LOrfeó va ser un èxit social. Dels primers trenta-set socis fundadors es va passar en pocs anys a superar els dos mil. Lentitat necessitava una seu a lalçada de la seva categoria. Daquí va venir el contacte amb larquitecte Lluís Domènech i Montaner, que junt amb Enric Sagnier va fer els plànols del terreny on shavia daixecar la seu de lOrfeó. Si Millet i Vives eren molt més que uns músics, Domènech i Montaner era més que un arquitecte. Patriota ferm, vinculat a la Unió Catalanista i imbuït de lesperit del Modernisme, va construir el Palau de la Música, que es va convertir en un dels exponents del país que retornava. Va ser també dirigent de la Lliga Regionalista durant uns anys.
A la junta del Palau hi va haver sempre membres duna burgesia que apostava per una idea de país i tenia inquietuds culturals, com el mateix Joan Millet, o el segon president, Joaquim Cabot, que també donaria per a un capítol propi com a burgès nexe de la indústria i la cultura. Duna nissaga de joiers del Bages, va ser president de la Cambra de Comerç i Navegació i amic i mecenes de mossèn Cinto Verdaguer.
La història de lOrfeó Català es confondrà amb la del catalanisme polític, especialment en la seva versió més confessional i propera a la Lliga. Emblemes daquests anys defervescència nacional seran El cant de la senyera, amb text de Joan Maragall i música de Lluís Millet, o la mateixa senyera símbol de lOrfeó, beneïda a Montserrat pel bisbe de Vic, Josep Morgades, el 1896.
La primera topada amb la justícia
El músic Lluís Millet tenia sis germans, dos dels quals van morir molt joves. Dels altres, Salvador i Josep eren mariners, i Francesc i Joan, comerciants. Aquest darrer, Joan Millet i Pagès (1860-1911), era lavi del futur saquejador del Palau. Va tenir set fills, Joan, Fèlix, Josefina, Francisca, Maria, Antònia i Salvador. Comerciant (corredor de cotons), viatjava molt per Europa, especialment amb destinació a Liverpool, on hi havia el mercat de cotó més important dEuropa, i va poder acumular certa fortuna. Una dada que ho corrobora és que va ser soci de Gebrüder Volkart, que arribaria a ser una de les grans companyies cotoneres europees.
És curiós com els problemes judicials han caracteritzat la biografia familiar dels Millet des de molt abans de lesclat del cas Palau. Joan Millet va passar per moments complicats en els seus negocis. Cap al 1908, van fer fallida, segons expliquen Núria Vilà i Maria Villanueva en la recerca esmentada, i es va obrir un litigi amb els seus creditors. Joan, que havia convençut un dels germans, Francesc, perquè deixés les seves activitats per treballar al seu costat com a comerciant de cotó, es va trobar atrapat enmig dun mar de deutes. Tots dos germans van fugir a Atenes cames ajudeu-me. És una situació que els va acabar duent a un enfrontament entre ells, malgrat la intervenció del germà músic per posar-hi pau.
Lajuda de Cambó
Finalment, va poder tornar a Catalunya, quan sembla que es va resoldre part del litigi amb els creditors, un afer en què van intervenir en favor seu algunes personalitats rellevants, entre elles el polític de la Lliga Francesc Cambó. Joan Millet moriria poc després, el 1911. Una de les seves decisions dels darrers anys va girar entorn de la compra duna finca que havia estat propietat del periodista Eugeni Xammar a lAmetlla del Vallès. Aquest és un referent important en la història familiar. Davant els problemes econòmics que va haver dafrontar, la va vendre a la família del també cotoner Francesc Sindreu, que la va posseir fins a la Guerra Civil, quan va ser assassinat allà mateix. Els Sindreu sen van anar desvinculant i Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan, la va recuperar per a la saga.
Millet i Maristany, el pare
Laltra gran figura de la família és Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan Millet, que viu entre 1903 i 1967. Comparteix la ideologia nacionalista familiar i les inquietuds culturals, però podríem dir que és més Joan que Lluís, més prosaic que líric, perquè es decanta per les activitats empresarials. Dirigent de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (Fejoc) durant els anys de la República, patirà les contradiccions de molts burgesos catòlics i catalanistes.
Lesclat de la Guerra Civil va suposar un trasbals per als Millet, que van témer els atacs de grups incontrolats. Fèlix Millet va demanar protecció al conseller de Cultura, Ventura Gassol, que li va facilitar que embarqués rumb a Marsella, des don es va traslladar a Trieste, a la costa de lAdriàtic.
Millet compartia amb el seu pare un tret característic de bona part de la saga: una vivor que els feia espavilats per a tot tipus de negocis. Shavia casat als anys vint amb Montserrat Tusell, filla de lindustrial acabalat Xavier Tusell Gost, que dirigia Fábricas Reunidas de Cauchos y Apósitos (Fracsa), i alhora presidia lasseguradora Barcelona. En tots dos àmbits, el gendre hi va penetrar amb força.
En el moment de fugir de Catalunya i anar a Trieste, el 1936, va entrar en contacte amb la companyia dassegurances Assicurazioni Generali, que havia absorbit lasseguradora del sogre, i va treballar durant un temps a lempresa.
De fugit dels republicans a processat pels franquistes
Així que va poder, Fèlix Millet i Maristany va tornar a la Península i va entrar en zona franquista. Es va convertir així en un català de Burgos, i es va establir un temps a Sevilla, on va arribar com a delegat de Generali. A la capital andalusa coneixia un personatge rellevant des dels temps de la Fejoc: ni més ni menys que el cardenal Pedro Segura. Quan algú va denunciar Millet per catalanista i el van sotmetre a un consell de guerra, Segura va intervenir en favor seu i el procés va quedar interromput. Segura, un eclesiàstic monàrquic i ultraconservador, shavia enfrontat amb la República i anys després ho faria amb Franco, a qui detestava.
Després de lensurt amb les noves autoritats, va ser lhora de refer els contactes i la reubicació professional. Gràcies a la companyia italiana va entrar al Banco Vitalicio, mentre ell sobria pas en el camp de les assegurances amb una marca nova, la Compañía Hispanoamericana de Seguros y Reaseguros, lligada a Assicurazioni Generali. Més endavant, va entrar de ple al Banco Popular de los Previsores del Porvenir, petita entitat creditícia que es va convertir en el Banco Popular.
Millet va ser president del banc entre 1945 i 1956, des don facilitaria lentrada duns importants cosins seus, destinats a responsabilitats molt altes en el poder financer espanyol, Luis i Javier Valls-Taberner, com recorden Andreu Farràs i Pere Cullell a Loasi català. Els Valls-Taberner van acabar dirigint el banc, que estava resistint-se a un intent dabsorció per part del Banco Central dIgnacio Villalonga.
Entre els negocis i el mecenatge
Fèlix Millet i Maristany va ser també un gran mecenes i un protector de nombroses activitats catalanistes. El seu oncle, Lluís Millet, va morir el 1941, i fins al 1946 lOrfeó no va poder reprendre les seves actuacions. Però ell en va ser un impulsor i va presidir lentitat, mentre que la coral era dirigida pels hereus del músic fundador. Va ser el fundador de la Benèfica Minerva, entitat que va fer de paraigua de moltes iniciatives que només podien fer camí al marge dels canals oficials.