Rick Levine va tornar a Nova York quan feia dos mesos que la Nettie shavia traslladat a ledifici. Ella estava molt orgullosa del seu mariner alt, moreno i barbut en presumia al carrer davant de les adolescents de qui shavia fet amiga, larrossegava cap a nosaltres per presentar-nos-el o lobligava a acompanyar-la a la botiga de comestibles i es va transformar visiblement. Tenia la pell més lluminosa. Als ulls verds i ametllats se li veien uns punts de llum. Tots els seus moviments tenien una gràcia diferent: la manera com caminava, com movia les mans, com sallisava els cabells cap enrere. De sobte, tota la seva persona va adquirir un aire aristocràtic. La seva bellesa es va intensificar. Era intocable.
Jo vaig veure aquell canvi i vaig quedar magnetitzada. Al matí em despertava i em preguntava si aquell dia me la trobaria al replà. Si no la veia, buscava una excusa per anar a trucar a casa seva. No és que la volgués veure amb en Rick, ben plantat, però sorrut, toix i taciturn, i res del que passava entre ells minteressava. Era ella que jo volia veure, només ella. I volia tocar-la. La mà sempre se men volia anar cap a la seva cara, cap al seu braç, cap al seu costat. Em moria de ganes danar cap a ella. La Nettie irradiava una mena de promesa de la qual no em podia allunyar, jo volia... volia... no sabia què volia.
Però leufòria va durar poc: la seva i la meva. Un matí, quan feia una setmana que en Rick havia tornat, la mare es va trobar la Nettie quan totes dues sortien de casa. La Nettie es va apartar della.
¿Què passa? va preguntar la mare. Giris. Deixim veure-li la cara. La Nettie es va tombar a poc a poc. Un blau negrós enorme li envoltava lull dret, que tenia mig tancat.
Oh, Déu meu va mussitar la mare, amb un respecte profund.
Ell no ho volia fer va dir la Nettie en un to suplicant. Va ser un error. Ell volia baixar al bar amb els seus amics. Jo no volia que hi anés. Va trigar molta estona abans no em va pegar.
Després daixò, la Nettie va recuperar laspecte que tenia abans que ell tornés a casa. Dues setmanes més tard, en Rick Lavine va marxar altre cop, aquesta vegada en un viatge de quatre mesos. Va jurar a la seva dona, que no el volia deixar anar, que aquell seria lúltim viatge. Quan tornés a casa per labril, va dir, buscaria una bona feina a la ciutat i per fi es podrien instal·lar. Ella va creure que aquesta vegada ho deia de debò i finalment va deixar que li apartés els braços del coll. Quan feia sis setmanes que ell shavia fet a la mar, la Nettie va descobrir que estava embarassada. Més tard, al cap de tres mesos, la Nettie va rebre un telegrama que la informava que en Rick havia mort dun tret en una baralla en un bar dalgun port del mar Bàltic. Havien enviat el cos a Nova York i quedava pendent la qüestió de lassegurança.
La Nettie es va involucrar en la nostra vida quotidiana amb tanta rapidesa, que més endavant mera difícil recordar com passàvem els dies abans que ella visqués al pis del costat. Venia a prendre cafè a última hora del matí, després, altre cop a la tarda, i sopava amb nosaltres tres cops a la setmana. Aviat vaig tenir-hi prou franquesa per entrar a casa seva a qualsevol hora, i ella cada dia consultava la mare sobre alguna qüestió complexa de lassegurança den Rick.
Quina llàstima que fa no parava de dir la mare. Viuda. Embarassada, pobra i abandonada.
De fet, gràcies a la viduïtat sobtada, ara la Nettie podia ser compadida i despertar altres sentiments sense perill. Era com si des de feia temps, des de molt abans de la mort del seu marit, ella hagués intentat fer saber a la meva mare que ella no podia tenir uns privilegis que a la mare no li faltarien mai, i que vivia només temporalment en un ambient en el qual la mare estava ben arrelada; i quan en Rick va tenir lamabilitat de deixar-se matar, aquella veritat més profunda es va fer evident. La mare ara podia admetre la bellesa de la Nettie sense perdre lequilibri, i la Nettie es podia servir de la respectabilitat de la mare sense sentir-se humiliada. Van fer el pacte sense dir-se ni una paraula. Teníem la bella Nettie a la cuina cada dia, i la Nettie tenia la protecció de la mare dins ledifici. Quan la senyora Zimmerman va tocar el timbre de casa per preguntar maliciosament per la shiksa,1 la mare la va tallar bruscament dient-li que tenia feina i que no tenia temps per sentir bajanades. Després daixò, cap veí de lescala no va dir mal de la Nettie davant nostre.
Quan la mare era lleial a algú ho era incondicionalment. La lleialtat, no obstant, no li impedia jutjar la Nettie; però ara no expressava les seves reserves tan directament com solia fer abans. Per exemple, podia estar-se asseguda a la cuina amb la seva germana, la tieta Sarah, que vivia a quatre cantonades de casa, parlant dels homes que havien començat a aparèixer, lun darrere laltre, a la porta de la Nettie les setmanes següents de la mort den Rick. Aquells homes eren companys de feina den Rick, sobretot els qui havien embarcat amb ell en aquell últim viatge, que venien a donar el condol a la viuda dun dels seus i a parlar de la qüestió de lassegurança de vida per als mariners, que, evidentment, la Nettie no havia cobrat a causa de les circumstàncies de la mort den Rick. Hi havia, deia la mare maliciosament, alguna cosa estranya en la manera com aquells homes lanaven a veure. Ah sí? La tia aixecava una cella, encuriosida. ¿Què tenia destrany, exactament? Bé, responia la mare, alguns homes venien una vegada només, cosa que era normal, però nhi havia que venien dues o tres vegades, un dia rere laltre, i els qui venien dues o tres vegades tenien un no sé què, potser sequivocava, però gairebé semblava que aquells homes amaguessin alguna cosa. I la Nettie es portava duna manera estranya amb aquells homes. Potser això era el que més inquietava, lestrany amanerament amb què la Nettie tractava els homes. La mare i la tieta intercanviaven «mirades».
¿Què vols dir? preguntava jo en veu alta. ¿Què té de dolent la seva conducta? No trobo que tingui res de dolent. ¿Per què parles daquesta manera? Llavors totes dues callaven, sense respondrem i sense tornar a parlar de la Nettie aquell dia, almenys davant meu.
Un dissabte al matí, vaig entrar a casa de la Nettie sense trucar (la porta no estava mai tancada amb clau). Tenia una taula de cuina petita arrambada a la paret, al costat de la porta del carrer el seu rebedor era més petit que el nostre, i de seguida eres a la cuina, i qualsevol que entrava sense avisar «enxampava» els qui seien al voltant de la taula. Aquell matí vaig veure un home alt i prim de cabells rossos molt clars a la cuina. Davant seu seia la Nettie, amb el cap inclinat cap a les tovalles de cotó estampades que tant magradaven (nosaltres hi teníem un hule brillant i anodí, a la taula). Tenia el braç estirat, la mà quieta sobre la taula. La mà de lhome, una mà grossa amb les articulacions dels dits molt ossudes, cobrien la seva. Ell contemplava el cap cot della. Vaig entrar volant, un remolí de nou anys que es ficava allà on no la demanaven. Ella va fer un bot a la cadira i va aixecar el cap. Als seus ulls hi havia una expressió que veuria moltes vegades anys a venir, però que aquell dia veia per primera vegada i, encara que no coneixia el vocabulari per descriure-la, vaig ser prou sensible perquè em trasbalsés. Ella estava calculant la impressió que mhavia fet aquella escena.
Fa una tarda ennuvolada dabril, càlida i grisa; laire, dolç de primavera. La mena de temps que ens remou parts que no sabem identificar. Sescau que avui també és laniversari de laixecament del gueto de Varsòvia. La mare vol anar a la trobada commemorativa que es fa cada any al Hunter College. Mha demanat que lhi acompanyi. Jo li he dit que no, però he acceptat de pujar amb ella per Lexington Avenue fins aquell centre. Mentre caminem, mexplica una cosa que li va passar ahir al carrer.