Fa una tarda ennuvolada dabril, càlida i grisa; laire, dolç de primavera. La mena de temps que ens remou parts que no sabem identificar. Sescau que avui també és laniversari de laixecament del gueto de Varsòvia. La mare vol anar a la trobada commemorativa que es fa cada any al Hunter College. Mha demanat que lhi acompanyi. Jo li he dit que no, però he acceptat de pujar amb ella per Lexington Avenue fins aquell centre. Mentre caminem, mexplica una cosa que li va passar ahir al carrer.
Jo mestava dreta a lavinguda em diu esperant que el semàfor canviés, i una nena, que devia tenir uns set anys, era al meu costat. Tot dun plegat, abans que el semàfor canviés, la nena es disposa a travessar el carrer. Jo que la faig recular, la faig pujar a la vorera altre cop i li dic: «Reina, no travessis mai en vermell. Només has de travessar en verd». La nena em mira amb cara de llàstima i em diu: «Senyora, ho ha entès tot al revés».
Aquesta nena no arribarà als vuit anys dic jo.
És el mateix que vaig pensar jo fa la mare, rient.
Som a Lexington Avenue, a laltura del número quaranta-u o quaranta-dos. És diumenge. El carrer pràcticament està desert, les botigues i els restaurants es veuen tancats, hi ha molt poques persones caminant.
Necessito un cafè anuncia la mare.
Els desitjos de la mare són senzills però no són negociables. Per a ella, són necessitats. Ara mateix, ha de prendre una tassa de cafè. Res no la distraurà daquest desig que ella anomena necessitat fins que no tingui a les mans una tassa daquell líquid fumejant a punt per acostar-se-la als llavis.
Anem fins a la Tercera Avinguda dic. Allà hi haurà alguna cosa oberta. Travessem el carrer i anem en direcció est.
Aquest matí he parlat amb la Bella diu la mare quan som a laltre costat de lavinguda, movent el cap duna banda a laltra. Que nés, de cruel, la gent! No ho entenc. Té un fill, que és metge, i perdona que tho digui, però se li porta molt malament. No ho entenc. ¿Quin mal li faria convidar la seva mare a passar un diumenge al camp?
¿Al camp? Em pensava que el fill de la Bella treballava a Manhattan.
Viu a Long Island.
¿I això és el camp?
No és pas la West End Avenue!
Entesos, entesos. Així doncs, ¿què ha fet, ara, el fill?
No es tracta del que ha fet ara, sinó del que fa sempre. Aquest matí la Bella ha parlat amb el seu nét i el nen li ha dit que ahir a la tarda van tenir molts convidats, i que tots sho van passar molt bé menjant al porxo. Ja et pots imaginar com sha sentit la Bella. Fa mesos que no lhan convidada. Ni el seu fill ni la seva jove senten res per ella.
Mama, que el fill aconseguís sobreviure tenint la Bella per mare i, encara més, que acabés medicina... això només passa a les pel·lícules, i ho saps molt bé.
És la seva mare.
Déu meu.
No em vinguis amb «Déu meu!». És veritat. Ella és la seva mare. Ben senzill. Es va estar de moltes coses perquè ell pogués tenir alguna cosa.
¿Tenir què? ¿La bogeria de sa mare? ¿La seva ansietat?
Una vida. Així de senzill. Ella li va donar la vida.
Daixò fa molt de temps, mama. No pot recordar-sen.
És molt poc civilitzat si no sen recorda.
Sigui com sigui, no per això ha de tenir ganes de convidar-la a seure amb els seus amics una tarda preciosa de dissabte de començament de primavera.
Ho hauria de fer, tant si en té ganes com si no. No em miris així. Sé de què parlo.
Arribem a una cafeteria de la Tercera Avinguda, un local barat amb pretensions, tot de plàstic que imita la fusta, pell sintètica, canelobres de llautó platejats amb bombetes amb forma despelmes enceses, en un ambient cursi i fosc.
¿Et sembla bé? em diu la mare, en un to alegre.
Si jo digués: «Mama, aquest lloc és horrorós», ella diria: «La meva filla tan refinada, ella. Jo vaig créixer en un pis on només hi havia aigua freda i el vàter era al replà, però això és poc per a tu. Doncs, molt bé, tria tu el lloc», i continuaríem caminant per la Tercera Avinguda. Però faig que sí amb el cap, ens asseiem totes dues en una taula vora el finestral i em preparo per beurem una horrible tassa de cafè mentre continuem la nostra conversa tan important sobre pares i fills.
Ben calent diu la mare al cambrer dulls caiguts i cabells negres que sacosta a poc a poc a la nostra taula. Vull el cafè ben calent.
Ell se la mira amb tan poca expressió que totes dues pensem que no lha entès. Després el cambrer es gira cap a mi i es limita a arquejar les celles per preguntar-me què volia. La mare li agafa el braç i inclinant el cap li fa un somriure exagerat.
¿Don és vostè? li pregunta.
Mama! exclamo.
Estrenyent el braç del cambrer amb els dits, repeteix:
¿Don és?
El cambrer somriu.
De Grècia li diu. Sóc grec.
Grec! diu ella, com si calculés el valor daquella nacionalitat. Molt bé. Magraden els grecs. Recordi. Calent. Vull el cafè ben calent. Ell es posa a riure. La mare té raó. Sap de què parla. Sóc jo que estic desorientada en el món, no pas ella.
Aclarida la situació, ella reprèn el fil de la conversa.
És inútil. Digues el que vulguis, els fills no estimen els pares com quan jo era jove.
Mama, ¿de debò que ho creus, això?
I tant que sí! La mare va morir als braços de la meva germana, envoltada de tots els seus fills. ¿Com moriré, jo? ¿Mho pots dir, sisplau? Probablement trigaran una setmana a trobar-me. Passen els dies. No sé res de tu. El teu germà, el veig tres vegades lany. ¿Els veïns? Quins? ¿Qui hi ha que es preocupi de mi? Manhattan no és el Bronx, saps?
Exactament. Daixò és tracta. Manhattan no és el Bronx. La teva mare no va morir als braços de la seva filla perquè la teva germana lestimés més del que nosaltres testimem a tu. La teva germana odiava la teva mare, i ho saps molt bé. Era amb ella perquè era el seu deure i perquè des que es va casar sempre va viure a la cantonada. No tenia res a veure amb lamor. No era una vida millor, era una vida dimmigrants, una vida de classe treballadora, una vida dun altre segle.
Digues el que vulguis respon ella enfadada. Era una manera de viure més humana.
Totes dues callem. Ve el cambrer amb el cafè. Ella agafa la tassa entre les mans abans que ell shagi girat del tot. Fa una xarrupada i llança una mirada desdenyosa a lesquena del cambrer.
¿Daixò en diu calent? es queixa. No ho és, de calent.
Cridal.
Ella fa un moviment amb la mà.
Tant se val. Mel beuré així; no em moriré per això. Veig clarament que la conversa la deprimeix.
Jo només puc dir que si no fos fill seu, la Bella no el tornaria a veure mai més.
Doncs ja són dos, no? Ell de ben segur no la tornaria a veure mai més si no fos la seva mare, no?
La mare em mira fixament des de laltre costat de la taula.
¿On vol anar a parar la meva filla tan intel·ligent?
Dic que avui dia lamor sha de guanyar. Fins i tots les mares i els fills.
Ella queda bocabadada i em mira amb una llàstima profunda. El que acabo de dir és una barrabassada tan grossa que potser no recuperarà mai més la capacitat de parlar. Després, movent el cap dun costat a laltre, diu: