Ledició que us oferim parteix del respecte absolut amb loriginal. Només shan polit alguns aspectes de la puntuació, shan corregit alguns noms, sha actualitzat lortografia i, finalment, shan unificat les cites llargues a banda del text tant les de premsa com les literàries per tal doferir un criteri únic que creiem que facilita la lectura del volum que teniu a les mans.
ENTRE LA CAPMANY I LAURÈLIA
Julià de Jòdar
El novembre del 1964, quan feia a penes un mes que havia ingressat a lEscola dArt Dramàtic Adrià Gual (EADAG), amb la pretensió de fer-me director de teatre, Maria Aurèlia Capmany lAurèlia: una dona que em recordava el personatge de la Bette Davis per la mirada inquisitiva, límpetu gestual imperiós, la tranquil·la autoritat mentre fumava... em fa agafar per banda per demanar-me de formar part del repartiment de Trabajos de amor perdidos, un muntatge de lescola que shavia de representar a Olot al cap de dos dies en el paper de Dull, jo havia de sortir de lescenari, en un moment determinat de lobra, portant de la mà la Carme Sansa, que anava un curs davant meu. Si algú que no fos lAurèlia mhagués demanat de fer aquell paper, li hauria dit que no a linstant, perquè jo no servia per a actor. Però a lAurèlia no li podies dir que no a res que et plantegés cara a cara, tan ric i variat nera larsenal de persuasions: mirar-te als ulls, destacar les teves qualitats perquè creguessis en el que et demanava, embarcar-te en una experiència insospitada, estimular la teva complicitat, i, si calia, empènyer el ronso amb dialèctica geniüda. LAurèlia era una dona dinterlocució i diàleg, en qui el moviment del cos, la penetració de la mirada, la convicció intel·lectual, la consciència moral, i lús de la paraula, formaven un tot orgànic que en definia el personatge: la Capmany. (Quan tornàvem dOlot amb lautocar, en una de les hores més petites, vaig cometre la ingenuïtat de despertar-la per dir-li que baixava a can Canals de Badalona: «¿I per això mhas hagut de despertar?», es va exclamar la pobra dorment: el bateig del noi poc arraçat per ingressar al regne duna llibertat que no cal demanar!)
Lany següent, quan ella feia el paper de la Rossenda del Quim Federal a la Cúpula, vaig poder entreveure una de les persones devia ser la que em venia més a mà o, potser, la que minteressava més amagada rere el personatge vital, combatiu, arrauxat de lAurèlia (esclar que la meva mirada actual, projectada sobre la persona del passat, per força sha de nodrir de la memòria acumulada pel tracte personal daquells anys, però fets reals posteriors aporten, com veurem més endavant, prou material crític per ampliar la intuïció agafada al vol en una representació teatral): la de la dona sofrent, renouera i desproveïda, sotmesa a les lleis de leconomia moral dun món dhomes mesquins els que Espriu rememorava, no sé pas si referint-se, precisament, al Federal del seu sainet, quan parlaven de la seva dona com «la pròpia», «aquella», «la de dalt»... que obligaven la víctima a conrear astúcies de supervivència. Sense anar més lluny, ni forçant-ne larquetip, una de les persones que habitaven lAurèlia provenia de les classes populars de Ciutat Vella, distintes tant de la cultura obrerista (tirant a autosuficient) de Sants i del Poblenou com de la menestralia (tirant més aviat a autosuficient) de Gràcia i de Sant Andreu, però assimilant-ne, en un agregat característic del nucli central de la ciutat, els trets que componen la versió culturalment sedimentada per la història de les classes populars barcelonines (al carrer de les Cabres, gairebé cantonada Petxina, o sigui, a la part posterior de la casa dels Capmany, hi vivia un cosí germà de la meva mare, la dona del qual, la Carmeta, venedora a la Boqueria, es movia i parlava amb la mateixa gràcia i desimboltura que vaig trobar anys després en lAurèlia més castissa): catalanisme popular, republicanisme descregut, esquerranisme cooperatiu, llengua esmolada daquí, la seva capacitat per representar la portera Secundina de la Primera història dEsther, per captar girs i gestos populars, o per disfressar-se de pagesa. Al límit, la persona inquieta, retinguda dins del personatge segur de si mateix, podria haver empès lAurèlia a ser companya de les bullangueres dels rebomboris del pa, lany mateix de la Revolució Francesa; o de les de la Jamància del 1843; o de les pétroleuses de la Comuna de París. Una pulsió antiburgesa (políticament cristal·litzada a Vent de garbí i una mica de por) que la feia menysprear la mala consciència (o sigui, la hipocresia: no suportava en Pla i considerava «immorals» Els Pastorets), el mal gust (o sigui, la cursileria: no suportava l«etern femení» de la Llucieta Canyà), el desclassament (o sigui, larribisme: no suportava lIvan Tubau, un dels futurs fundadors de Ciudadanos), la resignació (o sigui, el mesellisme: no suportava en Capri), o la pedanteria (o sigui, lesnobisme: no suportava la Gauche Divine en pes), però amarada duna actitud de mena pudorosa, característica de les classes populars il·lustrades, però no gens pudibunda i molt allunyada de qualsevol temptació xarona no la vaig sentir mai dir renecs: a tot estirar, «Dimoni!».