Recordem com eren els periòdics i les seves audiències en els diferents períodes polítics de la segona meitat del segle XX a Espanya: ben diferents dels actuals durant els anys més durs del franquisme (com ara els valencians Levante i Jornada del Movimiento Nacional o els ultracatòlics Las Provincias de València, lABC de Madrid i La Vanguardia Española de Barcelona, tots ells molt afectes al règim, davant dEl Correo Catalán daleshores, potser no tan entusiasta); menys retrògrads i un poc modernitzats a partir de la pseudoaperturista Llei dInformació de Fraga Iribarne de 1966 (El Noticiero Universal, Tele/eXprés o la revista Destino de Barcelona, Informaciones de Madrid o la Cartelera Turia de València); o dubitatius i molt vigilats els del tardofranquisme, sobretot en català (Serra dOr i Canigó). Perquè, com va escriure Fuster (1985 [1980]: 125): «Les mesures preses contra lidioma, amb Franco, no van ser de mera censura. Hi hagué una censura que el català compartia amb el castellà; però hi havia alguna cosa més, una política deliberada de genocidi cultural». En els anys de lanomenada Transició democràtica, la premsa va anar ràpidament canviant i nous periòdics van aparèixer (El País, Avui, Noticias al Día, Qué y Dónde, Diario de Valencia, La Calle, Valencia Semanal, Por Favor, etc.). Finalment, en començar la dècada dels anys vuitanta, nous setmanaris en català (El Món, El Temps) i daltres periòdics, ja prou homologables als de lEuropa més democràtica, van aparèixer en el panorama de la premsa.
Investigar la recepció dels articles de Fuster, en tots els periòdics on va col·laborar al llarg de gairebé quatre dècades (dels anys quaranta als vuitanta), en relació amb la dinàmica de la lenta transformació de la premsa, i del desigual comportament dels respectius públics, seria extremadament complicat i ple de dificultats. No comptem amb dades mínimament fiables per a la majoria de la premsa esmentada i encara menys llevat dels grans rotatius denquestes sobre que llegien les seves audiències. Per lautor que ens interessa, a tot estirar, podríem tenir algunes hipotètiques apreciacions dels directors de les publicacions, derivades dalguns comentaris dels mateixos redactors i/o de cartes de possibles lectors, a favor o en contra, dels textos de Fuster. Una altra font important és la correspondència completa de Fuster en la qual hi ha moltes i profitoses referències al seu principal modus vivendi, larticulisme de premsa.
En aquestes circumstàncies, ens ha calgut plantejar-nos una estratègia metodològica que suplís amb prou garanties aquest gran buit; és a dir, hem hagut dabordar allò que en pensaven i pensen els lectors i les lectores de Joan Fuster, específicament de la seva obra periodística. Per sort, no tan sols comptem amb un bon gruix de persones que van llegir els articles de Fuster a la premsa en el moment de la seva publicació, sinó també posteriorment al seu traspàs, gràcies als llibres recopilatoris dalguns dels seus articles i al fons de moment digitalitzat a mitges dels seus textos accessible gràcies a lexcel·lent tasca documental i arxivística de lEspai Joan Fuster de Sueca.
2. LAUDIÈNCIA CONSTRUÏDA
La solució per a estudiar la recepció dels articles periodístics de Fuster no ha estat el disseny duna enquesta generalista i per a tothom, la resposta de la qual seria probablement pobre i confusa, sinó un sondeig dopinió concret dins del previsible univers fusterià.1 La tècnica emprada ha estat la construcció duna audiència específica, les característiques de la qual havien de respondre a un seguit de paràmetres rigorosos que ens garantissin uns resultats prou fiables. Per tant, les persones enquestades són, per descomptat, lectores de Fuster, majoritàriament tenen estudis superiors, són de professions diferents i orientacions diverses, expressen pluralitat de tarannàs, es mostren relativament interessades en els seus textos amb independència de les seves opinions. Són també persones crítiques per formació, desenvolupament professional i laboral; destatus diferents, i procedeixen del País Valencià, Catalunya i les Balears. En termes prou reduccionistes, tal vegada lúnic perfil comú de la mostra ha estat que totes aquestes persones poden ser considerades lletraferits o lletraferides actius, no per militància o ocupació, sinó per pràctica social i cultural i habitus de vida i consum, de distinció, en el sentit bourdià.
Dels dos tipus de lectors que Fuster (1993a: 97) distingia, bàsics i extrems, és clar que la nostra audiència construïda és dels lectors i lectores extrems que, a través dell, pretenen acostar-se a un enteniment més subtil i net del món que els envolta. Més encara, la majoria dels nostres lectores i lectors són allò que Fuster anomenava el lector professional: «el que llegeix per vocació o per obligació, crític o historiador de les lletres» [en el nostre cas, afegim també periodistes i escriptors],2 «que, per bé que en el fons participa del caràcter dun dels altres dos, es veu embarcat en una aventura distinta, moltes vegades encegadora de la sensibilitat ingènua i de lentusiasme espontani al lector corrent» (Fuster 1993a: 98). En paraules també de lescriptor suecà, Fuster és, per als nostres lectors i lectores, el seu còmplice, perquè «còmplice deia és aquell qui us ajuda a ser com sou» (Fuster 1993b: 37). En efecte, en les seves respostes, moltes persones de la nostra audiència reconeixen lestimable aportació del mestre en ésser com són i com pensen ara sobre moltes qüestions importants. La reciprocitat fusteriana o complicitat amb els lectores i lectores de Fuster es retroalimenta alhora, de manera que ha anat formant lectors i lectores, en el sentit nietzschà. La tasca de formar un lector considerava el filòsof alemany, segons Víctor Moreno (2003: 9) és multiplicar les seves perspectives, obrir les orelles, afinar el seu olfacte, educar el seu gust, sensibilitzar el seu tacte, donar-li temps, formar el seu caràcter.
Lunivers cercat per aquesta recerca ha estat de quasi dos centenars de persones dels Països Catalans, amb un pes important del món universitari (Humanitats, Ciències Socials, Salut i Ciències), periodistes i escriptors o escriptores (la mirada dels quals afegia un plus professional), professionals liberals, alguns directius dempreses culturals i uns pocs artistes (música i arts plàstiques). Aconseguir les adreces electròniques de les 194 persones a les quals es va enviar una enquesta realitzada amb Google Forms ha estat una feina dificultosa.3 Un cop dissenyat i testat el sondeig dopinió per a lunivers esmentat,4 es va enviar un correu personalitzat per demanar a les persones triades si volien contestar anònimament les preguntes. En bastants casos, passat un temps, es va enviar un segon o tercer correu recordatori. Aquesta tasca, un xic feixuga, es va dur a terme durant quasi mig any, entre lhivern i la primavera de 2021. Finalment, sen van obtenir 129 respostes vàlides.5 És a dir, una mostra dun 66,49% del total de lunivers construït.