El que més mentusiasmava del pis era la cuina i també la vida que hi havia a laltre costat de la finestra. Magradava de debò, encara que em suscitava sentiments contradictoris. A la cuina hi feia els deures, feia companyia a la mare i lobservava mentre preparava i enllestia les feines quotidianes. També a la cuina vaig adonar-me que ella tenia lhabilitat i la vitalitat per fer la seva feina bé i sense dificultat, però que no li agradava ni hi donava gens de valor. No em va ensenyar res. Mai no vaig aprendre a cuinar, rentar o planxar la roba. Ella, en canvi, era una cuinera molt competent i era una fera netejant la casa i rentant la roba.
Així i tot, ella i jo fèiem vida a la cuina. Tot i que semblava que la mare no parava mai atenció al que passava al carreró, no es perdia mai res. Sentia totes les veus, tots els moviments de lestenedor, cada cop de llençol; copsava tots els crits i les converses. Rèiem de langlès xampurrejat daquella, de la indiscreció daquella altra bocamolla, daquell esgarip o daquell renec enginyós. Els comentaris que la mare feia de la vida de laltre costat de la finestra van ser el meu primer tast dels fruits de la intel·ligència: ella sabia convertir les xafarderies en coneixement. Sentia que una veu pujava una octava i deia: «Aquest matí sha barallat amb el seu marit». O si baixava una octava, deia: «El nen se li ha posat malalt». O captava un intercanvi ràpid de paraules i diagnosticava que aquella amistat es refredava. Aquesta capacitat seva em commovia i mestimulava. La vida semblava més plena, més rica, més interessant quan ella donava sentit a lactivitat humana del carreró. Aleshores, sentia una connexió viva entre nosaltres i el món de laltre costat de la finestra.
La cuina, la finestra, el carreró. Aquest era lambient en què ella havia arrelat, lespai on destacava. Aquí ella era llesta, divertida, enèrgica, podia exercir autoritat i fer impacte. Però sentia menyspreu pel seu entorn. «Dones, uix!», deia. «Estenedors i tafaneries», deia. Sabia que hi havia un altre món el món, i de vegades pensava que anhelava aquell món. Desesperadament. Deixava una feina a mig fer, es parava de cop i mirava fixament laigüera, el terra, els fogons. Però on?, com? què?
Així era com se sentia: a la cuina sabia qui era ella; a la cuina se sentia neguitosa, savorria; a la cuina feinejava duna manera admirable; a la cuina menyspreava el que feia. Senfadava amb «la buidor de la vida duna dona», com ho descrivia ella, després, quan analitzava algun embolic que hi havia al carreró, deixava anar unes rialles que encara ara sento. Passiva al matí, rebel a la tarda, es feia i desfeia cada dia. Sagafava amb avidesa a lúnic element sòlid de què disposava, arribava a apreciar aquella animació i després se sentia com una col·laboracionista. ¿Què té destrany que ella sentís devoció per una vida amb aquests contrastos? ¿I què té destrany que jo sentís devoció per la seva devoció?
¿Ten recordes dels Roseman? em pregunta la mare mentre passegem per la Sisena Avinguda, entre el número quaranta i el cinquanta. Eren la família que van viure al pis dels Zimmerman durant els nostres dos primers anys a ledifici.
Sí, és clar dic. Eren un matrimoni ben interessant, aquell parell.
La senyora Roseman era una Colette jueva: grassa i morena, amb uns ulls grossos i foscos en una cara bonica i sensual i una aurèola de cabells grisosos i estarrufats. Jugava a cartes obsessivament, fumava un cigarret rere laltre i no dissimulava el desinterès que sentia per la seva família. A casa seva sempre hi havia alguna partida i, com deia la mare, «una olla dalguna porqueria o altra bullint als fogons tot el dia, i quan el marit tornava de la feina, allò era fastigós com les sabates de la meva àvia». Però ho deia en un to afectuós, no pas censurador. Apreciava la senyora Roseman perquè, com ella, deu anys abans, també havia estat membre del Consell de Veïns Número 29, en un edifici situat tres barris més enllà.
Des de molt petita, havia sabut que els meus pares eren companys de viatge del Partit Comunista i que, de tots dos, la mare era la que havia estat més activa en política. Quan vaig néixer, la mare senfilava sobre caixes al Bronx per reivindicar justícia social i econòmica. De fet, quan deixava anar la seva lletania de tot el que no havia pogut fer, deia que si no hagués estat pels fills, hauria arribat a ser una bona oradora.
Durant la Depressió, el Partit Comunista va patrocinar i dirigir els Consells de Veïns, organitzacions formades per lluitar contra els desnonaments per impagament de lloguers. La mare va ser cap del Consell de Veïns Número 29 del Bronx («Jo era lúnica dona de ledifici que parlava langlès sense accent estranger, i per això automàticament em van fer cap») i va continuar sent-ho fins poc temps després que jo nasqués, quan el pare la va obligar a «deixar-ho tot» i a quedar-se a casa amb la criatura. Fins llavors, deia ella, va dirigir el consell. Un tema clàssic de la nostra infantesa era el de la mare com a cap del consell. «Jo anava a la seu del Partit Comunista a Union Square i rebia les instruccions per a aquella setmana. Llavors ens organitzàvem i continuàvem endavant». Com li agradava dir: «Llavors ens organitzàvem i continuàvem endavant». Mai no li he sentit a la veu un plaer tan pur com quan pronunciava aquelles paraules.
El Consell de Veïns Número 29 estava format per la majoria de les dones de ledifici on aleshores vivien els meus pares: jueves immigrants, enèrgiques i poc sofisticades. A la intimitat que compartien com a veïnes shi afegia la camaraderia política. Quan ens vam traslladar a aquell edifici, lúltim en què vam viure al Bronx, i la mare va descobrir que la senyora Roseman vivia al pis del costat, va ser com si, de sobte, hagués retrobat no pas una vella amiga, sinó el membre duna família que, en un altre temps, inesperadament havia despertat en ella unes inquietuds mentals i espirituals complexes. Ella i la senyora Roseman apreciaven de cadascuna la capacitat dentendre una activitat política que havia explotat una mina de sentiments profunds.
Hi havia un record concret daquell temps que van viure juntes al consell, segons elles, no relacionat amb la política, que les entusiasmava a totes dues, i sovint en parlaven movent el cap i amb admiració. En plena Depressió, les dones del consell van llogar habitacions un estiu, per a elles i les seves famílies, en una colònia de bungalous a les Catskill Mountains. La majoria de les famílies havien llogat dues habitacions a ledifici principal (una per al matrimoni i laltra per a la canalla), encara que hi havia qui només sen podia permetre una. Les dones compartien la cuina, els homes hi anaven els caps de setmana.
Eren quinze dones i, com deia la mare, en aquella cuina va arribar a conèixer-les més bé que durant els dos o tres anys que feia que treballaven juntes al Bronx. Hi havia la Pessy, deia la mare, «tan estúpida que no distingia la merda de la mel, però una bona camarada; fos el que fos que li manés, ella ho feia sense dubtar ni queixar-se». Hi havia la Singer, «de les delicades», no suportava la vulgaritat de les altres. Hi havia la Kornfeld, «una dona morena que feia cara dapassionada i que abans de donar lopinió de qualsevol cosa, sempre esperava que algú parlés i li demanés què en pensava; però sempre tenia alguna cosa intel·ligent per dir». I, és clar, hi havia la Roseman, lastuta i trempada Roseman, que no sen perdia mai ni una. Els seus ulls estaven pendents de tot, mentre repartia les cartes.