Tot això ho notaven, ells, els nois impacients, plens de feromones com ruscos feixucs, sorpresos enmig dunes tedioses metamorfosis que ni ells mateixos comprenien. Notaven la teva negligència indomable, que ofenia el centre dels seus somnis humits incomplerts. Recordo aquell dia que vam fer un control de matemàtiques, tu vas acabar de les primeres, malgrat que havies de fer el teu examen i el meu, i miraves per la finestra cap al punt on la porta de lescola donava a la carretera. Recordo aquell moment, perquè vaig enxampar el professor mirant-te la cara mentre la resta de la classe es barallava amb les dificultats de laritmètica. Et contemplava amb una mirada segura i tranquil·la, com si entengués alguna cosa que per a aquells nens que érem nosaltres encara seria inaccessible durant uns anys. Amb els ulls et va convertir en un ésser mitològic complicat que només una persona adulta podia llegir. El vaig odiar per això. Però tu vas descansar la teva mirada sobre aquella porta, per la qual, si miraves durant una estona prou llarga, podia aparèixer una figura de cabells negres amb jaqueta llarga.
Recordes aquells homenets escanyolits? Després dhaver dut a terme tots els rituals de la graduació, els vam portar fins al riu, sota els grans salzes. Les corbates de coloraines dels seus pares els estrenyien els colls. El teu (o era el meu?) duia una ampolla més aviat grossa daiguardent de pruna, en què hi havia gravat el rostre tens de sant Basili dOstrog. Vam comprar quatre pastissos de formatge i un litre de Fanta, per fer passar més bé laiguardent. De la superfície del riu arribava un perfum metàl·lic de primavera estantissa.
I on et matricularàs? em va demanar el meu mentre mestava estirada a la gespa mirant el cel tapat, preocupada perquè la pluja ens espatllaria els plans.
Literatura vaig dir, i vaig agafar lampolla.
Sèrbia?
Quina, si no? va preguntar el teu.
Llavors es va girar cap a tu, que jeies amb les cames i els braços oberts, com si thaguessin clavat enmig de la terra humida, i intentaves xiular.
I tu on et matricularàs?
Enlloc li vas respondre, i vas continuar amb els intents fallits de produir més de dos tons.
No saps xiular et vaig cridar per canviar de tema.
Mhavia passat tot lúltim curs de linstitut demanant-te que tinscriguessis a la universitat, però tu sempre responies amb la mateixa frase:
Necessito pasta sense aclarir-me mai per a què et calien exactament els diners. Després ja no em deies ni això, només canviaves de tema o mignoraves completament.
Però tu aniràs a la universitat? va preguntar el teu.
A què?
I què faràs, netejar cases? va preguntar amb menyspreu, com si netejar fos una cosa tan repugnant com embrutar. Et vas recolzar el cap sobre els colzes i el vas mirar com si fos la persona més estúpida del món.
On es matricularà la Sara? vas preguntar, encara que sabies perfectament quina era la meva tria.
Jo vaig callar, preocupada perquè la teva conducta arrogant els allunyés de lobjectiu inicial. No havíem anat fins al riu a parlar del teu futur fallit. Ningú va al riu per a això. No era just que em deixessis sense fer-ho només per ensenyar a un paio qualsevol que eres extraordinària, molt més extraordinària que la pàmfila de mi, que volia estudiar.
Doncs la Sara farà literatura van respondre tots dos a luníson.
Dacord vas dir. Llavors jo també faré literatura. Entesos, ara?
Vas recolzar el cap despentinat al terra humit, vas tancar els ulls i vas començar a xiular. El teu acompanyant thavia posat la mà al genoll, no vas perdre la melodia. El meu va fer com laltre, perquè era evident que no sabia què fer. Mà al teu coll: mà al meu coll. Dits als teus cabells: dits als meus cabells. Així va ser com vaig poder sentir el mateix que tu. La meva nit especial va ser una mera còpia de la teva.
Aviat ens vam separar, cada parella a un costat dun ample salze. El meu ja no tenia cap model per imitar, i amb prou feines sabia què fer. El vaig ajudar amb el condó. Quan el vaig notar per primera vegada dins la mà, em va semblar com si hagués agafat un ocellet atemorit pel coll. Vaig obrir les cames i vaig mirar la lluna grossa. Estava suspesa enmig del cel mort com una medalla immerescuda, vella i escapçada. Els seus llavis arrugats em van dir alguna cosa, alguna cosa important. I llavors, inesperadament, sense avís previ, la lluna es va desenganxar del cel negre i es va capbussar amb força dins del riu glaçat. Algunes gotetes daigua em van esquitxar les plantes nues dels peus. Es va fer un silenci total, era completament fosc. El dolor em va penetrar agudament i sense avisar, com si shagués venjat de mi per haver-li usurpat el tron alguna vegada, en algun lloc profund del meu cos.
La nit anterior havíem cuinat una potinga espessa de llimonada amb sucre i ens lhavíem escampat pels engonals; feia pessigolles. Tu marrencaves els pèls, i jo tels arrencava a tu. Sabia que couria, però no em vaig queixar. Confiava en tu. Després et vaig poder sentir, a laltre costat del salze. Et feia mal, així que vaig intentar superar el teu dolor amb el meu crit.