Tant damor i tant denyorament han de portar inevitablement a desitjar una relació més estreta, una unió total, cosa que per a lèpoca i la mentalitat dels dos enamorats només pot ser el matrimoni. Fa només uns mesos, menys de mig any, que es van adreçar la paraula per primera vegada, però les presses i la impaciència comencen a aparèixer en la correspondència de lAlejandro i li fan escriure alguns paràgrafs que en ocasions freguen el ridícul.
Ja dius que ets tan feliç que no et canviaries per ningú al món; el mateix em passa a mi, però aquesta felicitat dara és il·lusòria, és felicitat desperança, però quan es canviï en realitat, crec, com ja the dit algunes vegades, que ens farem envejar per tothom. [] Em preguntes si estaré content quan a loctubre siguis aquí i ens puguem veure tots els dies; no ho estaré del tot, no; més que ara sí, naturalment, però quan ho estaré més serà quan puguem viure lun per laltre al nostre niu amb una vida real, no il·lusòria, en què el teu Nano no farà res més que mimar-te, i et tindrà tant com pugui com una petita reina, sempre somrient i sempre manant-li i renyant-lo a ell com a un nen dòcil, sempre disposat a obeir les ordres de la senyora formal que no riu mai i que tanta gràcia em fa. Et sembla que seràs feliç, tu, aleshores? (Barcelona, 25/7/1913).
Té molta raó el teu oncle Ramón quan diu que és molt pesat haver descriures cada dia. Seria molt millor dedicar el mateix temps bras dessus bras dessous pour lallée des soupirs. Fet i fet, ja arribarà si Déu vol un dia en què no haurem de fer-ho i aleshores potser ens dirà que és molt pesat haver destimar-se tant i abraçar-se tants cops al dia, de la qual cosa riurem tots dos alhora, no és cert? (Barcelona, 26/7/1913).
Daltres, en canvi, són entendridors per lemoció i el desesper sincers que revelen.
Mentre tescric i et parlo del nostre amor, passen pel meu cap, com en un cinematògraf, incomptables projectes i esperances en què sempre et veig a tu al meu costat, a totes les edats i a tot arreu, i són tan feliços que crec que si seguís escrivint del mateix tindria al·lucinacions fins a arribar a la bogeria (Barcelona, 26/7/1913).
Quan podrem estar junts per no separar-nos més, Mía de la meva vida? (Barcelona, 10/8/1913).
També, en paràgrafs més escadussers, simposa una apel·lació a la paciència, a la resignació i a lesperança en el que ha darribar ben aviat.
No hi ha res més, nena adorada, un ha de carregar-se de paciència i anar comptant els dies i les hores. Després ja passarà el temps més ràpid i arribarem gairebé sense que ens nadonem al dia tan desitjat (Barcelona, 1/9/1913).
El valor de les cartes i els retrats: el fil conductor
En un context de dependència absoluta de la correspondència, hi ha tres elements troncals en la vida dels dos enamorats: la carta, aliment vital que du a lobligació i la devoció de lescriptura diària; la llargada de les missives, amb què sovint semblen mesurar lamor, i els retrats, que escurcen la distància i simulen aproximar lamant absent. Són uns elements amb especial rellevància en el dia a dia de la María, que, amb el seu anar passant destiuejant desvagada i una sèrie inacabable dhores ensopides, converteix la carta en lestrella rutilant al voltant de la qual troba lúnica veritat i felicitat.
La carta, laliment vital.
Durant les moltes hores en què tavorreixes per allà, just seria que en passessis la meitat estimant-me i laltra meitat escrivint-me (Barcelona, 16/7/1913).
La Laura em deia que em trobava trista i jo li he dit que és que em falta el meu aliment, sense el qual no puc viure, que és tenir notícies del meu Nano estimat (Lamalou, 25/7/1913).
He rebut la teva carta dahir i la meva primera impressió en obrir-la ha estat molt dolenta perquè hi he vist un esborrall molt gran que se mha afigurat una llàgrima, però un cop llegida i veient que estàs molt contenta he buscat fins a trobar la causa de lesborrall. Ha resultat que, quan has tancat el sobre, en passar-hi la llengüeta amb massa entusiasme, sha corregut la humitat i ha esborrallat la tinta. Crec que és inútil que et digui que de seguida he fet dos o tres petons al lloc per on havien passat els teus llavis (Barcelona, 26/7/1913).
He rebut la teva carta dahir i la meva primera impressió en obrir-la ha estat molt dolenta perquè hi he vist un esborrall molt gran que se mha afigurat una llàgrima, però un cop llegida i veient que estàs molt contenta he buscat fins a trobar la causa de lesborrall. Ha resultat que, quan has tancat el sobre, en passar-hi la llengüeta amb massa entusiasme, sha corregut la humitat i ha esborrallat la tinta. Crec que és inútil que et digui que de seguida he fet dos o tres petons al lloc per on havien passat els teus llavis (Barcelona, 26/7/1913).
Pots creurem, cada dia espero amb més impaciència tornar del passeig per trobar la teva carta. Si em veiessis la cara de contenta que faig quan amb la teva carta estimada a les meves mans pujo a la meva habitació i em poso a llegir-la. No et pensis que amb una vegada en tinc prou, no sé lestona que em passo llegint i crec que si no em cridessin per sopar no sé quan em decidiria a deixar-la (Puigcerdà, 8/8/1913).