També hi ha núvols negres. Les ombres del capitalisme Els Terradellas, abans que empresaris, són una família La política i les amistats perilloses Al punt de mira dels boicots espanyolistes Tarradellas a la televisió, històries amb ànima «El que magrada és ser a la fàbrica» El príncep exiliat de laristocàrnia Trajectòria ascendent, sempre La farinera per les pizzes El 2020, el gran salt a la internacionalització Lempresa, vista per ella mateixa Una empresa i una marca, en uns canvis de model globals
Joan Font i Bon Preu, comerç i independència
La fórmula de lèxit: el comerç de tota la vida, al segle xxi Un referent empresarial i polític Joan Font, un perfil personal El primer independentista entre els grans empresaris «Els empresaris no hem de liderar el Procés, però li hem de donar suport» Créixer i créixer, en facturació i establiments El conflicte: Joan Font, propietari únic Anna Font passa a ser la número dos de la firma
Els Feliu, lelectricitat que ve dOlot
El segrest de Maria Àngels Feliu Energia verda Feliu, a la Fundació Princesa de Girona Un relleu dramàtic Un grup empresarial amb diverses branques Banc dels Pirineus, una fallida de manual
Carles Sumarroca, el patriarca amb ànima de pagès
La petjada del doctor Bonifaci Una mirada innovadora De Cavall Fort a Convergència El lligam amb els Rosell Lintent de «conquerir» Foment del Treball Lombra del 3 % Unes inversions diversificades El sector agrari Comsa Corporación, un gegant del sector Presència a la sanitat i a la pell
José Luis Bonet, les caves Freixenet del poder
Freixenet, un diminutiu La mort de la tieta Lola canvia les coses Lluita de clans entre les vinyes Dos anys per a una conquesta Amb el 155 La topada amb la nova Cambra de Comerç Una guerra i tres morts
Mar Raventós, lúltima capitana catalana de Codorníu
Una relat que comença el segle xvi Manuel Raventós Domènech, un «regionalista agrícola» Diputat solidari
Índex onomàstic
El mirall trencat dels mandarins catalans
Ferran Casas
Una burgesia amb capacitat dinnovar i darriscar per conquerir qualsevol mercat, un país de capitans dindústria, un selecte grup de milionaris alguns força discrets, un establishment que remenava les cireres, que es veia capaç de controlar les institucions, i que tenia una bona entrada a Madrid. Era el panorama que, durant dècades, en dictadura i en democràcies de més o menys qualitat, oferia Catalunya a qui se la mirés a vista docell. Era una classe social, una elit, que gaudia duna certa estabilitat malgrat que mai no ha estat homogènia.
Nhi havia, i nhi ha, que només volien fer diners, i daltres que participaven en iniciatives, que actuen amb vocació dincidir i que sesforcen per veure-hi més enllà de les parets de la seva fàbrica. Des dels mecenes de la llengua i la cultura catalana com els que van fundar Òmnium fins als que ens ajuden a explicar el Modernisme o el nostre autogovern, però també els que finançaven el pistolerisme dels anys vint i laixecament feixista del 1936, o els que shan entregat a aventures especulatives. A la foto hi eren i hi són tots, encara.
En els darrers anys tot ha canviat, també ells i les seves quimeres. La crisi de la indústria tradicional i laposta pel turisme, els serveis i leconomia de plataforma; el desplaçament del poder econòmic cap a Madrid, on ja residia el polític, que ara ha drenat amb més força les perifèries i que ha fet més subsidiari lecosistema català, i les incomoditats i tensions que ha generat el Procés en un àmbit on domina el conservadorisme han refet el mapa. Calia revisitar-los i trobar-ne de nous per explicar-ho tot i posar-hi context amb dades i fonts. Fer, en definitiva, una feina periodística. La bona acollida que, entre els lectors, va tenir una història de la família Lara i el seu grup Planeta a Nació Digital va donar-nos, lestiu del 2019, la idea de fer una sèrie sobre les grans nissagues empresarials.
Aquestes sagues ens havien de permetre explicar la nostra composició social, el nostre mapa polític i el nostre model econòmic i la seva capacitat dadaptació al context. És el que es van proposar Miquel Macià i Pep Martí, dos periodistes de llarga i acreditada trajectòria, de perfils complementaris, poc amics de la frivolitat innecessària i bons coneixedors dels engranatges del poder a Barcelona i més enllà de lentorn metropolità. I això, remenant el registre mercantil, recorrent a fonts orals de diversos nivells i també documentals, és el que han fet durant gairebé dos anys, també en pandèmia. Posant-hi talent, sí, però també moltes hores i empatia i intenció en les preguntes per accedir al que els afectats volien contar i al que no. La sèrie es va publicar setmanalment al diari i aquest llibre és fruit duna revisió per dotar-la de més coherència i esmenar-ne o actualitzar-ne aspectes puntuals.
Els que manen no es publica amb la intenció de fer relacions públiques. Shi combina la informació econòmica amb la social, la política i la històrica, fet que fa més llegidors els perfils i els posa a labast de qualsevol lector inquiet i interessat a saber qui són i per què són com són els nostres mandarins. No tots els àmbits tenen el mateix pes perquè les trajectòries familiars, les iniciatives empresarials, els patrimonis o els posicionaments públics tenen un interès desigual. Els quatre elements sempre hi apareixen, però no en un equilibri idèntic que podria fer decaure linterès. Tampoc no hi ha un criteri objectivable a lhora de triar els protagonistes. No tots són els més rics, tampoc els més populars o els de més tradició.
Hi apareixen tots els que espereu si en lloc dels cinquanta noms que van donar nom a la sèrie original en fossin deu, hauria estat més difícil, però també en surten daltres sense els quals no sentén el present de determinades comarques i sectors. Nhi ha que no tenen una gran fortuna, però sí un gran impacte social i que són directius que no hi podien faltar perquè, fent-los justícia o no, sels situa en lepicentre de totes les conxorxes. Daltres ens ajuden a entendre bé com el franquisme va permetre forjar grans fortunes i guanyar un prestigi social que la Transició, com a transició i no com a ruptura, va evitar descavalcar malgrat que algunes han estat elits extractives. La tria i el producte final són fruit duna iniciativa periodística genuïna i independent.
I per això calia posar-hi mètode, sotmetre-ho a contrast, i endreçar-ho i explicar-ho bé. Mentre treballàvem en la sèrie, descartàvem o afegíem noms, discutíem quin era el millor moment per presentar aquest o laltre i si faltava material gràfic o accedir a una font per corroborar una dada, ens sobrevolava sempre el dubte de quina col·laboració trobaríem dels protagonistes. El cert és que ha estat desigual, i és un exercici dhonestedat que el lector ho sàpiga. Alguns protagonistes del llibre shan negat a col·laborar amb Macià i Martí per explicar-se; daltres shan limitat a derivar-nos als seus gabinets de premsa o a portaveus per facilitar informació, i també nhi ha hagut molts que han acceptat reunir-se amb els periodistes de Nació Digital en diverses ocasions, fet que confirma la rellevància en el mapa mediàtic català del diari i el seu prestigi pels més de vint-i-cinc anys de trajectòria acumulada. Laccés a la informació no ha estat, com deia, homogeni, però la perspectiva de la publicació dels cinquanta noms ens presenta un resultat final que, gràcies al bon ofici i als recursos de Macià i Martí, sí que ho és.