Encara vostra.
III
Barcelona, 21 doctubre
Estimar-vos a part daquesta Època en què Vós us canseu i en què jo em desoriento contra tota Esperança, això vostre té cura contra tot Averany, això meu potser és massa Fe a no tenir-ne; estimar-vos tan lluny dels Carrers que ens expulsen i tan clarament ignorant de lOrdre dels fets que la Propaganda destaca; estimar-vos així, amb aquesta Comèdia de la lletra Majúscula que figura Concepte i que no és altra cosa que la Inspiració derrapant expliqueu-me, si no, què vol dir aquest Excés de paraula estufada i de grafisme tibat i expliqueu-me també si no corro el perill dacabar amb una frase ajuntada amb guions i dacabar fent el joc a una Estètica Metafísica servida tota ella amb ziga-zagues sonores us prometo, això sí, que no diré, que no diré, que no diré Ontologia; estimar-vos així, amb aquesta Llengua subordinada que senfila pel cel on no sens ha perdut res i que embafa ja abans de dir el què, estimar-vos així potser es mereix un Informe. Per això us torno a escriure. Un Informe precís i fins i tot objectiu. Un Informe que Vós comprendreu perfectament que no estic en condicions de redactar ni de fer. Un Informe que, com la majoria dinformes, no sescriuen del tot ni satreveixen a fer-se més aviat selaboren o encara pitjor: es realitzen. També comprendreu com mhauria agradat saber fer anar el Bisturí per comentar una sèrie de dades i consumar o perpetrar per escrit el nostre Estat de la qüestió i el nostre lloc al Sistema. Que mhauria agradat poder fer-ho no té res a veure amb lInforme ni amb la solemnitat ridícula dhaver de signar-lo, sinó amb la conseqüència immediata del full: venir fins a Vós per lliurar-vos un Document. Lliurar-vos alguna cosa per força ha de ser diferent que donar-vos-la. Potser més freda, potser més discreta o compacta. Potser és al revés del que sembla i resulta que esvera i trasbalsa lEspectacle central, la Massa de carn que batega. Sigui quina sigui la diferència o el matís de no res, relacionar el vostre cos amb una cosa que es lliura magrada amb una Intensitat que es desboca i ho diu com també diu que Vós us heu acabat convertint una mica en això: en deixar anar el Cavall i que corri, en desprendres del Fre bruscament desobeir-lo. Veurem si pot ser. Aquest matí de tardor reprimida mhe adreçat al Comitè de Treball per preguntar si Direcció ja té a punt el Salconduit per travessar el Toc de queda. El Futur sembla antic i el Present és una merda. El proper dia us parlaré danimals.
Sempre vostra.
IV
Barcelona, 24 doctubre
Fa tres dies gairebé us vaig prometre que us parlaria danimals, cosa que vol dir que ara mateix ja us hauria destar parlant de la diferència entre la Bellesa insuportable del Linx ibèric i la meva experiència amb les bèsties. Ho faré un altre dia i aquest cop us ho prometo del tot: de paraula, mhi obligo, per la Bellesa del Linx. De moment només us avanço que el problema és que la mirada del Linx em paralitza i que, així com hi ha gent que ha tingut el desig de ser un Indi, el que tinc jo és el desig de viure paralitzada en aquella línia que sarqueja des dels ulls esquinçats fins a les temples del Linx. Us anticipo, també, que aquest meu desig cada vegada topa més violentament amb allò que em passa amb les feres i és que lúnic que em fan amb una evidència palmària és picar-me. Si avui retardo lintent de justificació daquesta evidència que, pel fet de ser tan transparent i rotunda, poca glossa li cal, si avui ho retardo és només perquè aquest cop sí que ha passat res dençà de lúltima carta que us vaig enviar. I ha passat que us he vist. I ho dic així i així persisteixo: ha passat que us he vist. Per res del món no podria afirmar que allò que ha passat és que ens hàgim vist mútuament. Jo, que des de la meva Talaia precària i amb la meva Elegància farsanta permeteu-me, us imploro, de conjugar en femení, jo, que no tinc cap Dret a donar per fet que Vós mhàgiu vist, jo dono fe que allò que ha passat en el lapse de Temps que hi ha entre una carta i una altra és només que us he vist. Així exactament, com si fóssiu un Quadro, com si jo us contemplés i com si jo no mestigués relacionant amb Vós en tant que Persona, sinó en tant que Obra dArt. Espero que Vós no trobeu que això que ara he dit fins i tot és bonic. Per això us imploro també que considereu que aquesta possibilitat no és només que no tingui cap Eficàcia ni una, sinó que, a més, és terrible: en la mesura que allò que jo estaria fent amb Vós no seria percebre-us, no seria sentir-vos, no seria tocar-vos, sinó experimentar-vos estèticament, seria una mica un Abús i bastant Crueltat. Ho seria a no ser que Vós estiguéssiu fent alguna cosa semblant i que us relacionéssiu amb mi, posem per cas, en tant que Tragèdia, que Òpera bufa o que Corranda dexili. Llavors encara. Llavors hi hauria una espècie de Reciprocitat abusiva que tal vegada acabaria en un Nyap que no seria tan greu i que podria fer riure. Però el cas és que fa poc us he vist i jo no sé què vau veure. Potser la Llengua i ja està. Aquell Bolic resplendent. Aquell Nus de llengua que ens feien les llengües enmig dun carrer tan preciós i tan trist que a vegades semblava un Protocol i a vegades un Diamant. Però potser dic això perquè jo, des de llavors, tinc la boca diferent. El proper dia, ja us ho he dit, us parlaré danimals. El que crec francament que no cal és que us expliqui quin és lestil daquest Quadro.