La princesa sou Vós
Edició digital: abril de 2022
© 2022, Blanca Llum Vidal
© 2022, Club Editor 1959, S.L.U., per ledició
Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
info@clubeditor.cat www.clubeditor.cat
Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
Correcció: Maria Bohigas, Maria Callís,
Maria Arboç Terrades
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Blanca Llum Vidal
La princesa sou Vós
CLUB EDITOR
BARCELONA
I
Barcelona, 14 doctubre
A vegades em lligaria a Vós per lesquena i no per la meva esquena tocant-vos la panxa ni pel meu os de la cua buscant-vos el sexe ni pel meu cap tapant-vos la boca, no, sinó a Vós per lesquena. Esquena amb esquena per esquivar els ulls de lEscàndol que és voler-me lligar abdicada i salvatge i gelosa si cal del Refugi que us té només a Vós. Esquena amb esquena per no veure tot allò que veieu, que també és tot allò que els altres veuen en Vós i la manera com Vós ho feu vostre. Esquena amb esquena perquè voler-vos per a mi no és només un Escàndol antic que ressona cruel o que ressona cretí: també és un Escàndol invers que el Mercat sha fet seu Vós sabeu com ningú que, quan els Marges es venen, a lEstrip i a lEsquerda sels fa Institució, el Poder aplaudeix fins a langúnia i el Castell es fa fort quan a la porta et conviden a treure un peu del Camí. Esquena amb esquena per fer veure que el Desig i el Desastre no hi són si no es veuen. Així de senzill, daviciat, de transparent i de trist. Esquena amb esquena per girar-li la cara anava a dir a la Paraula, però no, que Vós i jo no hem de parlar de Llenguatge, només dHistòries, de Matèria segura i de la Pena que es toca. Esquena amb esquena per girar-li la cara a una boca que em lliga tan fort com la corda. Perquè és així, amb una corda, que em lligaria a Vós per lesquena. Per no poder caminar ni escapar-me de Vós sense caure per terra. Per sentir com el terra sens torna petit sota els peus: només un Cercle imprecís, un espai mig de Tomba, un Redol tan estret que allò que hi creixi dedins shaurà denfilar entre els meus ossos i els vostres. Una mica ofegat, així haurà de créixer. Una mica morint fins que passi de llarg les esquenes i respiri tranquil per damunt de dos caps que fan Monstre. Potser hi creixerà una Figuera i algú vindrà a dir-me que, si és estret el Subsol que ens sosté, remuga que és tòxic. Potser Vós acabareu invocant abdicat i salvatge i gelós de qui nés que hi neixi un Cactus. Potser en tindrem prou amb un Salze, però potser sota els peus només hi haurà un Brot qualsevol que no portarà cap Lament, però haurà afectat, això sí, lHarmonia forçada dels cossos. Esquelets que o bé sestan quiets o bé es desplomen. Esquena amb esquena i la defensa impossible. Imagineu-vos si sacosta el que sigui i nosaltres així: ni duna Puça no ens salvaríem. I preparem-nos si ens agafa la Tos, el Riure sonat o una Gana, per exemple, brutal. Gairebé tot enderroca dos cossos que han suprimit la Distància per no poder-se acostar. A vegades renunciaria a Vós lligant-nos desquena i a vegades només voldria fer un Niu damunt vostre o fer-hi el que sigui.
Vostra.
II
Barcelona, 17 doctubre
No ha passat res dençà duna carta que us vaig enviar com si us desafiés a un Duel tan absurd com lambient daquest lloc on escric. Diuen República com qui diu Lleneguera. Una cosa, per cert, importantíssima. Un dia us portaré allà on sen fan perquè veieu què vol dir, trobar-ne una i una altra i omplir-se les mans amb aquella mena de Suc llefiscós ple de pinassa i de terra. Fins i tot si mai no us hi porto, Vós em demanareu que aprofiti el viatge per ensenyar-vos la Cova i covar-nos el Crit fins a cremar la muntanya. De genolls, la cremarem, que la cova és petita i shi ha de viure ajupit. De genolls amb lIncendi per dins i amb la muntanya més verda que mai i tornant-se una Selva. Nosaltres cremats i la Selva avançant, ideal i espantosa, intransitable per sempre, un embull vegetal que enlluerna i confon i tan bonica com vulguis, però espai: una barreja de fang i de fulles tembolica el cervell fàcilment i tajeu al Divan. Tan ufana com és i tant com sallarga de liana i darrel, només deixa espai per pensar Pensament i ja hi som: o el penses tant que li dones la volta i en surts disparat o et precipites en tu i textravies. Setanta-dues hores i el rastre dun cadàver es perd a la Selva del Cap i en el Cos fet Idea. No ha passat res dençà de la carta primera i el que ha passat són tres dies. Una massa de Temps que Vós heu omplert fins a fer-la feixuga molt bé: que ens caigui al damunt i ens esclafi! Ni Vós mheu escrit ni jo us he empaitat per pidolar-vos Cançons. Jo que volia estampar-vos que Vós tampoc no hauríeu de tenir per car el mot lícit de Protesta, jo que volia una mica de Rèplica ni que sigui una engruna o el refús de la Mandra, jo que esperava una Ràbia fecunda, jo ni tan sols no he gosat preguntar-vos si us heu inventat un Color o què punyetes en feu, de lEspera.