?»
I, nois, ningú. Ningú, carai!
El foll desfici de lamor, jo mai
no lhe sentit i he estat feliç.
Beat qui al seu amor unís
rimes fervents! Ha duplicat
el sant deliri de la poesia
fent amb Petrarca una mateixa via,
ha donat pau al cor apesarat
i ha aconseguit la glòria de retruc.
Jo, enamorat, sóc mut i ruc.
59
La musa ja ha tornat, lamor és mort
i el seny obscur se mha aclarit.
Lliure, de nou busco lacord
de sentiments, sons màgics i sentit.
Escric, i el cor no es desespera,
la ploma ja no té aquella fal·lera
de fer, al costat dels versos, dibuixets
de caparrons de noies, de peuets;
no crema cendra en revifalla.
Si bé afligit, ni un plor no em resta
i aviat de marques de tempesta
no en quedarà cap romanalla:
llavors començaré a fer plans
duna obra de vint-i-cinc cants.
60
Ja tinc lesquema argumental
i el nom del meu protagonista,
mentre que la novel·la té el final
daquest primer capítol a la vista.
Mho he remirat amb diligència:
hi veig més duna incoherència
i en esmenar-la no em distrec.
Li dono a la censura el que li dec
i a mercè plena dels gasetillers
entrego el fruit de la feinada meva.
Vés-me a les vores del riu Neva,
tu, creació nounada, vés!,
i el premi de la glòria ateny:
males lectures, crits i reny!
2. Piotr Viàzemski (1792-1878), poeta i amic de Puixkin.
3. Ruslan i Liudmila (1820), poema llarg de Puixkin.