Dels seus quatre fills, Isabel, la tercera (el primer va morir jove i el segon, Claudi López, segon marquès de Comillas, va traspassar sense tenir fills), es va casar amb Claudi Güell i Bacigalupi. Daquest matrimoni va néixer Joan Antoni Güell i López, que seria un dels més brillants comtes de Güell.
El catalanisme de la família
La família Güell es va alinear amb els postulats proteccionistes, que eren la bíblia de la burgesia industrial catalana. Loposició al lliurecanvisme que practicaven alguns governs de Madrid va ser molt forta i els Güell shi van afegir. És així com Eusebi Güell va ser un dels impulsors del Memorial de Greuges, que en realitat es titulava «Manifest en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya», i va ser presentat al rei Alfons XII el 1885. El Memorial és considerat la primera reivindicació formal del catalanisme i, sota limpuls de Valentí Almirall, va reunir el consens dun ampli ventall ideològic i social que anava des de societats obreres fins a patronals.
Güell va ser un dels autors de la part econòmica. El Memorial era una reacció contra els tractats comercials que Espanya havia signat amb el Regne Unit i França, i contra lintent del govern espanyol deliminar el dret civil català. Però alhora shi feia una vindicació de la llengua catalana i es criticava el model territorial unitarista. Més enllà de les bones paraules del rei (que moriria uns mesos després), poca cosa es va obtenir. Però el catalanisme ja no aturaria el seu creixement.
El primer comte de Güell ha passat també a la història com lhome que va protegir larquitecte Antoni Gaudí, el geni del qual és present en algunes de les millors obres de lartista, moltes vinculades a la nissaga nobiliària, des del Park Güell fins a la Colònia Güell.
El Güell expatriat i antifranquista
De tota la nissaga, un personatge brilla per la seva coherència liberal i catalanista: Joan Antoni Güell i López, segon comte de Güell i prohom de lalta burgesia catalanista. Vinculat a la Lliga Regionalista dels Prat de la Riba i Cambó, va ser alcalde de Barcelona els mesos anteriors a la caiguda de la monarquia i la proclamació de la Segona República, el 14 dabril de 1931. En una societat catalana molt polaritzada, quan va esclatar la Guerra Civil va marxar a França.
A diferència de molts altres personatges de lentorn de la Lliga, però, va mantenir la distància amb el bàndol franquista i es va negar a tornar durant anys després del triomf de Franco. Dell ha quedat una frase memorable: «Vaig marxar per no aixecar el puny i no vull tornar per no aixecar el braç dret».
Güell va publicar un dietari en francès en què es presentava com a expatriat català. Hi ha un moment especialment emotiu en aquest dietari, quan sassabenta de lafusellament de Lluís Companys. El comte escriu: «Companys va presidir i va governar Catalunya en les hores més tristes i més amargues de la seva història. Déu i la Història jutjaran la seva vida. Nosaltres, catalans, no oblidarem mai la seva mort».
Güell de Sentmenat, la continuïtat il·lustrada
El protagonisme social i polític de la família va rebrotar durant el tardofranquisme i la Transició a través de la figura de Carles Güell de Sentmenat, besnet del primer comte. Empresari important, vicepresident dAsland (que acabaria sent adquirida per la francesa Lafarge), les seves inquietuds polítiques el van dur a ser un dels impulsors del Cercle dEconomia nascut els anys cinquanta a partir del Club Comodín, impulsat com a lobby amb ambició dinfluir en la política econòmica.
A diferència daltres entitats econòmiques, el Cercle sempre va tenir un aire liberal aliè al règim. Paradoxalment, però, persones properes a lentitat van acabar inspirant el Pla dEstabilització i lobertura econòmica del franquisme dels anys tecnocràtics.
Güell de Sentmenat va ser un dels fundadors de la Unió del Centre de Catalunya, partit minoritari i liberal, junt amb altres cognoms burgesos com els Molins. Va ser diputat al Congrés el 1977 i un dels redactors de lEstatut de Sau. Després dacostar-se a la UCD de Suárez, la crisi daquest partit el va apartar de la política. El seu afany dintervenció el va canalitzar aleshores cap al Círculo Ecuestre, que va presidir i va intentar modernitzar.
Un comtat establert a Madrid
Amb lexili del carismàtic Joan Antoni Güell i López, exponent del monarquisme liberal antifranquista, el comtat de Güell fa un gir conservador. El seu fill, Juan Claudio Güell Churruca, instal·lat ja a Madrid i excombatent a la Guerra Civil en el bàndol «nacional», sarrecera en el franquisme.
Els seus hereus adquireixen els títols: Juan Güell Martos, el comtat, i Alfonso, el marquesat de Comillas. De mica en mica, les grans construccions econòmiques aixecades pels primers Güell canvien de mans. El Banco Hispano-Colonial és absorbit pel Banco Central. La Compañía Transatlántica és venuda en els inicis de la Transició a una empresa de lInstitut Nacional dIndústria.
Joaco Güell Ampuero, el nou capitalisme
El comtat de Güell té com a titular actual Juan Güell Martos, però el membre de la família més rellevant mediàticament és José Joaquín Güell Ampuero (Barcelona, 1968), conegut en els ambients més propers com a Joaco.
Home fort de la banca dinversió espanyola, nebot de Carles Güell de Sentmenat, és fill de Juan Güell de Sentmenat i Isabel Ampuero (filla duna saga burgesa basca vinculada a la fundació del Banco de Bilbao), net dEusebi Güell Jover, besnet dEusebi Güell López i rebesnet dEusebi Güell Bacigalupi i Isabel López Bru. Per línia materna és besnet de Juan de Urruela y Morales, aristòcrata castellà nascut a Guatemala i que va ser un dels noms llegendaris del primer Barça, en qualitat de porter de lequip en el primer partit que va jugar en la seva història.
La xarxa familiar dels Güell dona per a moltes sorpreses. Güell Ampuero és cosí de la dissenyadora de moda Agatha Ruiz de la Prada, exdona de Pedro J. Ramírez, exdirector dEl Mundo i actualment dEl Español, i un dels creadors dopinió de la dreta espanyola. Per part de la mare, estan emparentats amb el desaparegut autor flamenc Paco de Lucía. Els Güell donen per trobar les vinculacions més insospitades.
Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat Harvard i en Ciències Polítiques a París, té molta experiència en banca dinversió (director gerent de Lazard a Espanya, després directiu de Santander Investment i Merryl Lynch) i també en gestió empresarial. El vincle amb Lazard que va tenir com a representant a Espanya lexvicepresident Rodrigo Rato va reforçar el seu lligam amb sectors econòmics i polítics conservadors de Madrid. Va ser director general financer del grup Recoletos, que publica, entre altres mitjans, Expansión, Marca i Telva, i va absorbir Unidad Editorial, leditora del diari El Mundo. Ha estat director del fons de capital risc Investindustrial a Londres, controlat per les famílies italianes Bonomi i Benetton, i és conseller sènior del fons dinversió.
Investindustrial té la seu a Milà, però té arrels importants a Londres i Barcelona. Lany 2009, va entrar com a primer accionista a Port Aventura (51 %) i és present també a Transport Sanitari de Catalunya. Joaco Güell viu a cavall de Londres i Madrid. El 26 dabril de 2018, va ser nomenat conseller independent de la constructora Sacyr.
Durant cinc anys, entre el 2010 i el 2015, va ser membre del consell dadministració del Grup Godó. Eren els anys en què Güell era directiu de Lazard i el grup mediàtic volia reforçar el seu vincle amb el món financer.