Fa cinquanta anys entraves en un armari tancat que deia «matrimoni». Dins larmari hi havia dos conjunts de vestits tan encarcarats que saguantaven drets. La dona es posava el vestit que deia «muller» i lhome es posava el vestit que deia «marit». I ja estava. Desapareixien dins dels vestits. Avui, no fem el pas. Ens quedem plantats aquí, nus. Res més.
Vivian Gornick
VIVIAN GORNICK
VINCLES FEROTGES
LA DONA SINGULAR
I LA CIUTAT
DOS LLIBRES DE memòries
Traducció de Josefina Caball
Fierce attachments
© Vivian Gornick, 1987
Publicat dacord amb Farrar, Straus & Giroux, LLC, Nova York
The odd woman and the city
© Vivian Gornick, 2015
Publicat dacord amb Farrar, Straus & Giroux, LLC, Nova York
Primera edició: juny del 2017
Cinquena edició: novembre del 2019
© de la traducció: Josefina Caball Guerrero, 2017
© daquesta edició: LAltra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Maquetació: EdicTal
Producció de lebook: booqlab
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra requereix lautorització prèvia i per escrit de LAltra.
Tots els drets reservats.
TAULA
Vincles ferotges
La dona singular i la ciutat
Agraïments
VINCLES FEROTGES
MEMÒRIES
Tinc vuit anys. La mare i jo sortim de casa i ens quedem al nostre replà, a la segona planta. La senyora Drucker sestà a la porta oberta del pis del costat, fumant un cigarret. La mare tanca amb clau la porta i diu: «Què hi fas, aquí?». La senyora Drucker tira el cap enrere, assenyalant el seu pis. «Aquell vol que ho fem. Jo li he dit que abans de tocar-me, sha de dutxar». Jo sé que «aquell» és el seu marit. «Aquell» sempre és el marit. «Per què? Tan brut, va?», diu la mare. «Jo el trobo brut», diu la senyora Drucker. «Drucker, però si ets una puta», diu la mare. La senyora Drucker arronsa les espatlles. «No puc agafar el metro», diu ella. Al Bronx, «agafar el metro» era un eufemisme per anar a treballar.
Vaig viure en aquella casa de veïns entre els sis anys i els vint-i-un. Hi havia vint pisos, quatre a cada planta, i lúnica cosa que en recordo és que era un edifici ple de dones. Dels homes gairebé no men recordo gens. Nhi havia a tot arreu, és clar marits, pares, germans, però només recordo les dones. I les recordo totes vulgars com la senyora Drucker o bé impetuoses com la mare. No parlaven mai com si fossin conscients de qui eren o comprenguessin el tracte que havien fet amb la vida, però sovint es comportaven com si ho sabessin. Múrries, inconstants, incultes, actuaven com una protagonista de les novel·les naturalistes de Dreiser. Hi havia anys que allà hi regnava una calma aparent, fins que, de sobte, esclatava el pànic i el desenfrenament: dues o tres vides marcades (potser destrossades), i tornava la calma. I altre cop, silenci ressentit, sopor eròtic, la monotonia de la negació diària. I jo una nena que creixia entre elles i em formava a imatge seva les absorbia com hauria absorbit el cloroform dun drap xop damunt la cara. He trigat trenta anys a adonar-me de fins a quin punt les comprenia.
La mare i jo som al carrer, passejant. Li pregunto si recorda les dones daquell edifici del Bronx. «És clar», respon. Li dic que sempre he pensat que si eren tan boges era per culpa del furor sexual.
I tant diu sense perdre el pas. ¿Ten recordes, de la Drucker? Solia dir que si no podia fer un cigarret mentre tenia relacions sexuals amb el seu marit, es tiraria per la finestra. ¿I la Zimmerman, que vivia davant nostre? La van casar amb aquell home quan tenia setze anys, el detestava, i solia dir que si es matés a la feina (treballava en la construcció) seria una mitsvà. La mare satura. Abaixa la veu, intimidada pel seu propi record. Ell la forçava diu. Lenxampava al mig de la sala destar i larrossegava cap al llit. Durant uns instants, mira cap a un segon pla. Després em diu: Els homes europeus. Eren uns bèsties. Uns bèsties acabats. Es torna a posar a caminar. Una vegada, la Zimmerman no el va deixar entrar a casa. Ell va trucar a casa nostra. No gosava ni mirar-me. Va demanar si el deixaria passar per la finestra que donava a lescala dincendis. Jo no li vaig dir ni mitja paraula. Va travessar el nostre pis i va sortir per la finestra. La mare riu. Que en va ser dútil, la finestra que donava a lescala dincendis! ¿Ten recordes de la Cessa, la del pis de dalt? Oh, no, no ten pots pas recordar; quan nosaltres vam anar a viure en aquella casa, ella només hi va viure un any més, després, al seu pis hi van venir a viure els russos. La Cessa i jo érem molt amigues. És ben estrany, ben mirat. Amb prou feines ens coneixíem, cap de nosaltres, i de vegades ni ens parlàvem. Però vivíem luna sobre de laltra, i ens visitàvem molt sovint. Tothom ho sabia tot en un no res. Al cap de pocs mesos de viure en aquell edifici, les dones ja érem... íntimes.
»La Cessa era una dona jove i bonica, i feia pocs anys que shavia casat. No estimava el seu marit. Tampoc lodiava. De fet, ell era un bon home. Què vols que et digui, ella no estimava el seu marit i sortia cada dia, em sembla que sentenia amb algú. En fi..., la Cessa tenia els cabells negres i li arribaven fins al cul. Un dia sels va tallar. Volia ser moderna. El seu marit no li va dir res, però el seu pare va entrar a casa seva, li va mirar els cabells curts i li va clavar una bufetada tan forta que li va fer veure la padrina. A continuació va manar al marit que no deixés sortir la seva filla de casa durant un mes. Ella baixava per lescala dincendis, entrava per la finestra de casa nostra i sortia per la porta. Cada tarda durant un mes. Un dia, va tornar quan nosaltres preníem cafè a la cuina. Jo que li dic: «Cessa, digues al teu pare que això és Amèrica, Amèrica. Ets una dona lliure». Ella que em mira i em diu: «¿Què vols dir, que digui al pare que això és Amèrica? Ell va néixer a Brooklyn».
La meva relació amb la mare no és bona i, a mesura que anem acumulant anys, sembla que encara empitjora. Estem tancades en un estret canal de relació, intens i vinculant. Durant anys seguits hi ha esgotament, una mena de relaxació entre totes dues. Després torna a aparèixer la ràbia, tòrrida i clara, eròtica en la mesura que acapara latenció. Últimament, la cosa no va bé entre nosaltres. La manera que té la mare de «trampejar» una mala temporada és acusar-me ben alt i en públic de la veritat. Sempre que em veu diu: «Tu modies. Sé que modies». Vaig a veure-la i diu a qualsevol que hi hagi a casa seva un veí, un amic, el meu germà, una de les meves nebodes: «Modia. No sé què té en contra meu, però modia». També és ben capaç daturar un desconegut al carrer quan passegem i dir: «Aquesta és la meva filla. Modia». Aleshores, sem dirigeix a mi i em diu en un to de súplica: «¿Què the fet perquè modiïs tant?», jo no responc mai. Sé que ella crema per dins i no em fa res deixar que cremi. ¿Per què no? Jo també cremo per dins.