- No tinc res que m’apressi. Em quedare alla uns quants dies com a turista.
- Santa Sofia es preciosa -va dir el tinent Dubosc que no l’havia vista mai.
Una rafega de vent gelat va recorrer l’andana. Els dos homes van esgarrifar-se. El tinent Dubosc dissimuladament va mirar el seu rellotge. Les cinc menys cinc minuts. Nomes cinc minuts mes!
En veure que el belga s’havia adonat que ell havia donat una ullada al rellotge, reprengue la conversa:
- Hi ha molt poca gent que viatgi en aquesta epoca de l’any -digue, mirant per les finestretes del vago llit, aturat al seu costat.
- Efectivament -respongue
Segons la seva opinio, era una d’aquestes noies que saben tenir cura d’elles mateixes alla on vagin. Se la veia equilibrada i serena. A Poirot va agradar-li la perfeccio de les seves faccions i la delicada pal·lidesa de la seva pell. Li agradaren, tambe, els seus ondulats cabells, d’un negre brillant, i els seus ulls, freds, impersonals i grisos. Pero Poirot va dictaminar que se la veia massa eficient per a poder-la considerar com una
- El coronel de l’india -es digue Poirot.
El nou arribat va saludar la noia amb una petita inclinacio.
- Bon dia,
- En absolut. Segui.
- Gracies; ja sap voste que l’esmorzar es un apat que no es presta gaire a converses.