És possible que els homes siguin tan insensats que bescantin i sempenyin en fer avorrible i odiosa aquesta forma dexistència que hauria désser, que és en el fons, la normal, la noble, lúnica que podrà resguardar en temps futurs la pau de lànima i assolir pels homes el grau màxim de felicitat aconseguible sobre la terra.
Jo diria que Oliver és larrel conservadora de Joan Estelrich, després de lintegrisme de la primera joventut, entre altres coses, relacionada amb mossèn Alcover. Oliver és la intel·ligència més lúcida a lhora dentendre les paradoxes entre les fidelitats, els vincles i les opcions. Els homes de les converses del pedrís, fora mur, retornen a la ciutat. Murmuris de rosari; unes cosidores que canten una tonada del Barberillo. Els diaris publiquen «la relació dels set dies terribles, allà, lluny, a la capital del món, tota flames». És un Oliver més bucòlic i a la vegada més apocalíptic, lenemic de Rousseau, el defensor dun ordre civilitzador. Un Oliver dabans dels anys trenta. Miquel dels Sants Oliver és lescriptor burgès que no pogué ser-ho de veritat. Així també podríem considerar Joan Estelrich. Aconseguí viure com un burgès, fins i tot assumir la simulació burgesa, però sense ser veritablement un burgès.
En la línia clàssica dOliver, Estelrich creu que lesperit renaixentista ve amarat de tradició. Per ell, tradició no és ladhesió passiva a fórmules mortes, ni menys lenyorança elegíaca dinstitucions mortes. Tradició és instint insubornable, voluntat de reviure, manament que ve dels segles, pensament per generacions, ultrapassant les fites individuals. Aquesta idea de tradició prové ben possiblement dOliver. Tradició i Renaixença. Si la decadència era anàrquica i coincideix amb una pèrdua del sentit dautoritat, la Renaixença significa ordre cívic. Per a fer-ho curt: Tradició és legitimitat, passió constructiva, disciplina, acceptació duna responsabilitat que ve dels avis i seguirà més enllà dels nostres néts. És a dir: continuïtat del present amb el passat. Estelrich ho formula amb èmfasi: «Passat, present i futur són temps duna mateixa, indivisible, simfonia». En definitiva, Renaixença és esperit de grandesa.
El Renaixement, la Il·lustració, van ser grans moments per a Europa, sense que deixés dhaver-hi conflictes i guerres. En el període dentreguerres, la noció de Paneuropa encunyada per Coudenhove-Kalergi va cristal·litzar un procés intel·lectual que sedimentava des de segles abans, va sumar aspiracions de projecte polític i va tenir els seus fracassos estrepitosos. Existeix una identitat cultural dEuropa? Encara avui ens ho demanem.
Daltra banda, és que Estelrich era un Ors en petit, una miniatura orsiana que pretenia substituir el Pantarca? Sabem que conspirava contra Xènius. Al seus dietaris, escriu: «LOrs és un mistificador que sesforça a passar per geni; prou sap que li endevinem el joc, però ell insisteix per veure si arriba a passar». Contra Ors va viure millor: per això, deia que «per a ésser responsable, cal ésser immodest». Estelrich tingué sempre o gairebé sempre lempara de Cambó; a Ors, la mort se li endugué la protecció de Prat de la Riba. És Carner qui presenta Estelrich a Cambó. Tot gira, certament. Estelrich fins i tot feia imitacions de la manera de parlar dOrs, una dicció que sorprenia molts dels seus interlocutors.
A lassaig Catalunya endins, lany 1930, Estelrich torna a la figura dEugeni dOrs. Passa comptes, però amb més matisos. Matisos i també malevolència. Per exemple: «Enmig de terrabastall de la fugida, lOrs degué pensar que ens castigava privant-nos dell. Així, un adolescent és determinat pel suïcidi.» I encara més: diu que Ors no sabé retirar-se descena. Necessitava posar. Avui ens podríem demanar: quin odi havia provocat Ors i, daltra banda, és que no tenia dret a posar, és que estava obligat a retirar-se de lescena? Estelrich diu que la renúncia dOrs justifica «a posteriori» els atacs dels adversaris. Vet aquí un argument barroc. Però, tot i així, algun dia caldria tornar a Ors, al cas Ors. També parla de crucifixió.
Laparició dEugeni dOrs supera intel·lectualment tot allò que havia significat per a la llengua catalana laparició baronívola de Verdaguer als Jocs Floral, amb barretina. Les transicions generacionals solen ser injustes i, si Estelrich ho va ser amb Ors, Ors tampoc respectava gaire Maragall. Pla digué que dos grans errors de les classes dirigents de Catalunya eren lerror Verdaguer i lerror Ors. Si lerror Verdaguer «va contribuir a donar un gran impuls a lanarquisme ingènit del país», lerror Ors contribuí, amb la ruptura de la unitat intel·lectual, «al retorn de lamarg escepticisme de la decadència».
La vida i lobra de Joan Estelrich formulen un realisme humanista que va sentir-se del tot confortable en la idea de Paneuropa. Acaba sent un home destratègies internacionalistes, poliglota sempre exuberant, membre eminent daquella elit cosmopolita dentreguerres que avui no existeix. I, a la vegada, gosa invocar el paradigma de les aristocràcies antigues. Un gran vitalista i a la vegada espiritualista. Seduir intel·lectualment, imposar-se per la conversa: dominar. És un intel·lectual amb glamour. Vegem les notes tan vitalistes dels seus dietaris: «La vida, la vida; ah, com menyspreo les doctrines negadores de la vida!»; «Cal viure, i posseir, i dominar, sia com sia, en lordre que sia, material o espiritual, però dominar»; «Tothom té dret a viure la vida que és capaç de viure»; «Decididament, vull coses contradictòries»Enamoradís, sensual, pantagruèlic: duna banda, erotisme dannnunzià, «en pleine nature»; per laltra, amors secrets per evitar que li perjudiquin la imatge dhome públic conservador.