Però recorrem juntes els carrers de Nova York sense parar. Ara totes dues vivim a la part baixa de Manhattan, a un quilòmetre i mig de distància, i ens trobem sobretot per anar a passejar. La mare és una pagesa urbana i jo sóc ben igual que ella. La ciutat és el nostre element natural. Totes dues tenim aventures diàries amb conductors dautobusos, dones indigents, cobradors i malalts mentals que viuen al carrer. Caminar fa que traguem el millor de nosaltres. Ara jo tinc quaranta-cinc anys i la mare en té setanta-set. És una dona forta i té bona salut. No li costa gens travessar lilla de Manhattan amb mi. Durant aquestes passejades, no ens estimem, sovint ens barallem, però així i tot, passegem.
Les estones que estem més bé juntes és quan parlem del passat. Jo li dic: «Mama, ¿ten recordes de la senyora Kornfeld? Tornam a explicar què va passar», i ella, tota contenta, mho torna a explicar. (Només és el present, que detesta; així que el present es converteix en passat, comença a apreciar-lo.) Cada cop que mho explica, el relat és igual i, al mateix temps, diferent, perquè cada vegada jo sóc més gran i se macut de fer-li una pregunta que no li vaig fer lúltima vegada.
El primer cop que la mare em va dir que el seu oncle Sol havia intentat ficar-se al llit amb ella, jo tenia vint-i-dos anys i la vaig escoltar en silenci, absorta i esgarrifada. Les circumstàncies les sabia de memòria. La mare era la petita de divuit fills, dels quals nhavien sobreviscut vuit. (Imagineu! La meva àvia va estar embarassada vint anys.) Quan la família va anar-sen de Rússia per venir a Nova York, els va acompanyar en Sol, el germà més petit de làvia, que tenia la mateixa edat que el seu fill gran (la seva mare també havia estat embarassada vint anys). Els dos germans grans de la mare havien vingut uns quants anys abans, havien entrat a treballar en el ram de la confecció i havien llogat un pis sense aigua calenta al Lower East Side per a tots onze: cambra de bany al rebedor, estufa de carbó a la cuina, un seguit dhabitacions interiors, fosques i petites com cofurnes. La mare, que aleshores tenia deu anys, dormia sobre dues cadires a la cuina perquè làvia tenia un rellogat.
A en Sol lhavien cridat a files durant la Primera Guerra Mundial i lhavien enviat a Europa. Quan va tornar a Nova York, la mare tenia setze anys i era lúnica dels fills que quedava a casa. Així doncs, arriba ell, un desconegut molt atractiu; la nebodeta que va deixar anys enrere ara és tota una dona dulls foscos, de cabells castanys i brillants tallats rectes arran del clatell i que té un somriure captivador, cosa que ella fa veure que no sap (aquest sempre ha estat lestil de la meva mare: duna coqueteria intolerable, sense ni una engruna de timidesa), i ell comença a dormir en un daquells dormitoris encofurnats, separat della per dues parets, mentre els pares de la nena ronquen ben fort a laltra punta del pis.
«Una nit», va dir la mare, «em vaig despertar sobresaltada, no sé per què, i vaig veure en Sol dret vora meu. Jo anava a preguntar ¿què passa?. Vaig pensar que als pares els havia passat alguna cosa, però llavors ell em va mirar duna manera tan estranya que vaig pensar que potser era somnàmbul. Ell no em va dir res. Em va agafar en braços i em va portar al seu llit. Mhi va estirar, ell també shi va ajeure, em va aguantar en braços i em va començar a acariciar el cos. Després em va aixecar la camisa de dormir i em va acariciar la cuixa. De sobte, em va apartar i em va dir: Torna-ten al llit. Jo em vaig aixecar i men vaig tornar al meu llit. Mai no va dir ni una paraula del que va passar aquella nit, i jo, tampoc».
La segona vegada que mho va explicar, jo tenia trenta anys. La mare va repetir lanècdota gairebé paraula per paraula, mentre pujàvem per Lexington Avenue, en algun punt entre el número seixanta i el setanta. Quan va arribar al final, li vaig dir: «¿I no vas dir-li res durant tota lestona?». Ella va fer que no amb el cap. «¿Com és això, mama?», vaig preguntar. Ella va fer uns ulls com taronges i va arrufar els llavis. «No ho sé», va dir, perplexa. «Només sé que tenia molta por». Jo la vaig mirar, com si hagués dit «mho passava bé». «¿Què passa?», va dir ella. «¿No tagrada la meva resposta?». «No», vaig contestar, «no és això. Només que sem fa estrany que no diguessis res, que no mostressis les teves pors».
La tercera vegada que em va explicar aquell fet, jo tenia gairebé quaranta anys. Caminàvem per la Vuitena Avinguda i quan ens acostàvem al carrer Quaranta-dos, li vaig dir: «Mama, ¿no set va acudir mai preguntar-te per què vas callar quan en Sol va fer el que va fer?». Ella em va mirar uns instants. Però aquesta vegada em va veure venir. «¿On vols anar a parar?», va preguntar enfadada. «¿Intentes dir-me que em va agradar? ¿És això el que vols dir?». Jo vaig riure nerviosa, maliciosament. «No, mama, no dic això. Només dic que és estrany que no fessis cap soroll». Ella va tornar a repetir que tenia molta por. «Au va», vaig dir jo, en un to brusc. «Ets fastigosa!», va saltar ella, enfurismada, al mig del carrer. «La meva filla tan brillant. Thauria de pagar dues carreres més a la universitat, de tan intel·ligent com ets. Jo volia que el meu oncle em violés, ¿és això? Aquesta sí que és bona!». Després daquella passejada vam estar un mes sense dirigir-nos la paraula.
El Bronx era un mosaic de territoris ètnics envaïts: quatre o cinc illes de cases dominades per irlandesos, italians o jueus, però cada secció tenia la seva quota dirlandesos que vivien en un bloc de cases jueu, o de jueus que vivien en un bloc italià. Sha parlat molt de lefecte daquesta distribució en els barris de Nova York, però als qui van créixer patint lassetjament dels irlandesos o dels italians o lexclusió dels barris jueus, la marginació que van viure no els ha marcat tant com el poder igualador de la vida al carrer que compartien. La nostra família va viure durant un any en un barri italià. El meu germà i jo érem els únics nens jueus a lescola i, sens dubte, ho vam passar molt malament. Però només això, ho passàvem malament. Quan vam tornar a viure en un barri jueu, el meu germà es va treure un pes de sobre perquè ja no havia de tenir por que cada tarda lestovessin uns nens que li deien «geni jueu», però essencialment i en línies generals la seva vida no va canviar. La gran veritat és que l«alteritat» dels italians, dels irlandesos o dels jueus que vivien entre nosaltres aportava sabor i interès, una sensació de definició, un caire emocionant a coses que per fora temíem però que en el fons apreciàvem.
Al nostre edifici hi vivien jueus, tret duna família irlandesa a la primera planta, una família russa a la tercera, i el porter, que era polonès. Els russos eren alts i silenciosos: entraven i sortien de ledifici duna manera que em semblava misteriosa. Els irlandesos eren tots prims i rossos: ulls blaus, llavis fins i cara inescrutable. Ells també eren una presència enigmàtica entre nosaltres. El porter i la seva dona també eren callats. No eren mai els primers a parlar. Suposo que això és el que passa quan ets una minoria enmig duna majoria: et fa ser callat.
La mare potser també hauria estat callada, si hagués continuat vivint entre els italians; potser també hauria agafat els nens tota neguitosa i sense dir res quan un veí sens acostava a algun de nosaltres amb amabilitat, com feia la senyora Cassidy sempre que una dona del nostre edifici passava la mà pels cabells dun dels seus «rossets irlandesos». Però la mare no era com la majoria. Aquí, en aquest edifici habitat només per jueus, es trobava en el seu element, hi tenia prou espai entre la capa superficial de la presència social i un centre insondable en el qual es podia moure, expressar-se lliurament, ser afable i sarcàstica, histèrica i generosa, irònica i crítica i, de tant en tant, afectuosa, segons el concepte que ella tenia daquesta paraula: aquella actitud brusca i intimidadora que assumia quan laclaparava la tendresa que tant temia.