En Carmine va arribar a casa seva ben entrada la tarda. Era diumenge. Aquell dia, la Ninetta duia un jersei vermell nou, en Dodò jugava amb els cotxes sobre la catifa, lEvelina havia portat una focaccia, bevien te, la Ciaccia Oppi brodava, a petició de la Ninetta, una gran mitjalluna en un vestit de mag que en Dodò havia de posar-se en una festa de disfresses, al cap duns dies, en una casa de la mare de la Ciaccia Oppi, a Velletri. Dominava lestança el gran cap de lEvelina, amb els seus cabells vaporosos blaus, la seva alçada imponent i enèrgica, i el seu somriure, semblant al de la Ninetta, ofert com una joia, però acompanyat duna satisfacció íntima de ser, en la vellesa, tan alta, dreta i forta. Era allà com un monument a la vellesa elegant, sàvia, destrament adinerada i sana. En Carmine va sentir que lodiava. També detestava les altres dues que estaven amb ella. Li va semblar horrible que dins daquell odi shi trobés barrejat en Dodò. Detestava totes les persones daquella estança, i lestança. Va dir que volia sortir a passejar amb en Dodò. Van dissuadir-lo. En Dodò estava a punt de menjar la seva sèmola, i després havia demprovar-se el vestit de mag. «No sembles trist, encara que acabis de tornar dun funeral va dir lEvelina. Sembles irritat, però no trist. Sembles emprenyat amb algú». «Estic cansat». «Però tampoc sembles cansat, tens una cara acolorida, i normalment estàs molt més pàl·lid». «Magrada el camp va dir ell. Vaig néixer al camp, i quan vaig al camp em sento bé. Era maco, el lloc on hem estat». «Heu estat, perquè éreu molts, de fet heu agafat el cotxe gran. Així que la Pina, el Mimmo i jo hem hagut de renunciar a anar a Lucca, però no passa res, no era important. El mini no lhem agafat perquè no està en bon estat. Em sap greu pel Mimmo, perquè estava molt il·lusionat amb aquesta excursió», va dir lEvelina. «Em sap greu, demano perdó», va dir en Carmine. «Hi havia la Ivana Riviera, és clar, el mort era amic seu, i qui més hi havia?», va preguntar lEvelina. «En Matteo Tramonti». «Ah, en Matteo Tramonti. El fill de ladvocada Tramonti. Un noi, diuen, amb inclinacions peculiars». «Marieta», va dir la Ciaccia Oppi. «Sí, pobrets, un marieta». «Era un lloc molt maco va dir en Carmine. Mhauria agradat viure al camp, i ser metge, potser, com lAmos Elia». «Ell hi vivia tan bé, al camp, que sha suïcidat», va dir la Ninetta. «Però era molt neuròtic va dir la Ciaccia Oppi. Mho ha dit la meva cosina. La meva cosina és daquella zona. Estava sol, no tenia ningú. O potser sí, un germà». «La seva dona va dir en Carmine, caldria buscar-la a Berlín, mitjançant els consolats, les ambaixades, si vosaltres per casualitat hi coneixeu algú». «No tenia dona», va dir la Ciaccia Oppi. «Sí que en tenia». «Al funeral de lOreste Padúla no vas venir, i, de fet, havíem dinat moltes vegades amb ell, i malgrat això, ten vas a correcuita al funeral daquest metge, a qui no has vist mai la cara», va dir la Ninetta. «I qui és lOreste Padúla?», va preguntar la Ciaccia Oppi. «Un familiar nostre, que va morir de trombosi laltre dia», va dir la Ninetta. «Tu tens una pila de familiars va dir en Carmine, no puc estar per tots». «Tu també, tens un formiguer de familiars va dir la Ninetta, a Vinchiaturo, a lAquila, i jo soc amable amb tots. Els hi envio postals. Els convido quan venen aquí. I això que no són gens divertits». «LAmos Elia no tenia dona», va dir la Ciaccia Oppi. «En tenia. Caldria buscar-la». LEvelina feia senyal que no, lentament, amb el seu cap blau. «No conec ambaixadors a Berlín», va dir. «Només faltaria que ara, a més a més, haguéssim de posar-nos a buscar la dona de lAmos Elia», va dir la Ninetta.