Un dia, exasperat que el renyin més que al seu germà petit, en Jeremy compra un número de Modern Man i lamaga de qualsevol manera sota el matalàs den Joel. Naturalment, la Jenka el troba de seguida que entra a lhabitació den Joel per plegar les piles de roba que ha planxat la Deanna, la criada jamaicana. Agafa la revista, veu de què va i gairebé cau a terra. Troba que no està a laltura per tractar una falta com aquella i avisa en Pavel.
Quan en Joel torna del seu curs de Talmud Torà aquell vespre, el seu pare el fa pujar al seu despatx, al primer pis. Agafa la revista enrotllada com un tub.
Ets tu qui ha comprat això, fill?
Amb els ulls a terra, en Joel fa que no amb el cap.
Algú te lha deixada?
Un cop més, en Joel fa que no amb el cap.
Llavors com és que la tens?
A en Joel les galtes li brillen de vergonya i de ràbia, però continua callat. Més que el càstig del seu pare, tem el que rebrà de mans den Jeremy si el delata. En Pavel fa la pregunta en diversos tons, però ell es manté en silenci. Llavors, mentre el continua aclaparant de retrets, en Pavel, teatral, comença a colpejar-lo amb el número de Modern Man. Els seus cops, tanmateix, no són tan forts com els crits: no té tant la intenció de castigar el fill, sinó més aviat de tranquil·litzar la dona.
Et penses que és per això que em trenco el toutchis? Et penses que em passo seixanta hores la setmana a loficina per tenir un fill com tu? Un fill que es magreja escarxofat al llit mirant schmuschkas? Ten burles, de totes les esperances que hem posat en tu, vols convertir-te en un macarra? Aspires a això, a convertir-te en un miserable gamberro novaiorquès?
Finalment, esbufegant de manera teatral, llança la revista per lhabitació i es deixa caure a la butaca. No vull que facis entrar mai més a casa aquesta mena de chazerai, queda clar? Ni tacostis a sopar, avui. Ta mare no cuina per a macarres. Queda clar?
Sí, papa.
NASHUA, 1963
Sí, papa.
NASHUA, 1963
Cantussejant sempre en veu baixa, la Lili Rose es fa gran. Viure apartada de la ciutat la converteix en una mena de pària, o sigui que es llança de cap a la feina escolar. La mestra de primer curs la lloa davant tota la classe i lesmenta sovint com a exemple. Cap a finals dany, convoca lEileen i en David.
La Lili Rose, els comunica, ja domina la lectura tan bé que per a ella seria perdre el temps que fes el segon curs.
Així doncs, la Lili Rose passa directament a tercer. Els alumnes no suporten aquella nena que en un tancar i obrir dulls fa les tasques que a ells els costen tant desforç. Es burlen dels seus vestits de nina i la tracten de mosqueta morta, marieta, llepaculs. Sinicia un cercle viciós: com més exclosa se sent la Lili Rose, més treballa, i com més treballa més la marginen.
Quan arriba als vuit anys, en David decreta que ha daprendre a anar en bici i lEileen afegeix que ha arribat el moment diniciar-la en la costura. Però a la Lili Rose li fan por les bicis i les màquines de cosir, dos aparells les rodes dels quals es fan girar a tota velocitat accionant uns pedals. A la nit, en els seus malsons, la bicicleta trontolla i cau, enviant-la a terra i llançant-la davant les rodes dun camió; lagulla de la màquina de cosir li forada els dits amb insistència, cosint-li les mans a la roba. Sempre hi ha vessament de sang, supressió del seu ésser.
Els seus pares la miren, incrèduls. Però..., què dius? Por duna màquina de cosir? Por duna bici? No estàs bé, oi? Però ella no cedeix. En lloc daprendre a cosir i a anar en bicicleta, la Lili Rose canta.
En David i lEileen no fan gaire cas daquells cants, però el temps passa i una veu càlida dins el seu cap comença a xiuxiuejar-li que té un do. La veu lanima, li promet la glòria: un dia pujarà a escena com Aretha Franklin, amb un magnífic vestit de lluentons, i cantarà amb un micro. Milions de persones la miraran per la tele, clamaran el seu nom i es barallaran per comprar entrades per als seus concerts.
Per a la Lili Rose, aquesta veu es converteix en una mena de déu que la mira, la segueix i la vigila permanentment. Sesforça per ser digna de les esperances que posa en ella i es torna dependent de les seves lloances. Llavors demana a la seva mare si pot anar a classe de cant.
Vol cantar al cor de lesglésia, diu lEileen a en David. Seria genial, no?
En David sempipa perquè les classes són cares. Però amb lajuda duna mica de whisky i una mica de perfum, lEileen aconsegueix convencel. Sí, acaba dient, si la portes tu.
Les classes les fan al soterrani de lesglésia, el dissabte a la tarda. El professor, el senyor Vaessen, és un jove alt duns trenta anys amb el rostre tapat per les ulleres i la barba. Tímida al principi, la Lili Rose es deixa anar a poc a poc davant seu. Entre classe i classe, es tanca a lhabitació i practica durant hores: intervals, acords majors i menors, armadura, indicació del compàs, tècniques de respiració, trinats, frasejats; lart de cantar amb precisió des de lattaca. Al cap duns mesos de classe, el senyor Vaessen diu a lEileen que els progressos de la seva filla són prometedors. La veu del cap de la Lili Rose la felicita. Lesperança comença a vibrar-li dins el pit.