Digui? pregunta en Robert.
Soc la comissària Roig. Recorda que tenim una cita pendent?
Clar, i tant, pugi.
Des de la porteria la porta és empesa per la policia. Només en entrar, es veu com és de rònec el vestíbul; unes parets de pintures que sestan humitejant per la de capes de necessiten com a aliment primari i aconseguir, així, un estat decent. Les esquerdes que hi ha al sostre i a les bandes de suport són protuberants i el flaire que es desprèn és una mica ofensiu i malmet lolfacte a lhora de respirar. La comissària sadona que lascensor està espatllat. Quina mala sort! Pensa. Ara toca fer de gimnàstica i pujar a peu fins el cinquè pis. Bé, no hi ha problema.
Mentre creua el passadís veu que a la banda dreta un taulell de gruix macís, tot fet de fusta de roure, presideix la cantonada completament desocupat. La comissària sestranya al no veure cap conserge a qui preguntar. El servei sembla aturat tot i tractar-se dun dia laborable, en què entrades i sortides als pisos acostumen a ésser més sovintejades. No obstant, la sensació que percep ella és tètrica. Tanta quietud, tan de silenci és com si tot shagués convertit en un caliu sepulcral. En realitat, però, aquesta escala té fama de ser molt calmada. En tots els pisos residents, la prudència i la discreció són factors que els honoren. No hi ha xivarri en els replans ni murmuri, el quals puguin desconcentrar i trasbalsar el jovent si ha destudiar. Les escales tenen uns graons de marbre esquitxats per taques de color negre, que contrasta amb el fons blanquinós. Mig pam de separació amb el terra mestre fa que les cames hagin de fer un moviment dempenta endavant, en el qual lembranzida és vital. Com en Maurici i la Rosalia han pogut carregar amb tota la compra del mercat quan lascensor havia deixat de funcionar per alguna avaria? La comissària deixa caure un pensament fugaç que aviat queda ombrejat quan truca al timbre dels Ribó. En Robert obre la porta gairebé amb ímpetu, com si estigués disposat a col·laborar en linterrogatori que sha dencetar sense gaire resistència. Ell porta un pijama de vellut amb un barnús força elegant, dun color granat i unes espardenyes despart, encara que els cabells se li veuen xops i quelcom grenyuts. Fa lefecte que sacaba de dutxar.
Bona tarda diu la comissària amb amabilitat lagafo en un mal moment?
No, i ara. Gens ni mica. Estava endreçant el lavabo desprès de rentar-me el cabell. Perdoni el meu aspecte demolidorperò es que quan corro per casa magrada anar amb roba folgada.
No sha de disculpar de res diu la comissària amb un to desenfadat Puc entrar?
Passi i acompanyim al menjador que estarem més tranquils. La meva mare és a la cuina desinfectant els altells.
Molt bé. No mentretindré gaire, ja que per telèfon mha semblat que disposava duna hora més o menys, ho he entès bé?
Sí. Correcte. Així és. He de repartir comandes que surten de fàbrica a diferents distribuïdors i comerços de la comarca i sempre vaig de bòlid. De fet, entro a les quatre i mitja.
Veig que la feina labsorbeix molt i està poc temps a casa, pel que mexplica.
Sí, és cert. Sempre tinc encàrrecs per repartir, tret dalgun cap de setmana que estic lliure, els meus horaris sempre pateixen fluctuacions i, per tant, no són gens regulars.
Senyor Ribó prossegueix la policia li seré franca. La meva visita va lligada a la sospita que el seu pare no va patir un atac de cor el dia de la seva mort.
Però no pot ser. Després de tornar de Barcelona es trobava millor, encara que els metges lhavien descrit com un home de salut ressentida.
Té raó, però aquesta no és la qüestió. Quan temps fa que viuen a Manlleu?
Aquest any ha fet cinc anys respon en Robert.
I què els va impulsar a abandonar Sant Bartomeu?
Bàsicament la feina. El meu pare sanava gent gran a marxes forçades i la ramaderia és molt dura i sacrificada. Requereix una dedicació, que absorbeix la vida familiar de qualsevol persona.
Però hi va haver algun detonant que forcés labandonament? Li diré duna altra manera, perquè els seus pares no van decidir continuar vivint a Sant Bartomeu, malgrat la jubilació anticipada?
En aquell moment en Robert comença a enrogir, com si li fes vergonya parlar de la seva dona, tan mandatària, tan exhortativa. La comissària es fixa en el llenguatge no verbal i les mans de lhome semblen unes joves dansaires. Els dits den Robert repiquen contra la seva falda, quan sacomoda al sofà, que es troba encarat als finestrals del menjador.
Bé respon vacil·lant la meva dona, la Carlota, volia un canvi daires. La vida a poble no té gaire sortida per les dones que pretenen inserir al món laboral i poder-se reciclar a nivell formatiu. I tot parlant entre nosaltres, vàrem estar dacord que seria millor que féssim un pensament dun dia per laltre.
És a dir, que si no ho he entès malament, mestà dient que la seva dona va ser la principal promotora del canvi de vida tan innovador i poc avesat, per tant, per vostès?
Bueno, bé.. no exactament va ser ella en Robert mig mentia - jo també volia acabar amb el calvari dhaver-me daixecar cada dia i embalar, descarregar, portar a pes caixes de pinso i palla, xais nou nats, munyir i netejar els corrals amb pulcritud...ja mentén, també volia renovar-me i fer un canvi per tenir millor qualitat de vida.
I el seu pare, com va reaccionar en proposar-li de fer el trasllat a Manlleu?
Al principi, no ho acabava de concebre però no va oposar-shi gaire.
Tinc entès que tota la vida vostè ha conviscut amb els seus pares tan abans com després de casat, mequivoco?
No, és així. Ell era un home que sempre necessitava companyia i atencions.
Però tenia la seva dona, la Rosalia i podien continuar residint a Sant Bartomeu i gaudir duns anys de sabatisme, desprès de treballar en condicions tan crues, no troba?
Sí, té raó, però ell sempre havia estat un home molt vinculat a mi.
En quin sentit?
Bé, vull dir que sempre havia estat un pare molt protector.
I de què lhavia de protegir si vostè ja era econòmicament autosuficient i ja havia decidit consolidar un matrimoni no abans declarat?
Jo sempre he estat el petit dels tres germans i el meu pare sempre mha vist com el fill indefens, menys apanyat, poc emprenedor, no ho sé, potser tot plegat sembla arcaic, però sempre havia tingut una afecció delirant, una debilitat per mi que no era raonable, però que ha persistit amb el pas dels anys.
Les mans, mentre ell parla, continuen bellugant-se com si un pianista estigués clicant les tecles de linstrument sense atur. La barbeta va descompassada, amb un moviment trèmul, que a la comissària no li passa desapercebut. Les faccions den Robert, tan arrodonides, tan circulars, de sobte semblen disgregar-se i amb les mans juntes, gairebé empunyades, aparta durant un moment la vista de la policia. Fa lefecte que diu mitges veritats. Tot el que diu és anotat a lagenda oficial per seguir un ordre protocol·lari i, daquesta manera, procedir al seu arxivament. Qualsevol declaració formulada amb una aparent garantia de versemblança ha de ésser considerada com una pista dinformació de la qual no sen pot prescindir.
De sobte, linterrogatori fa un gir de guió que impressiona el fill petit dels Ribó.
Parlem de la seva situació econòmica i familiar. Tota la vida sha dedicat a la mateixa professió fins aquests darrers anys?