No hi ha dubte que lafer Pujol, del qual a hores dara només hem vist el primer episodi, alimentarà durant dècades la fòbia anticatalana i desinflarà, malgrat Laínz i tots els coeters del pamflet digital de Federico Jiménez Losantos, la passió catalanista de milers de ciutadans arrossegats a causa de les finances brutes de lexpresident als àmbits de la decepció i el cansament. El cas és que amb els diners de Pujol o sense ells, lanticatalanisme espanyol encara té molt de recorregut. Apuntava al principi que en la seua base hi ha la negativa al reconeixement duna identitat que en ple segle XXI té tant a veure amb la necessitat de defensar uns drets lingüístics o culturals i una existència ni condicionada ni tutelada, com amb altres tipus de demandes sorgides duna societat civil capaç darticular-se al marge del vell Estat i dimaginar-ne, fins i tot, un de nou en el context duna Europa de països amb unes majories amb voluntat de convergir en un espai superior. Tots els elements atempten de ple contra la idea duna Espanya uniforme, que recela dEuropa en la mesura que aquesta condiciona notablement la seua sobirania nacional, duna Espanya incapaç de madurar democràticament i dafrontar, com fan altres països del seu entorn, els seus conflictes interns mitjançant la política, la negociació, deixant a un costat els prejudicis més paralitzants. Molt hauran de canviar les coses perquè aquest anticatalanisme deixe dhegemonitzar la vida política espanyola i acabe per esdevenir la peça arqueològica duna antiga idea dEspanya. Hauria de canviar, en primer lloc, la idea mateixa de Nació espanyola avui en dia oculta darrere de lescut duna Constitució que, com en pocs llocs del món, es revesteix en parlar de canvis dun caràcter sagrat, llevat que siguen Angela Merkel i els mercats els qui decideixen potinejar-la. Haurien de canviar moltes coses, certament: la programació grogosa de les cadenes de la televisió espanyola amb els seus films nostàlgics de lEspanya dels seixanta; hauria de desaparéixer lamor per la sangonosa tauromàquia i amb el desamor, també, les places de bous; i el poder dels Rouco Varela i equivalents amb els seus tribunals mediàtics de la Inquisició; i haurien daugmentar espectacularment els índexs de la gent que sap parlar idiomes a més del castellà i que llegeix llibres; i shauria de poder aprendre basc o gallec en el centre de Sevilla o de Valladolid gràcies a una xarxa de centres homologats pel mateix Estat; i haurien de diluir-se en el magma duna nova consciència civil unes elits econòmiques i burocràtiques, engreixades durant el franquisme i entestades a prevaler una eternitat sobre una societat de súbdits i assalariats sense futur. Hauria de canviar el que una bona part dels espanyols no vol que canvie. Així les coses, lanticatalanisme visceral, el nacionalisme espanyol continuarà alimentant-se de la pulsió dexistència de les perifèries, de lexistència de Catalunya mateix, de la cultura catalana en termes duna relativa normalitat, això és, amb una escola i amb unes institucions finançades de forma equitativa i amb una llengua que poguera emprar-se sense problemes, i en igualtat amb les altres, en parlaments i senats de no importa quin lloc del món.