Els que manen ens ofereix el panorama duna burgesia, dunes grans famílies, on hi ha més desarrelament del que es podia intuir per tot el que ha passat al nostre país en els darrers anys. Molts no han entès el Procés, la impugnació de la monarquia que una immensa majoria dels catalans perceben com a aliena, la crítica als vells consensos o lanhel duna societat que es resisteix a deixar enrere una altra crisi a costa de més desigualtat. Nhi ha que han fet evident la dificultat per llegir el que ha passat al carrer, i això els ha bunqueritzat encara més. Segurament és laltra cara de la dificultat que ha tingut «el carrer» les classes populars i alguns partits per ser conscients de fins a quin punt lestat espanyol i les seves estructures eren fortes i estaven disposades a jugar tan fort com calgués per mantenir en peu lstatu quo.
Lestablishment espanyol ha superat la prova destrès que, entre 2014 i 2017, va suposar la crisi monàrquica que va provocar labdicació de Joan Carles I, el Procés català i la irrupció de Podem. El genuïnament català, que en els anys de la pax autonomista va acceptar el rol que assumia la Generalitat quan facilitava fer negocis i defensava la idea duna Catalunya motor econòmic dEspanya, presenta un balanç de danys més gran. Els nostres noms no han estat aliens a la polarització i un ampli sector ha respost als intents dimpugnar les estructures que els han permès acumular beneficis, prestigi i influència amb un cert replegament i buscant protecció a Madrid. Els canvis de seus socials de 2017 en són el paradigma.
Aquest llibre us permetrà entendre què fan i per què les grans nissagues patronals del país, i també cap on pot transitar la nostra economia en un context global i de qüestionament de laposta pels serveis després danys dun menysteniment erroni de la indústria tradicional i lemprenedoria que van fer pròspera i socialment inquieta la Catalunya dels segles xix i xx. Que tingueu una grata i útil lectura.
Els cognoms
que sempre hi són
Els Cambó, o el declivi dun llegat
Loperació per vendre lobra més preuada de la col·lecció familiar dart va delatar la crisi del llinatge
La notícia, la tardor del 2019, que la família Guardans Cambó tenia prevista la venda dun retrat de Sandro Botticelli que havia estat la joia de la corona de la col·lecció de Francesc Cambó i Batlle (1875-1947), polític, home de negocis i mecenes, va desfermar una forta polseguera. El quadre era el «Retrat de Michele Marullo Tarcaniota», adquirit per lhistòric prohom català el 1929, que el considerava la gran «perla» de la seva col·lecció.
No és la primera obra del llegat de Cambó de la qual es desprenia la família de qui va ser una de les grans personalitats de la Catalunya política i econòmica del segle xx. Però el quadre sí que era una de les peces més emblemàtiques. Què ha passat amb el Botticelli? Què se nha fet de lInstitut Cambó, creat per preservar la memòria i el llegat del polític? Qui són els seus hereus?
Adeu a la «perla»?
La galeria Trinity Fine Art, de Londres, va posar a la venda el retrat propietat de la família Guardans Cambó a la fira Frieze Masters, que va tenir lloc del 3 al 6 doctubre. Lobra estava protegida com a bé dinterès cultural (BIC). Es tractava de lúnic quadre de Botticelli al món que pertanyia a una col·lecció privada, i el fet que fos un BIC no nimpedia la venda, però en limitava les condicions. La pintura només pot sortir de lestat espanyol amb lautorització del Ministeri de Cultura. Cal dir que, més de dos anys després, la peça no ha trobat comprador i continua en mans dels Cambó. Però loperació ofereix detalls interessants sobre la posició actual del llinatge.
Un expert en el mercat artístic i historiador de lart, Albert Velasco, va explicar als autors daquest llibre, amb motiu daquest episodi, que loperació es va conèixer gràcies a un missatge anònim a les xarxes socials. Segons ell, es va tractar duna «operació ben tramada»: Velasco assenyalava que «la galeria de Londres no va especificar que, en cas de compra, el quadre no podia sortir de lestat espanyol. Si shagués dit això, shaurien desactivat el 99 % dels potencials compradors». Lexpert estava convençut de la finalitat de loperació: «Els Guardans volien pressionar el ministeri perquè el comprés».
El gruix del llegat artístic de Francesc Cambó es troba al Museu Nacional dArt de Catalunya (MNAC), tret dunes poques peces que són al Museu del Prado. El seu gendre, Ramon Guardans, mort el 2007, va presidir el patronat del MNAC, i la seva vídua, Helena Cambó, traspassada el gener de 2021, formava part del patronat del museu. És aquí on, segons Velasco, hauria de ser el Botticelli. Però per això caldria que la Generalitat intervingués per adquirir-lo, cosa que, ara per ara, queda fora de la política dadquisicions de la Generalitat perquè es tracta dun artista estranger.
La peça, però, ha estat emblemàtica del patrimoni cambonià. Fins al punt que lany 1996, amb motiu de la seva entrada a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Helena Cambó va llegir el seu discurs com a nova acadèmica parlant del quadre, amb el títol «Marullus, lhome del retrat de Botticelli».
LInstitut Cambó, dissolt
Lany 2017 es va produir una pèrdua sensible per al llegat: la dissolució de la Fundació Institut Cambó, creada el 1999 per continuar lobra cultural de Francesc Cambó. Ramon Guardans la va voler impulsar integrant figures rellevants de la societat civil en el seu patronat, de manera que en una primera etapa va ser presidida per Miquel Roca i Junyent.
De tot el llegat cultural cambonià, la col·lecció Bernat Metge ha estat la producció més ambiciosa. Cambó va impulsar a partir de 1922 ledició de les obres dels grans clàssics grecollatins, recorrent als millors especialistes i traductors i publicant els llibres en edició bilingüe català-llatí o català-grec. Ja té més de 400 volums. El 2016 els Guardans Cambó es van desfer dels drets de la Bernat Metge, que van ser adquirits pel grup editorial cooperatiu Som, que el 2021 sintegraria dins la cooperativa Abacus.
Una filla i catorze nets
Helena Cambó (1929-2021) va ser la filla única de lexdirigent polític. Vídua de ladvocat Ramon Guardans, va deixar catorze fills (nou nois i cinc noies). Va viure sempre a la casa que va fer construir el seu pare, a la Via Laietana. Guardans la va conèixer perquè era ladvocat de la seva mare, Mercè Mallol.
Persona ambiciosa, Guardans va voler assolir un protagonisme social enarborant la memòria del sogre. També va exercir de conspirador: amb idees conservadores i monàrquiques, Guardans va pertànyer al Consell Privat de Joan de Borbó, aspirant frustrat al tron dEspanya.
Cada any, per Tots Sants, tots els fills rebien un regal de la mare: panellets de cal Padreny de Reus. Aquest és un gest que volia entroncar amb un lloc de la memòria familiar: Ramon Guardans era de Reus. Els panellets els apleguen, però la família és molt nombrosa i sovint amb dificultats per consensuar decisions.
Aquests són els nets més rellevants del clan des dun punt de vista social:
Francesc Xavier Guardans Cambó. Exmarit dAna Godó, filla de leditor de La Vanguardia. Era qui presidia el patronat de la Fundació Institut Cambó en els darrers temps i, probablement, qui exerceix més com a cap de família. Va ser president del CONCA i vicepresident del Chase Manhattan Bank a Nova York. Present en el sector editorial, va ser conseller delegat dAnaya i director regional de làrea Àsia-Pacífic duna multinacional holandesa del món editorial, Wolters Kluwer.