«Esta Nación ni se divide ni se rompe», clamarà des de Miami en octubre de 2012 lexpresident José María Aznar en el context dun homenatge a la mitificada Constitució de 1812. Aznar recordarà als independentistes catalans que, a diferència dels nacionalismes, allò que reivindica la nació espanyola, «no es la imposición identitaria, sino la libertad y la igualdad de los ciudadanos». Pel desembre de 2013 Aznar va anar un pas més enllà en igualar lestratègia de la consulta catalana a la dETA en el context dun acte de la Fundación Luis Portero, fiscal assassinat pels terroristes bascos. Aleshores, el dirigent ultraconservador demanà a lEstat una intervenció decidida i proclamà de forma inquietant que ja és hora de dir que «Cataluña nos importa».
Totes les intervencions, opinions, dels principals líders espanyols se situen sempre en aquest monolitisme inacceptable de la Nació espanyola, en la criminalització dun catalanisme democràtic, pacífic, mobilitzat massivament quan ja ha esgotat totes les vies polítiques al seu abast. Espanya com a subjecte polític es nega a reconéixer Catalunya, com es nega a reconéixer qualsevol altra realitat que no sajuste als paràmetres de lEspanya dissenyada com a Estat i com a essència en el segle XIX, i és en aquesta no-acceptació on es coven tots els odis, les animadversions i els malentesos contra una pertinaç voluntat històrica de ser dels altres. Amb la confessió de Jordi Pujol en què es declara un evasor fiscal de quasi quaranta anys dexperiència, amb els delictes fiscals investigats per la policia en el seu entorn familiar, en la seua conversió sobtada de líder nacional a carn de jutjat, lanticatalanisme espanyolista sha desbocat i ha trobat el camí duna legitimació històrica. Pujol els ha donat la raó. El catalanisme encarnat en la figura mítica de lexpresident era només això, una pantalla dels interessos de la burgesia catalana per a robar als catalans i fer creure que els lladres estaven a Madrid. Tot el catalanisme sense excepció ni matisos és sospitós de robar. Lamentablement, els intents vergonyosos i patètics de justificar lexpresident català només fan que reforçar encara més els arguments de lanticatalanisme en una conjuntura política com lactual. Giragonses de la política. La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, sacararà de seguida, amb la seua habitual vehemència, a Pujol veritable artífex, segons ella, del gir sobiranista català i a Convergència i Unió per demanar, amb severitat, explicacions. Tot el catalanisme conservador ha estat noquejat i es troba a hores dara sota sospita.
Cospedal, com la majoria dels dirigents del seu partit i periodistes afectes, té molt clar que lautoinculpació de Pujol desmunta tot duna la idea de l«Espanya ens roba», difosa amb un sentit propagandístic des de les files del sobiranisme. La millor manera de ser un patriota, diu Cospedal, és pagar els impostos, complir amb Hisenda. I ho diu la líder dun partit sospitós de mantenir una «caixa B» i que ha tingut membres destacats amb comptes bancaris a lestranger, com els de Jordi Pujol. Faig referència, és clar, a Luis Bárcenas, en presó durant any i mig, extresorer, exgerent del PP i exsenador; a Francisco Granados, exconseller de Presidència de la Comunitat de Madrid, avui inquilí de la presó dEstremera; a Arturo González Panero, exalcalde de Boadilla del Monte; a Benjamín Martín Vasco, exconseller de la Comunitat de Madrid; a Guillermo Ortega, exalcalde de Majadahonda; a Alberto López Viejo, mà dreta dEsperanza Aguirre; a Luis Fraga, nebot de Manuel Fraga i exsenador del PP; a Marcos Martínez, ex president de la Diputació de Lleó, empresonat en el centre penitenciari de Navalcarneroentre molts altres, entre els quals Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló, en presó per delicte fiscal o, finalment, el cas més sagnant i espectacular, lexvicepresident del Govern espanyol Rodrigo Rato. Els encalçadors de misèries nacionalistes difícilment poden veure latapeïda nòmina de dirigents del PP i relacionar-la amb un nacionalisme qualsevol. La distinció entre una delinqüència normal no vinculada a cap coartada patriòtica i la del nacionalisme català és diàfana. En els ancestres de lanticatalanisme el català és, ja ho sabem, per naturalesa, àvar, gasiu, un lladre, un ésser egoista i Catalunya aquell paràsit que sengreixa i salimenta duna Espanya, dirà Azzati, que els catalans volen convertir «en un huevo para tragarse hasta la càscara».
Jesús Laínz, membre dUPyD i autor de una retafila dassajos contra la suposada farsa dun nacionalisme català que titlla de racista, és un de tants espanyolistes incapaç de veure evasors fiscals en els dominis ideològics en què pastura. Laínz, com Cospedal, només és capaç de detectar levasor fiscal nacionalista i els seus còmplices morals. En larticle «Todo pagado» publicat pel diari ultra Libertad Digital el 17 dagost de 2014, lupeydista, després datribuir als nacionalistes catalans un complex de superioritat en relació amb Espanya, escriu:
Poco hará el escándalo Pujol por cambiar tan arraigado fenómeno, pues los hinchas nacionalistas disponen de justificaciones para todo: unos lo consideran una maniobra de la pérfida España para dinamitar el proceso independentista; otros, una patriótica labor de la familia Pujol para no pagar al enemigo y después dedicar esos millones a obras de beneficiencia en la Cataluña ya independiente; y otros, aunque admitan que es un delito, manifiestan su preferencia porque les robe un catalán antes que el Estado español.