LAlejandro, potser per lascendència francesa materna i en un francès que sembla reservar per a ocasions especials, insisteix a la mateixa carta sobre aquesta barreja de tristesa i felicitat.
Jai reçu ta lettre de lundi soir dans laquelle tu ne me parles presque pas de ta tristesse à mon départ, mais malgré cela je ly devine et je comprends leffort que tu as fait pour méviter du chagrin. Je ten remercie mais je ne peux pas oublier ces larmes si délicieuses, si touchantes, que tu as versé pour ton Alexandre pendant notre promenade dans le jardin (Barcelona, 20/8/1913).
Però, quin és el balanç de la dicotomia entre dolor i plaer per a la nostra parella? Volem creure que de moment se salda en positiu, amb un plus a favor de la vivència nova de ser tan estimats i valorats.
Em fas posar molt content quan llegeixo com ets de feliç, i creu-te que el teu Alejandro ha de poder poca cosa o tha de fer tan feliç que no et canviaries amb ningú a la Terra. Aquest és el meu únic somni, veuret ben feliç com tu mereixes i formar al nostre voltant un ambient de benaurança i benestar que tothom ens envegi (Barcelona, 8/8/1913).
Em preguntes com podries demostrar-me la teva felicitat? Doncs estimant-me cada dia una mica més i estant molt content. Em dius que tu ets molt feliç i que voldries que jo ho fos igualment? Doncs no tinguis ni un moment de dubte, i pensa que la teva Mía mai a la seva vida sha trobat tan feliç i que no es canviaria amb ningú. La vida em sembla més plena dencant quan penso que tinc un Nano que mestima tant, i no tinc cap dubte que la meva felicitat anirà en augment quan no hauré de deixar-te més i podré viure només per fer-te feliç, mimar-te i cuidar-te, Nano meu (Puigcerdà, 29/8/1913).
Aquesta dansa democions comença a desencadenar canvis en els seus tarannàs que tots dos observen amb una certa sorpresa.
Com canvia un quan estima i sap que és correspost; no et passa igual, Alejandro meu? (Lamalou, 15/7/1913).
Testimo molt, María, moltíssim més del que tu et figures, perquè tu has fet en mi una transformació: que qui abans no trobava cap al·licient a la vida avui desitgi viure molt per estimar cada dia més la seva adorada dona (Barcelona, 26/7/1913).
Lligant aquesta falta de sentit de la vida que lAlejandro ara veu superada i els ulls tristos que havien cridat latenció de la María al Liceu, abans de la primera aproximació, hauríem de deduir que lAlejandro era un jove malenconiós, ara transformat per la força de lamor?
Sigui com sigui, tot sembla apuntar que labrandament i la passió li han proporcionat unes vivències de gran força i, molt probablement, insòlites.
Jo no soc, no em conformo sent el teu promès, soc molt més, soc teu, tot teu, i considero que a tu et deu passar el mateix. Som dos éssers, però no formem més que una sola ànima, amb els mateixos ideals, les mateixes esperances, les mateixes aspiracions i els mateixos sentiments. En conseqüència, i creient que mestimes com jo a tu, has de partir de la base que jo soc teu i tu ets meva i res més. Tenfades? Crec i espero que no, eh, preciosa meva? (Barcelona, 14/7/1913).
Són unes vivències tan abrandades que duen el jove que es tenia per raonable i discret a escriure juraments de colors «scarlettians» en la línia de la pel·lícula Allò que el vent sendugué en una carta de finals dagost.
Com podria demostrar-te, María adorada, la meva felicitat? Encara no he pogut convèncer-me de la sort que mha donat Déu amb el teu amor, i moltes vegades em sembla un somni del qual temo despertar per tornar a la realitat. Com de feliç soc i com voldria que tu ho fossis igualment! Poso Déu i el temps de testimonis perquè vegin com et faré feliç i venturosa. No tinc cap altre anhel ni esperança; crec que Déu majudarà a aconseguir-ho i premiar tant com jo pugui la teva bondat sense límits (Barcelona, 27/8/1913).
Com podria demostrar-te, María adorada, la meva felicitat? Encara no he pogut convèncer-me de la sort que mha donat Déu amb el teu amor, i moltes vegades em sembla un somni del qual temo despertar per tornar a la realitat. Com de feliç soc i com voldria que tu ho fossis igualment! Poso Déu i el temps de testimonis perquè vegin com et faré feliç i venturosa. No tinc cap altre anhel ni esperança; crec que Déu majudarà a aconseguir-ho i premiar tant com jo pugui la teva bondat sense límits (Barcelona, 27/8/1913).
Des del desterrament, la María, amb el seu estil més mesurat, tampoc es queda enrere en lexpressió duns sentiments que se li rebel·len cada dia amb més força.
Alejandro, com testimo, crec que tu ara pots estar ben content perquè estàs ben segur de mi, encara que sempre ha estat així; però recordo aquella carta en què suposaves que les meves llàgrimes eren causades pel fet de no estar segura de ser feliç amb tu i pel disgust que vaig tenir quan ho vaig llegir; però crec i espero que no pensaràs més així, al contrari, que ja saps que la teva Mía està contenta i es troba tan feliç que no es canviaria per ningú del món, i que cada dia està més orgullosa de tenir lamor del seu Nano estimat, tan bo i tan formal (Lamalou, 24/7/1913).