Aquell dia, el món era realment bonic, la llum era dor, el Vita Nuova projectava la seva ombra en espais immensos; penya-segats i muntanyes dures es desfeien damunt dels turons.
On anem, Mondio?
Aquí i allà, a sembrar paraules.
Aterrava en un tres i no res entre boscos deufòrbies seculars, a les ribes del Nil Blau, als pics de les muntanyes. Hi havia la tribu dels adoradors de la Lluna, hi havia la tribu dels adoradors del Sol; els primers vivien de nit, els altres només de dia.
Hi havia la tribu comandada per un elefant i la tribu comandada per una nena. Hi havia la tribu en què vivien per fer regals i la tribu en què ningú no donava res a ningú.
Hi havia homes feliços i homes infeliços, distribuïts per Abissínia de la mateixa manera com latzar els ha distribuït arreu.
Al nord vaig veure obeliscos molt alts, eren de pedra i absorbien els rajos del sol.
És Axum, la ciutat de la reina de Sabà, que aquí anomenen Makeda em va dir en Beba.
Explica-men la història.
La reina Makeda sen va anar dAxum a Jerusalem a visitar el rei Salomó. El rei també lhavia convidat a dormir, però la reina temia els seus oferiments amorosos: «Donam la teva paraula que no taprofitaràs de mi», li va dir la reina. «Promet-me que no agafaràs res del meu palau sense el meu permís», li va dir el rei. Tots dos van fer la promesa a laltre.
Les promeses són veus va dir el papagai.
El rei Salomó, durant el banquet, li va oferir carns especiades i, al costat del llit de la reina, va deixar una gerra daigua fresca. En plena nit, la reina, assedegada, va beure aigua. Llavors el rei va dir a la reina Makeda: «Has violat la teva promesa, i jo també trencaré la meva». Del seu amor va néixer Menelik, el primer rei dels abissinis.
El Negus és descendent seu?
El Negus és el seu últim hereu.
El rei Salomó deu haver ensenyat moltes coses a Menelik.
Doncs pel que sembla no sentenien gaire bé. Sexplica fins i tot que Menelik va arrabassar del temple de Jerusalem les taules dels Deu Manaments.
Alquímies estranyes, les de pares i fills va dir en Pappamondo.
I jo volava, carregat de núvols i de llegendes.
On anem, Mondio?
Cap a orient, a Dancàlia.
A lliurar un altre missatge?
Sí, al sultà del Birú.
Capità, quina és la meva missió?
Tu ets el carter del cel.
El carter del cel?
Has de lliurar missatges militars i cartes dhomes.
Estava decebut.
Carter a lÀfrica? Pensava en una missió més noble.
Les paraules són precioses. Per a qui les espera, encara més precioses que els tàlers de Maria Teresa.
Ja planava, curt de carburant, damunt Dancàlia, groga i vermella com linfern. Laltiplà abissini queia per un penya-segat de tres mil metres i fins i tot arribava per sota del nivell del mar com un pergamí. Laire sulfurós era feixuc, els volcans fumejaven i les piscines de lava bullien i esclataven.
Hi havia pedres negres, tombes antigues i refugis de malfactors i, a tot el voltant, només sal i sofre, i la sal i el sofre eren les úniques riqueses dels condemnats del Birú que vivien al con dun volcà apagat. Només allà la vida era amb prou feines tolerable perquè, a la panxa del cràter, la humitat de la nit es condensava i refrescava els tuculs i els caps ardents dels súbdits del Birú.
La boira era com un turbant damunt el poble, i mhi vaig tirar de cap a cegues; al davant del palau reial el sultà ens mirava, cellajunt.
Porteu pau o porteu guerra, del cel?
Venim en to de pau, però si vós ens oferiu guerra, portarem guerra va respondre el capità.
Maleït sigui qui porta la guerra a qui ja està tan perjudicat, senyor. Què ens voleu robar? Dor, aquesta porqueria que vosaltres adoreu tant, aquí no en tenim. De dones no ens en sobren, i de totes maneres són lletges; que potser us voleu menjar els nostres nens escanyolits?
Només som missatgers amb ales.
Ja, però portes la pau o portes la guerra?
Només porto un missatge.
Així doncs tu no comptes. On són, els teus sultans? Shan quedat al llit i tenvien a tu per escombrar els núvols i el sultà del Birú?
Al voltant del sultà voletejaven els foscos sacerdots de les estrelles, amb els ulls coberts duna bossa negra. Era així com anomenaven aquells sacerdots, que només veneraven la llum de la nit i detestaven la del dia. Estaven actius al matí de tant en tant, però amb la cara tapada, i de nit sempre, com els ratpenats, i llavors, sota les estrelles i la lluna, deien: «Quanta llum!».
Els sacerdots xiuxiuejaven, però en Beba no simmutava.
Tinc un regal per a vós.
Ets un home ric, i per tant no ets generós. Quan no es té res, no estem lligats a res; quan es té de tot, estem lligats a tot.
I esbufegava.
Tinc un regal per a vós va repetir en Beba.
Et dic que tant se men dona. Jo no posseeixo res, i tenir alguna cosa, quan sés molt pobre, no canvia en absolut lestat de les coses.
Majestat, en realitat aquests italians estan cansats destar-se a casa seva i busquen aventures va dir lAmalik.
I havien de venir precisament aquí?
Majestat, volen conquerir la nostra terra. Deixemlos fer, que potser serà bo. Es tanca una porta petita i se nobre una de gran li va dir la Tsahai.
Sultà, tenen un exèrcit armat fins a les dents: fusells, bombes, carros de combat, i nosaltres, com els combatrem? Amb pilotetes de sal? Que Déu ens ajudi, majestat! va dir lAmalik.
És del tot inútil combatre un enemic superior.
En Beba, mentrestant, li llegia el missatge, que el convidava a la rendició.
Si accepta la nostra protecció, serà alliberat de la tirania del Negus.
I qui lha vist mai, el Negus? Aquí som lliures de viure i de morir, com és just que sigui per a qualsevol home de la terra.
No heu vist mai el Negus?
Només un rei boig vindria a aquest infern.
Jo mestava en un racó, pensant.
En què penses, Mosquit?
Després del sultà del Birú, què mespera?
No ho sap ningú, el que lespera.
Volia dir: quina serà la pròxima missió?
Serà una prova dintel·ligència i de coratge.
El coratge i la intel·ligència van junts?
De vegades.
Què és el coratge, capità?
És una qualitat que neix del cor i que dissol el perill amb lucidesa.
Després dun banquet en honor nostre, amb safates de cards rostits, costelles de lava i suc dortigues, es va fer de nit.
El sol senfonsava al mar groc de sofre, les estrelles anaven a dormir, esgotades; a més, la nit shavia imposat sense fer soroll: no hi havia animals, i tampoc insectes, al país del Birú. Tot era silenci.
No podia dormir, al llit dobsidiana, sentia un fregadís de colobres, en Pappamondo reposava amb un ull tancat i laltre obert i, tot duna, des de les profunditats del bec va cridar: «Socors, socors, ens volen matar!».
Brillaven els punyals dels sacerdots de les estrelles, un tret, un altre tret de la pistola de bengales i la foscor shavia convertit en dia.
Els sacerdots sescapaven encegats i la lava borbollava sota els nostres peus en fuga.