Però allò ja és història antiga, i en aquest relat no tinc intenció de jugar amb la història antiga. Algun dia aquesta guerra serà història antiga i aleshores jo voldré saber quina serà lopinió general al respecte. Em voldré interessar pel desenllaç. No em sorprendria gens que aquesta guerra acabés sent el punt dinflexió, tal com diuen a la ràdio. El problema és que si penses en un punt dinflexió durant tres o quatre minuts arribes a la conclusió que al món no hi ha res que no sigui un punt dinflexió, i lúnica cosa important sobre un punt dinflexió és de què és un punt dinflexió i cap on és un punt dinflexió. Si és un punt dinflexió del no-res cap al no-res, quin sentit té? Potser fins i tot es podria haver ignorat, tot i que no sé com algú que no sigui coix o boig pot ignorar una guerra, tenint en compte la carta que rep i com se li complica la vida així que lobre i la llegeix.
Recordo que abans que esclatés la guerra, en tot el país no hi havia ningú que sabés que jo existia ni que es preocupés per mi poc o molt. Ningú no em convidava a ajudar a resoldre els problemes de la pau. Però jo era el mateix que soc ara i també necessitava una mica de diners. Per això lesperit de gran família que envaeix tot un país quan esclata una guerra em fa sospitar una mica de la gent que ho celebra, perquè la veig sempre somrient i plena desperança, i massa predisposada a les heroïcitats, mentre que els paios duniforme quasi sempre se senten confosos i desgraciats, i només comencen a somriure quan ja no hi ha res més a fer, i no són mai gaire optimistes perquè no saben gaire què passa ni què significa el que passa ni quin pot ser-ne el desenllaç per a ells, vull dir; i no tenen mai pressa per fer-se els herois perquè, amb una mica de mala sort, potser acabaran sent herois morts. I quan un paio és conscient daixò, no es pot lliurar en cos i ànima a cap celebració. En Henry Rhodes deia, quan estàvem ell i jo junts al Centre de Reclutament, durant els primers dies de la nostra vida a lexèrcit: «Aquí foten puntades de peu al cul, i tu i jo, Jackson, som dos culs a punt de rebre».
En Henry Rhodes havia estat un censor jurat de comptes que treballava en un despatx de Montgomery Street, a San Francisco, fins que el van cridar a files. No era cap criatura. Tenia quaranta-tres anys, però aleshores els agafaven a tots.
Abans deia que diria el que trobés oportú, fos el que fos. Doncs bé, ha arribat el moment que digui una cosa que trobo oportuna, però em moro de por de dir-la. Jo tinc por perquè soc a lexèrcit, però la gent que no hi és, a lexèrcit, de què coi té por? Així que esclata una guerra, sembla que tothom soblidi del que sabia de tot el que importa de debò, i calla i es queda callada i es limita a rondinar amargada per les mentides que no para de sentir pertot arreu.
A lexèrcit tespanten des del primer dia. Comencen espantant-te amb el Codi de Justícia Militar. No pretenen ser humans pel que fa als embolics en què es pot ficar un soldat, simplement tamenacen de matar-te. I tho diuen mentre alces el braç per prestar el jurament. Tho diuen abans que abaixis el braç, abans que ja siguis dins lexèrcit: «... el càstig és la mort». Són la teva família, la mateixa gent que et diu tantes altres coses, i tantes de tan confuses després que thagin dit quin és el càstig. Per descomptat no lhan daplicar quasi mai, aquest càstig, però la paraula mort sempre plana sobre la idea de llei i ordre militar, i ben aviat sacaba filtrant en cada petita norma irritant que pot infringir un soldat, de manera que si una tarda sescapa un moment a fer un glop daigua, el declaren absent sense permís, una falta molt greu el càstig per la qual, tot i que ells en diguin «feina extra», és la mort; o si deixa córrer laigua de laixeta mentre es renta, en comptes domplir la pica, el càstig també és feina extra, que per a mi no és res més que un sinònim dassassinat. Et toca aguantar sis o set mesos daquesta mena de llei i ordre, i si no acabes mort de por, o ple de confusió i de ràbia, ets millor home que jo, perquè, tot i que soc de tracte fàcil i no hauria destar espantat ni confós ni enrabiat, sí que estic espantat, sí que estic confós i sí que estic enrabiat. No magrada, però no ho puc evitar.
De tota manera jo parlava den Henry Rhodes, i el que trobava que havia de dir sobre ell perquè ho trobava oportú, però tenia por de dir-ho perquè soc a lexèrcit, era això: en Henry Rhodes estava ressentit amb el govern per haver-lo cridat a files.
Tenia por de dir una fotesa com aquesta.
Em fa vergonya.
No puc dormir de pensar en aquestes coses, però a vegades tampoc no puc dormir per culpa del soroll que no paren de fer els nois a la caserna durant tota la nit, xerrant, explicant acudits verds, cantant o fent-se bromes els uns als altres, com la que fan en Dominic Tosca i en Lou Marriacci al germà den Dominic, en Victor, que dorm a la llitera dentremig.
Així que en Victor sadorm, en Dominic per un costat i en Lou per laltre li comencen a xiuxiuejar a cau dorella: «Jo no vull ser a lexèrcit. Per què mha hagut de passar això a mi? Tan tranquil que estava. Jo no vull ser soldat. No vull matar ningú. Vull tornar-men a casa. No vull morir». I cada cop xiuxiuegen més fort, fins que el pobre Victor es desperta i diu: «Prou ja, no? Dominic, lhi diré a la mare!». I tots els nois de la caserna esclatem de riure; fins i tot jo, que no ho trobo gens divertit.
CAPÍTOL 3
En Jim Kirby, de U.P., ensenya a en Harry Cook i a en Wesley Lart de la guerra i els envia al nord
Un paio curiós, en Harry Cook.
Un vespre jo estava assegut sobre una pila de fustes que hi havia davant la caserna, llegint un llibre que havia trobat a la ciutat i que es titulava Lart de la guerra, i en Harry estava estirat de panxa enlaire a laltre extrem de la pila. Aquelles fustes anaven bé per asseures o per estirar-se, però ningú no sabia ben bé per a què servien. Pel color que havien agafat ja es veia que feia molt que eren allà. I en Harry que no parava de dir, en veu prou alta perquè jo el sentís:
Soldat Cook a les seves ordres, senyor coronel. Ja pot agafar el seu exèrcit, i em sembla que ja sap què pot fer-ne.
I al cap duna estona, li vaig dir:
Amb qui parles?
Amb el coronel va contestar en Harry. El cabró.
Què has dit?
Ja mhas sentit.
Això et podria costar un consell de guerra.
Ja mhas sentit va repetir en Harry.
Es pot saber què tens en contra del coronel?
Abans era el director de crèdits duns grans magatzems.
Com ho saps, tu, això?
Mho ha dit la seva taquígrafa. Ho ha investigat.
I per què lhavies danar a veure?
Mhi ha enviat el capità.
Per què?
Per culpa del tinent.
Què has fet?
El sergent ha dit al tinent que jo havia fet uns comentaris despectius sobre lexèrcit.
I què ha dit el coronel?
Que mhauria de caure la cara de vergonya. Ha dit que si no em sotmetia a un consell de guerra, era perquè no volia embrutar el nom daquest post. Així que li he volgut embrutar jo el seu, de nom, ja ho has sentit.
En Harry es va deixar caure cap a la capa de fustes de sota, fora de la meva vista, i jo em vaig tornar a concentrar en el llibre que estava llegint, però just llavors vaig veure sortir de darrere la cantonada de leconomat un grapat de militars amb un civil entremig que venien directes cap a la pila de fustes. Per com es movien, es notava que eren importants. Es pot distingir un soldat ras dun oficial per la manera de caminar. Amb això no vull dir que loficial camini més bé que el soldat ras, però hi ha alguna cosa que els distingeix. Fins i tot de lluny es pot veure que un oficial se sent observat, ja sigui per un oficial superior o per la tropa, i es pot veure que es considera un home força important en aquest món dhomes, tal com sol dir ell; no tan important com un capità, si és tinent, però sí més important que la gran majoria dhomes de lexèrcit, o del món fins i tot. No em calia veure el pollastre de llauna a lespatlla del coronel per saber que era un home important, ho sabia per com ocupava lespai entre els altres homes del grup. Ocupava lespai donant-se una mica més dimportància que el comandant que tenia al costat, i el comandant ocupava lespai donant-se una mica més dimportància que els dos capitans que anaven al seu costat. Al tinent sel veia més aviat xarxó i poca cosa al costat dels altres, però en realitat lhome més important del grup era el civil. I també era el més jove, no devia tenir més de vint-i-sis o vint-i-set anys.