- D’acord, coronel. No m’ofendre pas.
El coronel va seure.
-
Van esser les veus que sentia que li feren descobrir dues figures borroses, aturades a l’ombra d’un vago de mercaderies. Arbuthnot era qui parlava:
- Mary…
La noia va interrompre’l.
- No, ara, no. Encara no. Quan tot s’hagi acabat. Quan tot quedi lluny de nosaltres, «aleshores»…
Discretament,
Eren dos quarts de tres de la tarda quan el tren va aturar-se. Es veieren uns caps a les finestretes. Un petit grup d’homes tocant a la via, assenyalava quelcom sota el vago restaurant. Poirot va abocar-se i s’adreca al conductor del vago llit que passava molt de pressa davant la finestreta. L’home va contestar i Poirot es retira bruscament, topant amb Mary Debenham, que es trobava darrera d’ell.
- Que succeeix? -va preguntar ella en frances-. Per que ens hem aturat?
- No es res, senyoreta. S’ha cremat alguna cosa sota el vago restaurant. No es res greu. Ja esta apagat. Ara estan arreglant l’avaria. No hi ha cap perill, pot creure’m.
La noia va fer un gest brusc, com si descomptes la idea del perill, com una cosa que no tingues cap mena d’importancia.
- Si, si, ja ho comprenc. Pero l’horari?
- L’horari?
- Si, aixo fara que ens retardem.
- En efecte…, es possible -va contestar Poirot.
- No podrem recuperar el temps perdut! Aquest tren cal que arribi a les sis cinquanta-cinc per tal de poder travessar el Bosfor i agafar el Simplon-Orient Express, a l’altra banda, a les nou. Si tenim una o dues hores de retard, no podrem agafar la correspondencia.
- Es molt possible, efectivament -torna a repetir Poirot.
Va mirar-la amb curiositat. La ma que s’agafava a la barra de sota la finestra no estava tranquil·la, i els seus llavis tremolaven, tambe.
- ?Te molt d’interes per agafar aquell tren, senyoreta? -va preguntar Poirot.
- Si! Oh, si! «Cal» que jo agafi aquell tren.
Va girar en rodo i va allunyar-se pel passadis per anar a reunir-se amb el coronel Arbuthnot.