Pel que fa a les ambaixades, he intentat situar el lector interessat en el context de lèpoca i en el possible origen daquests escrits sense analitzar els seus continguts a nivell estilístic. Val a dir que, al meu entendre, i amb totes les reserves, aquestes obres no figuraven entre les favorites del mateix Pastor Aicart, que les considerava més bé un joc poètic, evidentment sense cap valor històric, que li servia per a participar en la vida social de la seua comarca i per a contribuir a la festa dels moros i cristians. No passa el mateix, per exemple, amb la seua obra crítica titulada La novela moderna, publicada el 1886 i amb la qual pretenia i va aconseguir irrompre en la polèmica que durant la dècada de 1880 va recórrer lEspanya literària i que no fou una altra que la derivada de lobra dEmilia Pardo Bazán titulada La cuestión palpitante. Pastor Aicart es mostrà crític amb el naturalisme i la seua obra li va permetre ser conegut pels més importants escriptors de lèpoca, des de la mateixa escriptora gallega fins a Valera, Pereda, Menéndez Pelayo o Pérez Galdós, per citar-ne alguns. Encara avui no hi ha cap estudi sobre literatura hispànica daquesta època, vinga del país que vinga, que no cite lobra de lescriptor valencià com una referència important.
A banda dels textos consultats a Beneixama, el treball mha dut a fer un exhaustiu recorregut per les més importants biblioteques i hemeroteques de València, Alacant, Múrcia o Barcelona. Hi he pogut consultar documents, llibres i articles de premsa que feien referència a lautor.
En tot moment he intentat recuperar els poemes i els articles que mhan semblat de més interés, però en aquest sentit la feina queda inacabada, ja que el volum de lobra de Pastor sobrepassa amb molt les possibilitats duna persona treballant, inclús de forma intensiva, durant lany de durada de la borsa destudi. Així i tot, shan recuperat molts textos desxifrats de vegades amb molta dificultat i no exempts tal vegada de possibles errades.
Aquestes línies em serveixen per a encetar el capítol dagraïments, sempre necessaris perquè un treball daquesta mena no saconsegueix enllestir sense lajut desinteressat dalgunes persones. En primer lloc, he de recordar a dues persones molt properes a Joan B. Pastor Aicart i que des de fa temps no estan entre nosaltres. Mestic referint a Juan Pastor Valdés, lúltim fill de Pastor Aicart, i Luis Valdés Pastor, nét de lescriptor. Tots dos, de vegades junts, altres per separat, van treballar de valent intentant que el legat del pare i avi no es perdera, que lobra estiguera ordenada i que poguera fer-se un estudi seriós dels escrits daquell a qui estimaven. Ells transcriviren molts poemes amb les antigues màquines descriure i, fins i tot, Juan Pastor acumulà anotacions per fer un estudi literari i biogràfic de lobra del seu pare. Ni Juan ni Luis comptaven aleshores amb la informàtica que els haguera permés ser més exhaustius, però sense la seua feina, la meua hauria estat senzillament impossible. Si aquest treball és o no aquell estudi que ells hagueren volgut fer i que pel temps i les dificultats no van aconseguir, no podem saber-ho, però nestic segur que sens dubte se sentirien feliços en veure com els papers entre els quals passaven moltes hores no han caigut en loblit i que la seua feina ha sigut finalment útil. Tampoc no puc oblidar a unes altres nétes de Joan B. Pastor Aicart com Fina i Amparo Puig Pastor, tieta i àvia meues, respectivament, de boca de les quals he sentit una i altra vegada les anècdotes de la vida del seu avi, contades sovint a les llargues vesprades dels hiverns de la meua adolescència a Beneixama, sota la fotografia de lescriptor (reproduïda al final daquestes pàgines), lesguard del qual ens mirava des del que per a mi era, en aquell moment, la profunditat dels segles. Sense el fil que elles van saber teixir des de la primera dècada del segle xx fins el mateix 2008 en què va morir Amparo Puig, aquest treball, així com el podeu llegir ara, tampoc no haguera existit.
Daltra banda, he dagrair també a moltes persones linterés que shan pres en aquest assaig. Les notes que Josep Guia havia pres anys enrere i que em va oferir només saber que la borsa destudi havia recaigut en mi em van servir com a punt de partida daquest treball. A lhora de revisar-lo tant Francesc Sarrió, com Susana Pastor i el mateix Josep Guia, han estat dun gran ajut i gràcies a ells el treball és, sens dubte, millor del que era. Àngela Sirera ha estat sempre a la meua disposició des de la Regidoria de Cultura de lAjuntament de Beneixama i Josep Guia i ella han sigut cabdals a lhora daconseguir aquesta edició. Altres persones també mhan prestat, duna o altra forma, el seu ajut desinteressat: Carmen Sanchis, que em va animar a emprendre aquest treball; Rafael Pastor, sense el qual no hauria pogut recollir una bona part del material utilitzat, Rafael Roca, M. Àngels Verdaguer, Amparo Sanchis, Irene Barrachina, Manuel Puig Valdés, Amparo Puig Valdés, Vicenç Conca, Emilia Romero, Antonio Valdés, Silvia Pastor, Vicente Sanchis, Aurora Pérez, Assumpció Orts, Mercedes Valdés, Remedios San Lazaro, Maria Amorós i segurament algú més que ara oblide i a qui demane disculpes.