DÉNIA
LA CIUTAT I EL CASTELL
LARQUITECTURA MILITAR BALUARDADA
(SEGLES XVI-XIX)
DÉNIA
LA CIUTAT I EL CASTELL
LARQUITECTURA MILITAR BALUARDADA
(SEGLES XVI-XIX)
Josep Ivars Pérez
AJUNTAMENT DE DÉNIA
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
El projecte inicial daquest treball va obtenir la XII Beca dInvestigació Roc Chabàs atorgada per lAjuntament de Dénia (2009) amb un jurat integrat per Antoni Banyuls i Pérez, Joan Iborra Gastaldo, Vicent Olmos i Tamarit, Joseba A. Rodríguez Aizpeolea, Juan Sancho Noguera i Rosa Seser Pérez.
© Del text: Josep Ivars Pérez, 2015
© Daquesta edició: Ajuntament de Dénia, 2015
Universitat de València, 2015
Coordinació editorial: Maite Simon
Correcció: Elvira Iñigo i Ofèlia Sanmartín
Disseny de linterior i maquetació: Inmaculada Mesa
Imatge de la coberta:
Detall del plànol geomètric de la ciutat i el castell de Dénia,
de Thomás M. de Aguirre i Antonio Bolano (c. 1811)
Disseny de la coberta:
Celso Hernández de la Figuera i Maite Simon
INTRODUCCIÓ
LINICI DE LARQUITECTURA BALUARDADA AL REGNE DE VALÈNCIA, A LA FI DEL SEGLE XV o, més aviat, primeres dècades del XVI, coincideix també amb linici duna llarga crisi mai superada, que es manifesta en diversos fronts: econòmic, social, didentitat, absència dobjectius, pèrdua de poder, etc. Si amb els Trastàmara, principalment amb Alfons el Magnànim, el regne assoleix possiblement letapa de màxima esplendor, amb fets que avui ens semblen extraordinaris, com la conquesta del regne de Nàpols, serà també amb els Trastàmara, durant el regnat de Ferran II, quan el regne evidencie signes de feblesa. La confederació catalanoaragonesa, que havia estat una de les corones més bel·licoses i poderoses de ledat mitjana, i havia senyorejat per tota la Mediterrània, a partir dara esdevindrà, i cada dia més, una caricatura de lesplendor passada.
Amb el casament del darrer Trastàmara amb Isabel I de Castella i, sobretot, amb larribada de la dinastia dels Àustria, la Corona de Castella tindrà un paper hegemònic dintre de la península, tènue durant el segle XVI, asfixiant en el XVII. Larribada de metalls preciosos de lÍndia finançava un exèrcit i unes campanyes militars dirigides i controlades per la Corona de Castella; la Corona dAragó, amb diferents regnes i furs propis, possiblement molestava més que ajudava els interessos dels Àustria.
La importància militar del Regne de València shavia diluït. La donació o venda de senyorius a la noblesa castellana, la diferència dinteressos amb la política dels Àustria, el seguiment fidel dels projectes de la Corona de Castella per part de la noblesa valenciana, la cada vegada més difusa identificació amb la Corona dAragó, etc., comportà una contínua davallada didentitat, encara no frenada. Pot ser que lenfrontament de les Germanies siga també un intent, fracassat, de redreçament. Si amb la Corona dAragó el Regne de València era una peça clau, ara, amb un peu dins i laltre fora, havia perdut el nord. I sense nord, sense projectes identitaris, no anava enlloc. No va anar enlloc.
La crisi del Regne de València es manifestà també en larquitectura militar. Un regne que durant lèpoca medieval, amb població escassa i limitats mitjans econòmics, havia estat capaç dalçar imponents recintes emmurallats Alcoi, Castelló, Cocentaina, Nules, València, Vila-real, etc., reformar i modernitzar les fortaleses andalusines Dénia, Xàtiva, Alacant, etc., conquerir noves terres Sicília, Sardenya, Nàpols junt amb la resta de membres de la Corona dAragó, que havia estat capdavanter en lús de lartilleria pirobalística i en la construcció de noves fortaleses adaptades, amb una important armada, senfonsà de sobte.
Consegüentment, com a la resta de la Corona dAragó, la investigació històrica i arquitectònica sha fet més ressò de lèpoca medieval els recintes urbans dels segles XIII i XIV, larquitectura gòtica, els constants enfrontaments amb el substrat indígena islàmic, etc. que de letapa moderna. Lestudi de larquitectura baluardada ha ocupat sempre un lloc secundari: en part per tractar-se generalment duna arquitectura projectada i executada per autors forans cosa que és una veritat a mitges, en part perquè identifiquem larquitectura gòtica amb els orígens del regne i els moments de màxima esplendor.
La davallada per la crisi, unida a lescassa investigació, ens deixa un vocabulari pobre i castellanitzat tant per a larquitectura com per a larmament. Ho explica més bé Martí de Riquer (1968: 16): «el català, en perdre a partir del segle XVII la seva aplicació a la terminologia militar, lha anat oblidant». Potser caldria parlar més aviat del segle XVI que del XVII, almenys al Regne de València. Quan sintenta estudiar larquitectura baluardada a les nostres terres, doncs, lidioma esdevé un important handicap: el català ha fet fugida.
Tot conduirà o conclourà al sagnant final de la Guerra de Successió: hi ha un abans i un després, sobretot un després, que com a ferida no acaba de tancar-se.
Aquesta decebedora etapa és recuperable: deixant de costat els grans projectes dels enginyers italians, hi ha nombroses intervencions de menor escala, de mestres dobra o militars valencians. Cal tenir una visió més optimista cosa que intente, a la meua manera, al llarg daquest treball. Durant aquest període, a Dénia es construí un valuós patrimoni arquitectònic, únic, en part comparable amb el de les ciutats més importants de lantic regne, com Alacant o Peníscola. Un patrimoni que demana a crits una millor difusió i conservació, que supere els efectes negatius de les guerres de Successió i del Francés, i la llarga etapa dabandonament, a la segona meitat del segle XIX i primera del segle XX, encara, tristament, presents.