Els companys van ovacionar el Reglament de lExèrcit, i llavors en Vernon va dir:
Molt bé. I ara de qui és la carta. La carta ve de lesglésia presbiteriana de la Setena Avinguda de San Francisco. Llavors em va mirar a mi i va dir: Soldat Jackson, és un gran plaer lliurar-li, en nom de la Nació, aquesta carta que ha arribat per a vostè des de lesglésia presbiteriana de la Setena Avinguda de San Francisco, una ciutat que és molt a prop del meu cor, a només nou milles a laltra banda de la badia de la meva ciutat natal, San Leandro, i a quasi dues-centes daquest post.
En Vernon va fer entrexocar els talons i es va quadrar. I no sé per què però tots els paios que sestaven allà esperant la correspondència, prop dun centenar, van fer el mateix. No és que seguissin lexemple den Vernon, sinó que van fer entrexocar els talons i es van quadrar amb ell, com una bandada de pardals que alcen el vol alhora dun cable telegràfic. Era un joc, però a mi no em va molestar gens. Fins i tot em va agradar una mica perquè no els havia vist mai tan diligents, aquells paios, ni tan sols quan formaven. Quan es tracta de divertir-se, un paio és capaç de fer quasi qualsevol cosa amb diligència. A més, la senyoreta Fawkes mhavia contestat la carta i ben aviat la llegiria.
En Vernon va fer una reverència, em va lliurar la carta i tothom va esclafir unes riallades de les que només se senten a lexèrcit, o potser també en una presó. Encara els sentia riure mentre corria pel bosc al qual solia anar quan era en aquell post. Quan vaig arribar al bosc, em vaig asseure sota un arbre, vaig deixar la carta a terra, al meu davant, i me la vaig mirar.
Era la primera carta que rebia a la vida, i al sobre hi havia escrit a màquina el meu nom i tot, «oh, Valencia!».
Al cap duna estona vaig obrir el sobre per veure què em deia la senyoreta Fawkes, però la carta no era de la senyoreta Fawkes, sinó del pastor de lesglésia. Deia que li sabia greu comunicar-me que la senyoreta Fawkes era morta. Havia traspassat feia tres mesos, mentre dormia, als setanta-un anys. Deia que ell shavia pres la llibertat dobrir la meva carta, i que lhavia llegida mitja dotzena de vegades. Li sabia greu no haver-me conegut perquè, a jutjar per la meva carta, li feia lefecte que jo havia de ser un bon jove cristià (cosa que no vaig saber fins que no mho va dir ell i que al pare li hauria agradat sentir). Deia que resaria per mi i em demanava que jo també resés, però no em demanava que resés per ell. I deia moltes coses més, que vaig llegir mentre em queien les llàgrimes perquè la senyoreta Fawkes era morta; i en acabat em deia: «Hi ha una cosa que he decidit dir-te, després de rumiar-hi molt, i que espero que tinguis el valor dacceptar amb dignitat i resignació: Tu ets escriptor. Jo fa quasi quaranta anys que escric, i he de dir que tot i que la meva obra no és ben bé inèdita (fa quinze anys vaig publicar pel meu compte un llibret ben inspirador titulat Somriure malgrat les llàgrimes, que el reverend R. J. Featherwell, de Sausalito, Califòrnia, va incloure en un dels seus sermons, en el qual va dir: Vet aquí un llibre que el món feia molt que esperava; un llibre que desprèn una llum bondadosa molt necessària en aquest món fosc i maligne); deia que tot i que la meva obra no és ben bé inèdita, he de reconèixer que tu escrius més bé que jo, i per tant has descriure. Escriu, noi!».
Dentrada vaig pensar que el paio no hi devia tocar gaire, però no vaig trigar a seguir el seu consell, i per això ara escric aquesta història, que tracta sobretot de mi mateix, perquè no conec tant ningú més, però també del que sé daltra gent.
A la carta que vaig escriure a la senyoreta Fawkes vaig ser força curós amb el llenguatge i diria que també amb les idees, però ara ja no cal que sigui tan curós i penso dir el que trobi oportú sobre qualsevol tema.
______________________
1. La versió anglesa que Clifford Grey va escriure el 1926 del pasdoble compost per José Padilla per a la sarsuela La bien amada (1924) es va fer molt popular als Estats Units. (Totes les notes a peu de pàgina són del traductor.)
2. «If I Had My Way» (Lou Klein, James Kendis), popularitzada per The Mills Brothers lany 1931, i més tard recuperada per altres cantants com Bing Crosby, Frank Sinatra o Willie Nelson. En el context de la cançó, la frase «If I had my way, dear, youd never grow old» significa: «Si depengués de mi, amor meu, no et faries mai vella».
3. «Oh, Senyor, saps que no tinc cap amic com tu... / Si el Cel no és casa meva, oh, Senyor, què faré? / Els àngels mindiquen la porta oberta del Cel, / i ja no em sento a casa en aquest món.»
CAPÍTOL 2
En Wesley explica el que et fa lexèrcit, diu una cosa que troba oportuna i no pot dormir
He dit que la carta que vaig rebre del pastor com a resposta a la que jo havia escrit a la senyoreta Fawkes ha estat lúnica que he rebut mai, però això no és ben bé veritat, tot i que tampoc no és cap mentida. Abans havia rebut una carta del president, però per a mi no comptava perquè no creia que ell en sabés res. De totes maneres, no era personal. Ni semblava sincera. Vaig llegir la paraula «Cordialment» i em vaig preguntar per què no deia «Adeu», tenint en compte que manunciava que ben aviat ingressaria a lexèrcit. Havia sentit a dir que si podies respirar, lexèrcit et cridava, i jo respirava prou bé. Havia sentit un munt de coses més sobre lexèrcit, algunes de divertides i daltres de sòrdides, però lúnica conclusió que sen podia treure era que aviat vestiria luniforme perquè no tenia antecedents penals, no era boig, no patia del cor, tenia una bona pressió arterial i conservava bé tots els dits de les mans i dels peus i els ulls, les orelles i totes les coses amb què havia nascut. Semblava que mhaguessin fet només per ser soldat i que hagués destar rondant per la platja o per la Biblioteca Pública de San Francisco mentre esperava que es declarés la guerra. Tot i així, no estava ansiós danar-hi. Del que estava ansiós era de no anar-hi.
Una o dues vegades vaig pensar danar a amagar-me a les muntanyes fins que sacabés la guerra. Una vegada fins i tot em vaig fer un farcell amb tot el que necessitaria per viure així i vaig pujar a un tramvia per allunyar-me de la ciutat tant com pogués. Vaig baixar a la Gran Autopista, i un paio em va portar a Gilroy, a seixanta milles cap al sud, però quan vaig mirar al voltant em vaig adonar que encara era al mateix país i que tothom continuava esverat amb la guerra. Tothom semblava malalt dexcitació, i lexcitació semblava obscena. Em vaig prendre una hamburguesa i una tassa de cafè, i vaig tornar a casa en autoestop. No vaig explicar a ningú el que havia fet, ni tan sols com havia mirat per damunt de lespatlla la Serralada Costanera, on pensava danar a viure mentre durés la guerra, i em vaig sentir tan sol i desemparat i ignorant i pobre i avergonyit que vaig començar a odiar el món sencer, cosa que no magrada fer perquè el món és gent i la gent és massa patètica per odiar-la. Així, doncs, em vaig resignar a fer com els altres, i quan va arribar el moment em vaig presentar al número 444 de Market Street i em vaig allistar a lexèrcit.