Aquell estiu la mare va saber que la Pessy «mai no en tenia prou, ja mentens». I la Singer va resultar que era una pesada. «Sempre es desmaiava. Per qualsevol cosa, la Singer girava els ulls en blanc i queia a terra». I la Kornfeld, bé, la Kornfeld era una altra cosa.
El dissabte, a última hora del matí, la Pessy baixava amb la camisa de dormir posada, badallant i fregant-se els ulls. Les altres es posaven a riure. «I doncs, Pessy», deia alguna delles, «explicans què has fet aquesta nit. ¿Has fet res de bo?». La Pessy responia amb un esbufec, «¿Què voleu que us expliqui? Fas el que has de fer, després et gires de cul i tadorms. ¿Què voleu que us digui?». Però ho deia amb la cara vermella i somrient, com si amagués algun secret. Llavors mirava cap a un costat. I la Kornfeld, que seia en un racó de la cuina (era una de les que eren massa pobres per pagar dues habitacions i dormien en una habitació amb tres criatures), estava més callada que mai.
Un diumenge a la nit, quan els homes se nhavien tornat a la ciutat i les dones seien totes al porxo, una va dir de sobte: «¿On és la Kornfeld?». Van mirar al voltant i, efectivament, la Kornfeld no era enlloc. Van posar-se a cridar-la: «Kornfeld! Kornfeld!». Cap resposta. Van entrar a la seva habitació; els nens dormien profundament, però la Kornfeld no hi era. Es van espantar i van començar a buscar-la. Es van desplegar en ventall de dues en dues («Em va tocar la Singer», va dir la mare), totes amb una llanterna («en aquells temps al camp hi havia molta foscor»), i van posar-se a cridar tan fort com podien, «Kornfeld! Kornfeld!».
«Potser feia una hora que corríem per allà fora», va dir la mare, «com boges. Llavors, jo vaig i allà, a uns vuit-cents metres de la granja, vaig veure estirada al mig de la carretera una figura negra que no es movia; però no es distingia què era. La Singer estava a punt de desmaiar-se. Jo que vaig mirar ara la carretera ara la Singer, ara la Singer ara la carretera. No diguis res, Singer, li vaig dir. Tot seguit vaig dirigir-me a aquella figura de la carretera i vaig dir: Aixecat, Kornfeld. La Singer va obrir la boca i la va tancar sense dir ni piu. La figura de la carretera no es va bellugar. Jo altre cop vaig dir: Kornfeld, aixecat. I ella es va aixecar. Vaig fer girar la Singer i la vaig fer tornar a la granja.
«¿Com vas saber que era la senyora Kornfeld?», vaig preguntar la primera vegada que em va explicar lanècdota. «No ho sé», va dir la mare. Ho vaig saber i prou. Ho vaig saber de seguida». Una altra vegada vaig preguntar: «¿Per què creus que ho va fer?». La mare va arronsar les espatlles. «Era una dona apassionada. Mira, els jueus no eren tan atrevits, fa quaranta anys, no com algunes persones de qui et podria dir el nom; no tenien relacions sexuals si els nens eren a lhabitació... Potser ens volia castigar». Un altre any, la mare em va sorprendre dient: «Ai, la Kornfeld! Sodiava a si mateixa. Per això ho va fer». Li vaig demanar que mexpliqués què volia dir amb «sodiava a si mateixa». No va poder.
Però de lanècdota de la Kornfeld sempre nhe recordat sobretot el fet que la senyora Roseman, que sexualment semblava més múrria que totes les dones de ledifici juntes i que considerava la mare una romàntica de la classe obrera, hagués mostrat admiració per la mare perquè havia intuït que aquella figura a la carretera era la Kornfeld.
¿Ten recordes, de les nenes? em pregunta ara la mare, mentre ens acostem al Time and Life Building. ¿Les dues filles que va tenir amb en Roseman?
La senyora Roseman havia tingut un enamorat quan era jove, un comunista italià que havia mort i lhavia deixada embarassada. El senyor Roseman lhavia adorada, shi havia casat i havia pujat el fill (un nen) com si fos propi i després havia tingut dues criatures amb ella.
Sí dic. Recordo les nenes.
¿Recordes que durant la guerra, la més petita, devia tenir disset anys aleshores, va agafar una pneumònia? Es pensaven que es moriria, en aquells temps la gent moria de pneumònia, i jo la vaig comprar. Després daixò, sempre em va dir mama.
¿Que vas fer què? Em vaig aturar.
Que la vaig comprar, la vaig comprar. Mira, els jueus creien que si algú que estimaves corria perill, el venies i així prevenies el mal dull. Es posa a riure. Si ja no eren res teu, ¿què els podia passar?
Jo la fulmino amb la mirada. Ella no en fa cas.
La Roseman va trucar a casa i em va dir: «La nena sem mor. ¿Me la vols comprar?». I jo la vaig comprar. Em sembla que li vaig donar deu dòlars.
Mama dic, ¿tu sabies que això era una superstició de pagerols i un conte de la vora del foc i, així i tot, ho vas fer? ¿Vas acceptar de comprar-la?
És clar que sí.
Però, mama! Totes dues éreu comunistes!
Mira, noia diu. Havíem de salvar-li la vida.
Els meus pares dormien alternativament en una de les dues habitacions del mig, uns anys a la del darrere, daltres, a la del davant, amb la qual cosa lhabitació que no servia de dormitori es feia servir de sala destar. Durant anys van arrossegar una ràdio Philco enorme i tres mobles gegants (un sofà i dues butaques voluminosos entapissats amb una tela granat i amb brodats daurats) amunt i avall de lhabitació del davant a la del darrere.
Quan vaig ser més gran, no entenia per què els pares no shavien quedat mai una de les habitacions petites, per què dormien en territori obert, com si diguéssim, i quan ja havia complert els vint vaig preguntar-ho a la mare. Ella em va mirar uns trenta segons. Després va dir: «Sabíem que vosaltres dos necessitàveu una habitació cadascun». Jo també la vaig mirar trenta segons. Havia convertit el seu matrimoni en una història damor intolerable, ens havia clavat a tots a la creu de la mort prematura del pare, i ¿ara em deia que havien renunciat a la intimitat necessària per als plaers sexuals pel bé dels seus fills?
A ledifici la mare era admirada no tan sols pel seu anglès sense accent estranger i la seguretat que mostrava en la seva manera de fer, sinó també per la seva condició de dona feliç en el matrimoni. No, no ho he dit bé. No tan sols era un matrimoni feliç. Era un matrimoni màgic. Definitiu.
Els meus pares eren, penso, feliços junts; es tractaven duna manera civilitzada, afectuosa però un concepte idealitzat de la felicitat conjugal impregnava lambient que la mare i jo compartíem i feia que la simple realitat fos una circumstància poc digna de respecte i, sens dubte, molt lluny del que havia de ser. I el que havia de ser es reflectia en lactitud de veneració que tenia la mare cap a la bondat del seu matrimoni, acompanyada dun menyspreu per tots els matrimonis que no sassemblessin al seu, i en la ferma instrucció que vaig rebre della de cent maneres diferents, durant milers de dies, segons la qual lamor era la cosa més important a la vida duna dona.
Lamor del pare tenia, efectivament, unes propietats meravelloses: no tan sols compensava lavorriment i lansietat de la mare, sinó que també era la causa daquell avorriment i daquella ansietat. Incomptables frases que feien referència a tots els aspectes de la vida que la mare trobava insatisfactoris començaven així: «Creu-me, si no estimés el vostre pare», o «Creu-me, si no fos per lamor del vostre pare». Deia obertament que li havia fet molta ràbia haver de deixar de treballar quan es va casar (havia fet de comptable en un forn de pa del Lower East Side), que estava molt bé tenir diners propis a la butxaca i no haver de rebre la setmanada com una criatura, que la seva vida ara era absurda i que li hauria agradat molt tornar a treballar. Si no fos per lamor del pare.