Capital intel·lectual de Joan Estelrich
Valentí Puig
Escriptor
Lecosistema que consentia la supervivència de lintel·lectual humanista sha eclipsat, com aquelles civilitzacions que desaparegueren de cop i volta. Lescriptor lescriptor que vol fer literatura té lavantatge que la seva feina és solitària, que pot viure amb un petit editor i un grapat de lectors. Però, lintel·lectual diguem-ne lescriptor públic rarament pot existir sense un marge dinfluència en la societat. Per això, avui lintel·lectual o bé és mediàtic o bé és catacumbal. Vegem quina és la distància entre el capital intel·lectual també polític i social de Joan Estelrich i la nostra època immediata.
Em demano si encara és útil la distinció que feia Roland Barthes entre écrivain i écrivant. Ara mateix, citar Barthes és més aviat démodé, però aquella diferenciació, aleshores, pels anys seixanta, feia el seu pes. Lescriure transitiu, lescriure intransitiu: si lécrivant correspon a la figura de lintel·lectual, lécrivain és un home que cerca o troba «el per què» del món en un «com» escriure. Per fer-ho curt: voler «dir» i voler «escriure» no són la mateixa cosa. Dit duna altra manera: hi ha qui descriu el món i hi ha qui lexplica.
Joan Estelrich havia nascut lany 1896. Volgué escriure novel·les, teatre, unes grans memòries, assaigs de gran alçada. És a dir: volgué tota la vida ser écrivain. Tot i així, queda fixat com un écrivant, si lhem de jutjar, com correspon, pel que va deixar escrit i no pel que hauria volgut escriure. És a dir, tenim un intel·lectual humanista, una personalitat que es fa en la idealitat catalanista i, després, viu tots els dilemes brutals dels anys trenta. Sentia una gran compenetració amb Joan Lluís Vives. També era un viatger de lhumanisme dentreguerres i de la concòrdia europea.
Però tot va anar malament. Comparegueren els totalitarismes, arribà la guerra civil a Espanya. Tot senfonsava. Poc abans que comenci la dècada tan tèrbola del anys trenta, lany 1926, Estelrich publica Entre la vida i els llibres. Hi parla de Kierkegaard i de Leopardi, fonamentalment. Ha fet trenta anys. Amb aquell llibre, diu adéu a la joventut. Té una vida romàntica i una vocació clàssica. Un altre gran dilema de lintel·lectual de lEuropa daleshores. Mor lany 1958, a París, sempre entre la vida i els llibres, entre la diplomàcia cultural i el fet solitari descriure, entre la dispersió i una clara densitat.
Malaguanyades les generacions intel·lectuals que no tenen mestratge: Ors, ben al contrari, era el maître à penser per excel·lència, vocacional, fet a mida, augural, estàtua inclosa. Ell havia pensat el Glosari per a una societat articulada, dotada de jardins com els de Versalles, amb alumnes com els de lAcadèmia platònica. Del desig a la virtualitat, són concepcions que o bé porten al ridícul o bé permeten participar en alguna forma de glòria. Podríem dir que, des de molt dhora, Estelrich estigué a laguait dun territori per conquerir, i aquest era el territori dOrs.
Don surt Estelrich? El seu primer mestre significatiu és Miquel dels Sants Oliver, lhome fonamental del mallorquinisme polític i autonomista que després marxa a Barcelona, pràcticament per sempre. Una de les aportacions dEstelrich al mallorquinisme polític serà més endavant la publicació de La Veu de Mallorca. Oliver és un regeneracionista molt significatiu i un dels millors articuladors del maurisme i de lenteniment possible entre maurisme i catalanisme. Mai tacabes nOliver, ja bé sigui el narrador costumista, el poeta nostàlgic, lhistoriador tan entretengut de Mallorca durante la Primera Revolución, de Catalunya en temps de la Revolució francesa o el biògraf de Cervantes. Per qui vulgui posar-shi per primera vegada, pot cercar els sis volums de Hojas del sábado editats per Estelrich i lObra Completa escrita en català, amb pròleg també de Joan Estelrich.
Leditor deia de lobra editada: «No he trobat una sola pàgina seva concebuda amb desordre, ni tan sols amb el famós desordre artístic dels romàntics».
Leditor deia de lobra editada: «No he trobat una sola pàgina seva concebuda amb desordre, ni tan sols amb el famós desordre artístic dels romàntics».
«Vade retro Satanàs», si recordam que Oliver considerava que Rousseau tenia la culpa de tot, i especialment del desordre romàntic.
Lany 1948, Estelrich escriu sobre Oliver: «La revolució mundial ha abocat damunt la nostra memòria tants esdeveniments trasbalsadors que lstatus societatis mateix ens apar llunyà, per no dir sepultat, com si ens en separés un mur terrible». I un altre vincle intel·lectual: quan esclata la Gran Guerra, Oliver diagnostica: «El mundo está enfermo, gravemente enfermo». Lany 1949, Estelrich recapitula: 1914 va ser el pànic universal, lestabilitat política del planeta es va trencar, sacabà el predomini mundial dels dos grups de potències occidentals burgeses i triomfà el bolxevisme. La gran ruptura de lestabilitat. I ara vegem «Les converses del pedrís», una estampa que Oliver publica a principis de segle, segle XX. És una estampa de Palma, de lany 1871. Dies de lesclat revolucionari de la Comuna de París. La posta de sol és duna vermellor espantosa. Els assidus de les converses del pedrís, a les murades de Palma, tenen opinions contraposades: potser com una pluja de sang, tal vegada una aurora boreal. Un cel «esplèndidament horrible». «Això són els incendis de París, la claror de les Tulleries, les flames del món en discòrdia», comenten. Discuteixen. Don Jeroni, veu de la saviesa, diu: