Quan la Paulina va saber la conversa que varen tenir els dos fills polítics va posar el crit al cel. Ella no sembrancaria en aquell joc brut:
Però brut, perquè? rondinà en Jordi cabut i sorrut.
Perquè soc una dona lleial i honrada, per damunt de tot. Mai trairia la decisió del meu pare.
Però no veus que el teu pare ja és un traïdor de mena? O un estafador moral i legal, millor dit?
No parlis així dun home gran. Ell sha desviscut i esmerçat a que no ens faltés de res.
De que no us faltés de res? Au va! Toca de peus a terra. Ja és hora que baixis dels núvols. El teu pare tota la vida ha estat un oportunista, malfiant, desentès, que ha vetllat només pels seus interessos però sobretot per la imatge reputada duna família, en el fons, podrida, que fa venir nàusees.
Prou dinsultar el meu pare cridà la Paulina tu i la Sofia ja veig que esteu fets de la mateixa pasta. Sempre pensant en els diners, oi? Que us penseu que no us he calat? No us importen els sentiments. Només posseir i posseir béns materials.
Sentiments? No em facis riure va contradir en Jordi El vostre pare mai sha preocupat de deixar-vos un bon llegat, un bon bagatge cultural digne...
Calla! No et vull sentir més!
Duna revolada, en Jordi aixecà la cadira del menjador del pis de Barcelona per voler-la estampar contra el crani de la seva dona. La Paulina sempre ha patit violència masclista constantment: assetjaments físics, maltractaments psíquics a través de comentaris despectius i humiliacions que transcendeixen la normalitat en una relació de parella, però ella calla. No vol denunciar-lo, perquè en part creu que el Tribunal Provincial de Justícia no se la prendria seriosament i en part perquè no vol un daltabaix a la família. A Espanya, per desgracia, la majoria de dones pateixen vexacions i conductes aberrants per part dels seus homes, els quals es consideren totpoderosos i dictatorials; homes que han guanyat el premi Nobel per fer expulsar de la boca paraules endimoniades, plenes de fel, nocives però, no obstant, els jutges, en qualsevol cas, no consideren aquests casos prou susceptibles a ser sentenciats.
La Paulina es troba acorralada, com en captivitat, la qual necessita una unitat de rescat perquè la socorri dun infern que ella mateixa ha sembrat. Qui em va manar anar a laltar lany 1976? Qui em va obligar a contreure aliança si no suportava el prototip dhome que em representaria com a espòs? Què em va empènyer a acceptar unes clàusules que el capellà esmentava davant de testimonis en una església i fer confirmació que estava preparada en la salut i la malaltia a aliar-me amb un home tan primitiu, ordinari, salvatgement mundà? Qui soc en realitat? Un tros de bleda que no disposa de criteri per decidir el que vol? Perquè em sento tan engarjolada i endinsada en una relació improductiva?
Cada dia de la seva vida la Paulina, com si un remolí de pensaments la torbessin sense fer parada, sent com la seva elecció és insana a més dinservible. Però, tinc una filla, es diu molt sovint, la Glòria és el meu tresor preuat, fruit duna relació engendrada sota els paràmetres del desamor i laprensió, tot i així me lestimo i no em penedeixo dhaver-la fecundat, encara que hagi estat amb un home descortès, indesitjable, esgarrifós.
La Glòria, quan va morir en Maurici, el seu avi, sen va sentir molt. Havia entrat a les portes de letapa adulta i no podia concebre deixar de veure un home que, quan ella era una infant, li obria la casa a pagès i lajudava amb les tasques del camp, la destral, laixada i la forca.
De petita, la Glòria tenia fama de ser una enamorada de la fauna ramadera. Empaitava els ovins, els feia esverar i moltes vegades els animals perdien el rumb, especialment, les cries de xai, que sendormiscaven pels racons dels prats i els costava tornar a corral.
No us preocupeu, avi, que jo ja faig el recompte del ramat i em fixo si algun despistat ha quedat encantat en alguna vora discreta i no gaire visible.
Dacord, princesa, però no tallunyis massa. Si trobes algun xai perdut em fas un crit perquè el pugui carregar amb els braços.
No avi, no caldrà era la resposta de la seva néta ja soc gran i forçuda per dur-los a peu i aixecar-los a pes.
La Glòria, no obstant, tenia rampells una mica il·lògics i semblants als den Jordi, el seu pare. A mesura que adquiria més edat, simpregnava de la negativitat que a casa vivia constantment i creia que els diners sempre fan la felicitat i no pas provoquen la sensació de fracàs i derrota. El millor amic és sempre un mateix i el millor company un bitllet a la butxaca. Tothom així es fa lhipòcrita i tobre les portes a tot arreu. Aquesta mítica frase era adoptada a través de la boca avinagrada den Jordi.
A la seva filla ladoctrinava, induint-la a creure que, en una societat capitalista i consumista per excel·lència, els diners sempre són els compatriotes que fomenten que el cercle de contactes, en tots els escenaris de la vida, puguin proliferar-se per mil. La Paulina, en canvi, es posava com una moto quan arribava laniversari de la Glòria i, aquesta última només valorava que shavia pagat a la botiga; no contemplava en sí mateix el detallet, lentrega duna ofrena com un acte honorífic per celebrar el compliment dun any més. Molt a pesar de la mare, la Glòria era més calcada al pare en aquell aspecte, tot i ser tendra, sensible, gentil amb els animals i la societat del moment en trets genèrics.
Moltes vegades, quan en Maurici es trobava en plena forma física per manar el ramat tot sol, de petitona, la Glòria li garantia que de gran seguiria la seva carrera com a professió. Lavi però lincrepava una mica. La corregia perquè considerava que la feina de ramader i pagès no és una carrera amena i de fàcil adaptació. Ben al contrari, comporta molta entrega, sacrifici, control, pressió i maldecaps. La Glòria, però, seguia encaparrada en voler cada dia estar en contacte amb la natura a través del compromís de treure el bestiar a esbargir-se pels prats verdosos i força atraients als ulls de qualsevol espectador.
No noieta, tu el que has de fer és anar a escola, aprendre de llibre, agafar cultura per dirigir les regnes de la teva vida i tenir un futur professional prometedor deia lavi.
No, que va! No hi estic dacord protestava la criatura el meu món és aquí, envoltada de serralades costeres, de valls que es superposen, danimals que savenen amb la natura tan resplendent i generosa. Magrada massa el teu ofici, avi.
Ho sé, ho sé. I per això et dic el que et dic. Has de ser bona minyona i seguir els bons consells que et transmeto.
Però, què vols? Que de gran sigui arquitecta, mestra o advocada, per exemple?
No importa tant la professió que escullis sinó que tinguis clara la teva vena vocacional. Que puguis ser cooperadora, competent, lluitadora, amb ganes de superar els errors comesos i sempre amb un afany de progrés gens abandonat.
Però el que dius també ho puc aconseguir aquí amb tu, al camp.
No és el mateix. Lofici que jo faig et nega el cent per cent de tota possibilitat de gaudir del lleure. Tampoc et permet posar-te en contacte amb la principal font del coneixement, els llibres.
Però jo ja llegeixo novel·les daventures, de fantasia, de ciència-ficció,.. Una cosa és compatible amb laltra.
Només intento dir-te prosseguia lavi com si prescindís de laferrament de la seva néta que sempre puguis estar en contacte amb vies daprenentatge. Anar a linstitut i fer carrera universitària tajudarà a assentar les bases, perquè el teu futur sigui més exitós.