38
És una xacra (tothom serra
a lhora de trobar-li causa)
semblant al spleen dallà Anglaterra:
la khandrà russa sense pausa
a poc a poc sel va fer seu.
No es va engegar cap tret, gràcies a Déu
no va tenir aquesta sortida,
però es tornava fred envers la vida.
Com un Childe Harold,25 llangorós,
als grans salons compareixia.
Cap joc de cartes, cap xafarderia,
sospir o esguard afectuós
res no me li era dinterès,
no el commovia res de res.
39. 40. 41
..................
42
Capritxosetes dalta societat!
Sou les primeres de qui es despreocupa.
Als nostres temps, la veritat,
cansa una mica lestil dupa.
Malgrat que alguna (de vegades passa)
de Say i Bentham26 us farà una classe,
enutja, en general, la seva parla:
no paren, bledes, despifiar-la.
A més, que totes són tan virtuoses,
tan imposants, tan saberudes
i tan devotes, convençudes,
tan remirades i puntoses,
i als homes són de tan costós accés,
que ja ve spleen de veure-les, només.
43
Vosaltres, belles damisel·les
a qui, de nit molt avançada,
porten gosades carretel·les
per la ciutat pavimentada...
va abandonar-vos igualment.
Un renegat del gaudi turbulent,
lEugeni a casa es va tancar,
va prendre, badallant, la ploma en mà,
hauria escrit però lesforç constant
li feia fàstic i, després de tot,
la ploma no va escriure un mot
i ell no va anar a parar al gremi llampant
del qual no nhe de fer el judici,
ja que és el meu mateix ofici.
44
Un altre cop donat al lleure,
un buit terrible el va afligir
i amb un lloable fi es va asseure:
amb la saviesa daltri omplir el magí.
Posa legions de llibres al prestatge,
llegeix, llegeix, sense avantatge:
això és estrany i fals, allò avorrit,
allà hi manca fondària, aquí sentit;
en tots hi troba una tortura:
els llibres vells són antiquats,
sobstinen en lantic les novetats.
Com fa amb les dones, deixa la lectura.
Sobre el prestatge i el polsós estol,
hi corre un tafetà en senyal de dol.
45
De convencions socials, de vans fatics
va desempallegar-se, i jo també,
i és quan tots dos ens vam fer amics.
Em van agradar dell lestil de fer,
una tirada involuntària a
la fantasia estrafolària
i un intel·lecte fred, ben esmolat.
Jo ressentit, ell molt callat,
la vida ens feia estar de pega:
de les passions, nhavíem vist el joc
i, al cor, teníem consumit el foc.
La gent i la Fortuna cega
ja ens vigilaven amb paranys
quan érem al matí dels nostres anys.
46
A qui ha viscut pensant, secretament
no el pot sinó fastiguejar lentorn.
A qui ha viscut sentint, li és un turment
lespectre del seu temps sense retorn;
enlloc no troba encís prou fort,
la serp maligna del record
i del penediment sel menja viu.
Cosa que dóna un atractiu
a la conversa, és clar, dallò més gran.
Em va sobtar, primer, el seu to,
em vaig acostumar, però,
a aquella mala bava disputant,
als seus sarcasmes biliosos
i als epigrames foscos, maliciosos.
47
Sovint, quan era temps destiu,
llavors que sil·lumina, transparent,
el cel nocturn per sobre el riu
i al vidre alegre del corrent
la faç lunar no es pot emmirallar,
tot recordant idil·lis de temps ha,
tot recordant amors viscuts,
ens embriagàvem, tots dos muts,
dalè de nit, afectuós,
de nou sentint, sense fer cas de res.
Com, en el son, senvola el pres
de la masmorra a un bosc verdós,
així volàvem en somieig
al primer jove vagareig.
48
Contra el granit, que feia de suport,
lànima plena de tristor,
lEugeni cavil·lava absort,
igual com va descriures el cantor.
Tot era en pau. Sols algun crit
es feien entre els vigilants de nit,
sentíem una carretel·la al lluny,
des de Miliónnaia,27 amb retruny,
una barqueta, amb rems a cada banda,
nedava en aigües adormides
i, més enllà, ens atreien crides
dun corn i duna frívola corranda...
Però és més dolça, a la vesprada,
loctava del Torquato28 ben cantada.
49
Oh, Brenta!29 Oneig de lAdriàtic!
Al meu davant us mostrareu;
em tornaré a inspirar i, extàtic,
mencisarà la vostra veu.
Pels néts dApol·lo30 lloc sagrat,
mel fa proper com si hi fos nat
la lira intrèpida de Byron.
Lliure, gaudint de nits que flairen
de voluptat italiana,
aniré en góndola nocturna
i, adés xerraire i ara taciturna,
tindré al cantó una jove veneciana.
Els llavis aprendran, pel seu favor,
la llengua del Petrarca i de lamor.
50
¿Vindrà, el moment de deslliurança?
Invoco lhora que no arriba.
Al mar, espero la bonança,
faig gestos als vaixells des de la riba.
Bregant sota una manta de tronades,
pel lliure encreuament de les onades,
¿quan podré, lliure, emprendre la carrera?
És lhora de deixar aquesta ribera,
tan avorrida al meu albir,
i recordar, en el mar meridional