Laudiència construïda sobre Joan Fuster és una audiència específica i alhora activa. Perquè com senyala Guillermo Orozco (2021: 13) al respecte de les audiències es tracta dun conjunt de persones que, al llarg dels anys, han mantingut una certa fidelitat a temes, continguts i estil, i conserven el costum de llegir-lo. I amb el temps, aquest agregat de persones diguem-ne fusterianes actuen com a conjunt. Tot i reconeixent diferències de classe, de capacitat, dedat, deducació, de condicions polítiques i econòmiques, així com històriques i culturals (Orozco 2021: 14), laudiència, com a conjunt, manté una presència. En el nostre cas, una presència interessada i interessant després de trenta anys de la mort de lescriptor. Tal vegada, com daltres audiències específiques, perquè en paraules dOrozco (2021: 14):
La audiencia, salvo excepciones, siempre ha podido reaccionar, pensar, sentir y hasta criticar los contenidos de los medios clásicos como el cine, la televisión, la radio y la prensa, aunque no siempre lo haga de manera manifiesta o ni siquiera se percate de que lo hace.
Però aquesta audiència fusteriana, per les premisses que hem assenyalat que la caracteritzen, sí que nés conscient. És, per tant, una audiència activa en les seves pràctiques socioculturals respecte al patrimoni o llegat de Fuster. En conjunt, i en tant que audiència, les persones que han contestat tot i que en diferents graus podem qualificar-les com a fusterianes. No per combregar amb les seves idees, tot i que la gran majoria ho fan bastant; sinó més aviat perquè linterès per la seva obra no els impedeix de discrepar dalguns dels seus escrits o plantejaments, a través de les respostes expressades al qüestionari comú facilitat. Cadascuna de les persones que manifesten les seves opinions i valoracions pot ser considerada com un «lector o lectora model», en el sentit que el descrivia Umberto Eco (1981). Aquest lector o lectora model no coopera individualment sinó textualment. La cooperació textual com assenyala Eco és un fenomen que es realitza entre dues estratègies discursives, no entre subjectes individuals.
En definitiva, interrelació cooperativa que, en el cas daquesta audiència activa, reforça de vegades contradictòriament la diguem-ne periodística o larticulisme literari de premsa de Joan Fuster. És una audiència que negocia significats. Perquè decideix no només què llegir, sinó quan llegir i quant, així com quantes vegades llegir, a més de amb qui compartir la lectura i què fer amb allò llegit, més enllà de repensar-ho o comentar-ho (González-Neira et al. 2021: 17). Com agregació, laudiència funciona com a capital i aquest capital audiència es canvia per altres capitals que, en el cas que ens ocupa, és el capital simbòlic (Callejo 2021: 73-74) del que representa el pensament de Fuster en allò que ell anomenava assaigs breus en la premsa. Fuster considerava que «un article és un assaig en miniatura», en parlar del periodisme de Joan Oliver (1969: 51), que era el mateix que ell feia en els periòdics, malgrat que en moments de rauxa irònica no sestava dafirmar que ell escrivia «una mena tebeos («historietes, curtes i divertides», en deia) per a intel·lectuals. [] La meva literatura ha de ser inevitablement fragmentària, danotacions de diari, darticles de periòdic, dassaigs breus» (2002: 403). Tanmateix, bromes a banda, Fuster (2006: 21-22) explicava amb detall i rigor el seu interès per lassaig:
La meua autèntica preferència quant el treball literari sha adreçat sempre a lassaig. Gènere dúctil, sense fronteres, porós a tot al·licient i a tota suggestió, permet a lescriptor projectar-se cap a qualsevol problema viu i assumir-lo des dun angle personal i rigorós alhora. [] No minteressa ser jo mateix «la matèria del meu llibre». [] el concep com [] un esforç lúcid de comprensió, dacostament intel·lectual a una forma o altra de realitat problemàtica. Lassagista senfronta amb els fets dhistòria, de la cultura, de la conducta humana, de la societat en general, amb una clara voluntat dexplicació. Els fets li arriben determinats per lhistoriador, el moralista, el sociòleg, el literat: a ell correspon interpretar-los. Interpretar-los a la seua manera, és clar: a la seua manera personal. [] «Assaig» significa senzillament provatura, temptativa, intent. Lassagista no aspira a més. Però tampoc a menys.
3. IDENTITAT DELS LECTORS I QUALIFICACIÓ DE LESCRIPTOR
La distribució territorial de les 129 persones de lenquesta dopinió (estimem que un 30% delles són dones) és aquesta: 86 persones viuen i treballen al País Valencià, 77 a Catalunya i 33 a les Balears.6 Llevat de quatre persones que no van dir on havien nascut, la resta són persones nascudes als tres territoris esmentats dels Països Catalans, amb lexcepció duna que va néixer a la Franja (Saidí), una altra a Madrid i dues més a Alhama de Aragón i a Albacete, respectivament. La persona més gran és nascuda el 1934 (87 anys) i la més jove va néixer el 1986 (35 anys). La franja predominant dedat és la de les persones nascudes entre 1950 (71 anys) i 1969 (52 anys). Només tres persones no tenen estudis superiors. A més de les llicenciatures, 36 persones assenyalen que tenen un doctorat. Un 63% (82 persones) especifiquen la seva titulació i una desena tenen un parell de carreres. Les titulacions ressenyades es distribueixen en els camps de coneixement de la següent manera: 50 són dHumanitats, destacant-hi 32 de filologies (17 de Catalana), 12 de Geografia i Història (una dHistòria de lArt), 5 de Filosofia i Lletres, i una de Magisteri; 27 de Ciències Socials, de les quals 20 són de Periodisme i Comunicació, 4 de Dret i 3 dEconòmiques; 4 de Ciències, amb una cadascuna de Biologia, Física, Química i Matemàtiques; i, finalment, només una és de Ciències de la Salut, concretament de Medicina. Pel que fa a les professions, hi destaca el professorat amb 76 persones (58,9%) que es dediquen o shan dedicat a lensenyament, atès que una quarta part de les persones que van respondre estan jubilades; almenys un 62% dels ensenyants fan docència universitària. El periodisme lexerceixen 29 persones (22,4%), 5 de les quals a més donen classes daquesta titulació. Una dotzena són escriptors i escriptores, la majoria de les quals compaginen la seva creació literària amb altres activitats. A ladvocacia i al món editorial, hi estan actives cinc persones de cada grup. També hi ha un parell dhistoriadors, un etnomusicòleg, un metge de Salut Pública, un agent de la Hisenda Pública i un polític.
Tot i lextensa obra periodística, Fuster no era un periodista stricto sensu, tot i que ell deia que el seu treball «diguem-ne periodístic [] constitueix la meva autèntica professió» (2006: 20) i afegia: «no puc dir que els meus ingressos per això siguin molt sanejats, però mhi ajuste». Ni tampoc fou pròpiament un columnista o comentarista dels fets immediats si més no fins a la mort del dictador. A partir de la Transició democràtica, de vegades i en alguns mitjans sí que va referir-se a temes del moment. En conjunt, però, el gruix del seu articulisme és de temes conjunturals o daspectes de lesperit del temps (com diria Edgar Morin), sovint incardinats a un moment o a una època i a un espai: el món vist des del País Valencià. Per alguns professionals del periodisme ha estat considerat un «periodista dopinió». En efecte, opinava, però quasi sempre a partir més didees que de fets puntuals; aquests li servien per emmarcar els casos o temes sobre els quals argumentava i desenvolupava literàriament els seus assaigs breus. Ell insistia que era un escriptor i que el fet descriure articles a la premsa no el convertia en «periodista»; ell seguia essent escriptor, tot i que, en paraules seves, «un bon articulista pot concentrar en un article tanta literatura com en qualsevol pàgina de llibre» (1991: 73).