Què hi porta, al sac, capità?
En Mondio no em va contestar, mirava els núvols com si fossin els seus primers núvols, i en Pappamondo feia girar els ulls de robí, com embriagat.
Voles més amunt que jo.
I això que no tinc plomes, ni tampoc ales.
Potser un dia us sortiran les ales als peus, als homes.
En Mondio es feia el misteriós i jo volava sense rumb.
On haig danar, Mondio?
Cap al sud, de dret cap al sud.
En la llum vermella i polsegosa, corrien terres salvatges i paradisos deserts.
On són, els homes, capità?
Hi són, però no es veuen.
Estan amagats?
No es volen deixar veure. Aquest país és molt estrany, animista i cristià; durant milers danys sha oblidat del món, i el món sha oblidat dell.
Volàvem per damunt dels cims del Simien, punxeguts com dents de tauró, que mossegaven els núvols, i en Mondio, a ull nu, reconeixia els llocs.
Aterra en aquell altiplà, passats els quatre baobabs disposats en forma de creu.
Després que ho hagués dit, allà teníem les creus i els baobabs i, planant sobre un mar de llum, vaig aterrar.
No hi havia ni una ànima, solament algun plomissall de palla i, amb tot, del no-res, a poc a poc, es va anar acostant al Vita Nuova una multitud dhomes carregats de presents. Nhi havia que portaven llebres fumades, cues de guineu, becs de pelicans, croquetes de granota, cavallets de llac, raïms silvestres, cues de zebra i ullals delefant. Nhi havia que cantaven i nhi havia que callaven.
El primer dacostar-se va ser el cap de la tribu, portava a la mà dos ulls de cabrit i mels oferia.
Tu calla i menja em va dir en Beba, i jo vaig fer el que em van dir. Lhome fort és el que sadapta. Vagis on vagis, adaptat i sobreviuràs em va dir.
El cap de la tribu ens arengava amb la seva meravella.
Oh, homes afortunats, que heu complert el somni de volar; oh, homes benaurats que navegueu pel cel; oh, homes que us barregeu amb els àngels, digueu-me: els àngels, són més pesants que vosaltres, o més lleugers?
Majestat, al cel hi ha àngels lleugers i àngels pesants. Allà dalt ens ignoren i passen de llarg, atents a les seves missions divines li va contestar en Beba.
De manera que no us fan ni cas.
Som uns mortals amb ales, nosaltres, majestat.
El cap apreciava la nostra modèstia, però als seus ulls havíem perdut la importància inicial.
Molt bé, bípede amb ales, diguem per què has vingut a destorbar la meva pau.
Majestat, tinc per a vós un missatge del nostre cap.
És llarg o curt?
Curt.
En aquest cas el podem llegir.
Llavors en Beba Mondio va treures del sac caqui un rotlle recobert de laca vermella, el va donar al rei, que, amb seguretat, el va obrir.
Home volador, llegeix-me aquestes paraules.
«El Govern italià demana la submissió al ras dAdy Arkay. Si renega del Negus Haile Selassie avui mateix, obtindrà beneficis amb motiu de la imminent ocupació de lexèrcit italià».
Necessito temps va balbucejar el ras.
I qui no en necessita? va dir en Beba.
Ell no sabia què més regalar-nos per conquistar-nos: ous destruç, palletes de plata, fulards de seda daranya, figues grogues i roses.
Vam intentar explicar-li que nosaltres només érem missatgers, i que el nostre parer no podria estovar mai les decisions del govern, però lhome ens hauria regalat fins i tot les seves muntanyes i, entre la multitud, buscava alguna cosa per deixar-nos bocabadats.
Pels seus ulls, de sobte, va passar un llampec: caminaven junts, bells com estàtues gregues, un home i una dona.
Lhome portava cadenes als peus, lligades amb els de la dona, que era preciosa. Les seves passes, per costum i potser per amagar lesclavitud, anaven compassades: la mateixa gambada, la mateixa flexió de les cames. Els cossos caminaven gairebé ballant per la sorra rítmicament, ell amb un tapall i el pit llis dadolescent, ella amb una faixa transparent als malucs i els pits en forma de cúpula, perfectes.
Al costat de les orelles della volaven i es posaven dues libèl·lules blaves, com arracades vivents. Cada libèl·lula tenia quatre ales transparents que durant el vol estaven horitzontals i després es plegaven, com dues mans en actitud de pregària, en la immobilitat. No havia vist mai fins llavors uns éssers tan lleugers.
El ras va segar les cadenes dels peus dels esclaus i sels mirava complagut, com un ramader mira les seves vedelles.
Us regalo aquests dos esclaus, els millors de les meves reserves. Us ho prego, no em feu mal, no feu cap mal a la meva gent.
Lhome i la dona no volien deixar laltiplà i ens miraven malament.
I ara que som lliures, qui ens donarà menjar? La llibertat per a alguns és una desgràcia va dir ell.
Per què ens en hem danar amb dos homes tan pàl·lids i sense vida? va preguntar ella.
Refusar el regal era una descortesia davant de lhome poderós, i acceptar-lo era fer infeliços dos esclaus, però el ras hi va trobar la solució.
No els feu gens de cas: la Tsahai, que vol dir «sol», és una dona que sempre fa el que pensa, i lAmalik és un esclau que sempre diu el que pensa i de vegades és insuportable.
Els reis, que són homes, no estimen la veritat va dir lAmalik.
Tot i estar deslligats de les cadenes, ni lun ni laltre no havien perdut el costum destar junts.
Ens estimem tant que, sense laltre, la més petita part de la vida ens sembla lletja va dir lAmalik.
A lavió, la Tsahai em cosia a preguntes.
Tagrada volar?
És lúnic que sé fer.
I lamor? Saps fer lamor?
Em penso que sí.
Encara bo. Per què ets tan blanc?
Perquè el sol no mha cremat.
Per què voles?
Perquè estimo la llibertat.
I per què estimes la llibertat?
I tu, per què fas tantes preguntes?
Perquè les preguntes són més maques que les respostes.
Ella em mirava amb els seus ulls grossos, mentre les libèl·lules blaves li voletejaven als lòbuls de les orelles. Semblava que sadeqüessin al seu estat dànim: quan ella estava alegre, estaven alegres, quan ella estava tranquil·la, estaven tranquil·les.
La Tsahai i lAmalik no havien pujat mai en un avió, tan sols les libèl·lules tenien una mica de pràctica de volar, però només a frec daigua.
La Tsahai, als núvols, explicava faules.
Una vegada hi havia un home sense ombra, se lhavia tret de sobre un dia, dient a lombra, que sempre la seguia: «Deixa de seguir-me, vull estar sol». I lombra lhavia obeït, només que lhome, a partir daquell moment, es va tornar invisible.
És una història poc creïble, Tsahai li vaig dir.
Una vegada hi havia un temple dedicat a la paciència. Acudien al temple marits i mullers que demanaven al sacerdot: «Quin és el secret dun bon matrimoni?». «Paciència, paciència, paciència», contestava el sacerdot.
Ets sàvia.
Una vegada hi havia una tribu dhomes amb les pestanyes cap endins i una vegada hi havia una tribu dhomes sense pestanyes. Els homes de les pestanyes cap endins sempre tenien els ulls tancats, i els homes sense pestanyes els tenien sempre oberts. Els primers deien que el món és molt lleig, i els altres, que el món és realment bonic.