SEGON CAPÍTOL
O rus!...32
HORACI
Oh Rússia!
1
Al camp, lEugeni savorria
en un racó de món excels.
Qui estimi els gaudis innocents podria,
en aquell lloc, beneir els cels.
La casa, sola i senyorial,
era a recer dels vents per un tossal
i a prop dun riu. Lluny, als seus peus,
hi havia prades i daurats conreus
que virolaven, plens de flors;
hi havia al volt uns quants poblats
i hi pasturaven els ramats.
Un gran jardí, paratge de repòs
de dríades pensives, desatès,
obria el seu ombratge espès.
2
Estava feta, la mansió honorable,
com cal que es faci una mansió:
tota ella ferma i confortable,
al gust sensat de lantigor:
habitacions de sostre alt,
drapada la saleta principal,
a les parets retrats dels tsars
i estufes dun enrajolat espars.
Avui, tot ha quedat antic;
per què, no sé explicar-mho pas.
Tot i que això, en qualsevol cas,
no preocupava el meu amic,
que li venia igual la badallera
fos el saló modern o duna altra era.
3
Es va instal·lar a la cambra on, quaranta anys,
va estar-shi el familiar dhabituds tosques,
amb la casera intercanviant reganys,
mirant per la finestra i matant mosques.
Tot era humil: empostissat
de roure, un escriptori gens tacat
de tinta, armaris i un sofà de ploma.
Va obrir els armaris: most de poma
en gerres, tota una comesa
dun aiguardent de fruita, un calendari
de lany mil vuit-cents vuit, en un armari;
en laltre, una llibreta amb la despesa.
Lancià tenia tants quefers
que, en llibres, com voleu que shi fixés.
4
Enmig dels seus dominis, sol,
per passar el temps dalguna forma,
lEugeni té una idea al vol:
fer, en lorde antic, una reforma.
Ermità savi, les labors forçoses,33
seguint idees novedoses,
transforma en un impost no tan feixuc.
Lesclau va beneir el fat benastruc.
En canvi, el seu veí no hi veia
sinó un terrible greuge, estalviador
i emmurriat al seu racó;
laltre veí amb sorna somreia.
Tots eren dun parer senzill:
aquell extravagant era un perill.
5
Li fan visites, al principi.
Ell, però, té un cavall a punt,
un semental del Don, perquè quan guipi
una tartana que, enfilant amunt,
apunta per la carretera,
pugui marxar pel pati del darrere.
Tots, molt ofesos dun tal acte,
tallen amb ell qualsevol tracte.
«És un talòs, és un llunàtic,
és un maçó daquells, i beu
només vi negre, ja em direu!
No els va a la mà a les dames, lantipàtic,
no diu de vós, contesta brusc: sí, no...»
Aquesta era la unànime opinió.
6
En aquest temps, a la contrada,
arriba un altre propietari
que causa entre la veïnada
un mateix crític comentari.
De nom Vladímir Lenski, era un xicot
en plena flor dels anys, guapot,
lector de Kant, amb lànima repleta
destudis fets a Göttingen, poeta.
De les boirines dAlemanya
va dur-ne el que li havien ensenyat:
somnis per un futur de llibertat,
una natura ardent i força estranya,
un parlar sempre enfervorit
i rínxols negres fins al pit.
7
La mundanitat freda i corrompuda
no havia encara en ell marcit la joia
i dun amic la benvinguda
o la carícia duna noia
daven caliu al cor, bo i inexpert.
Amb esperança que no es perd,
latreien lespurneig i lenrenou
del món: tot li semblava nou.
Apaivagava la incertesa
amb una dolça fantasia;
per ell, la vida consistia
dincògnites de gran bellesa,
i sempre barrinava en elles
tot sospitant-hi meravelles.
8
Creia que una ànima bessona,
predestinada, se li acordaria:
que ella a la pena sabandona
i que lespera nit i dia.
Creia que els bons amics seran capaços
de dur, abans que trair, grillons tenaços,
i que no els dubta el braç robust
a destruir les armes de linjust;
que hi ha una gent triada pel destí
que estima els altres de tot cor,
la seva plèiade no mor
i tard o dhora haurà de resplendir
i amb un esclat de rajos absolut
omplirà el món de beatitud.
9
La compassió, la indignació que inflama,
envers el Bé un amor pur, franc,
i el dolç suplici de la fama
aviat li fan bullir la sang.
Lira a la mà, pel món desfila
i sota el cel de Goethe i Schiller,
amb el seu foc poètic, sent
que tota lànima sencén.
Feliç, ell sempre en els seus rims
és de les altes muses digne,
perquè, amb orgull, als cants assigna
uns sentiments sempre sublims,
lembat de la passió naixent dins seu,
la senzillesa bella i greu.
10
Lamor cantava, obedient,
i la tonada era serena
com duna noia el càndid pensament,
com son dinfant o com la lluna plena
en els tranquils espais eteris,
deessa dels sospirs i dels misteris.
Cantava penes i separacions,
lAllò i els tèrbols horitzons
i roses en lestil romàntic.
Cantava aquells indrets llunyans
on, tant de temps, en silenciós descans,
havia vessat plors amb el seu càntic.
El viure ja marcit cantava en vers,
als divuit anys tot just complerts.
11
Allà on només lEugeni era capaç
de valorar els seus dons divins,
no van poder agradar-li pas
les festes que donaven els veïns;
la seva xerradissa li era adversa.
Els amos feien gran conversa
de gossos, segues de farratges,
begudes, parentius i cosinatges,