Per això hem destar alerta i, primer de tot, educar la nostra pròpia mirada, ja que la manera com els nens es veuen a si mateixos és molt influïda per com perceben que els pares els veiem. Sapiguem veuren les virtuts i potencialitats i les imperfeccions i limitacions. Si sabem reconèixer tant unes coses com les altres podrem ajudar-los a desenvolupar un bon equilibri emocional, perquè les interaccions que mantenim amb ells els transmeten la nostra visió. Aquestes interaccions estan fetes de les paraules que fem servir quan parlem amb ells, les demandes que els fem, la confiança que hi dipositem, la manera com en parlem amb daltres persones i fins i tot la manera com els toquem i els mirem. Tots aquests elements els informen constantment sobre la idea que tenim del seu potencial i capacitats, i van conformant la seva autoestima.
Hem de tenir clar que lautoestima no es construeix amb alabances i acceptació incondicional: lautoestima és el resultat daconseguir alguna cosa, i no a la inversa.1 En la mesura que el nen supera petits obstacles pels seus propis mitjans, es va sentint capaç, i així de mica en mica va confiant en si mateix, a partir de la comprovació de la seva competència. I com ho podem fer, nosaltres, per acompanyar-lo degudament en el procés de construcció duna confiança ben fonamentada?
Per aconseguir-ho hi ha cinc coses que són molt importants:
1. Evitar a consciència la temptació de resoldre per ell allò que pugui resoldre per si mateix.
2. Plantejar a linfant petits reptes que hagi de superar o fer costat als seus projectes propis.
3. No estalviar la frustració i els sentiments desagradables i elogiar les actituds constructives.
4. Esperar el millor.
5. Transmetre lacceptació, el respecte i lestima.
1. Evitem la temptació de fer per ell allò que el nen pugui fer per si mateix
Ja ho faig jo.
Aquesta frase, dita per un pare o una mare, implica que farem alguna cosa amb menys temps i que sortirà més bé. Sempre és més eficient (estalvia temps i dóna millors resultats) vestir una criatura, donar-li el menjar, fer-li el llit i un llarg etcètera que no pas esperar que ho faci. Si ho ha de fer sol, trigarà més i sortirà pitjor. Però el preu de leficiència el paga el nostre fill amb menys desenvolupament de la seva autonomia i menys confiança en les seves capacitats.
Els pares hem devitar tant com puguem de fer allò que els nens i nenes puguin fer per si mateixos. Moltes famílies descobreixen que els seus fills es poden cordar sols els botons o es poden abrigar sense ajuda quan sadonen que ho fan a la llar dinfants. Hem de tenir els sentits ben oberts per intuir les possibilitats dels nens, i de mica en mica cal que sadonin que són capaços de fer sols coses que fins ara fèiem nosaltres per ells.
Qualsevol educació comporta anar promocionant lautonomia de linfant, però hem de reconèixer que de vegades allarguem massa el temps en què les nostres capacitats substitueixen les seves. Quan això passa, estem generant dos problemes:
No deixem que els nens desenvolupin el seu potencial i la confiança en les seves possibilitats.
Ensenyem al nen que té el dret dutilitzar els pares per fer allò que no vulgui fer pel seu compte (perquè ens comportem de manera servicial).
Si tenim present la màxima de «no fer pels nens allò que puguin fer per si mateixos», tindrem fills més capacitats i amb més confiança. I de passada ens estalviarem uns quants dels problemes relacionats amb la col·laboració domèstica durant ladolescència.
Un bon exemple duna situació en què els pares hem de tendir a ser prescindibles en pro de lautonomia del petit és en el moment de preparar-se una bossa per fer esport. Procurem que sigui ell mateix qui es prepari el que necessitarà. Segons la seva edat i costum el podem ajudar més o menys, però sempre tendint a fer-nos innecessaris. Una seqüència possible podria ser aquesta: primer, lajudem; després, lacompanyem; finalment li oferim que ens demani ajuda si ens necessita.
Guim, per als entrenaments dhoquei caldrà que sempre tenduguis la bossa amb tot el necessari. Les primeres vegades podem fer la bossa junts.
Les primeres cinc o sis vegades ajudem el Guim a posar a dins tot el que cal, que prèviament podem haver preparat: equipament, proteccions, patins, tovallola i necesser, roba neta... Després daquestes primeres vegades, podem fer un pas més:
Guim, jo et faig companyia mentre tu et prepares la bossa.
Procurarem no indicar-li què ha de fer, sinó observar com ho fa. Si es deixa alguna cosa, sempre li podem donar una pista:
Jo diria que quan surtis de la dutxa trobaràs a faltar alguna cosa...
Al cap duns dies de fer-se la bossa en companyia, però sense la nostra intervenció directa, el Guim estarà preparat perquè li diguem:
Em sembla que ja ets capaç de fer-te sol la bossa. Provem-ho! Per si de cas, jo seré aquí a prop, i si necessites que tajudi amb alguna cosa, mho dius.
De mica en mica el Guim també aprendrà a posar a la rentadora lequipament brut, a endreçar el necesser i els patins... I així és com, progressivament, evitarem tenir un noi de quinze anys que sulfuri els pares amb la dependència i la deixadesa.