Dins de la contribució general estava la contribució particular, també anomenada sisat, a tocar de la ciutat i amb una distància duna llegua al seu voltant, aproximadament. Aquesta zona, sotmesa a la fiscalitat municipal, estava dividida administrativament en quatre quarters o districtes: Benimaclet, Campanar, Patraix i Russafa, en els quals també shavien format nuclis senyorials amb la jurisdicció alfonsina, encara que la ciutat conservava lalta jurisdicció. Junt amb els quarters hi havia alguns ravals i llogarets que depenien administrativament de la ciutat, és a dir, estaven sotmesos al mateix regiment, mentre que la resta de les poblacions posseïen el seu propi ajuntament per al govern local.
CONTRIBUCIÓ PARTICULAR (1765) 5
PoblePropietariJurisdiccióQuarter de RussafaRussafaRaval (Reialenc)ReialAlfafarMarqués de BoylAlfonsinaLlocnou de la CoronaMarqués de BoylAlfonsinaSedaví/S. ClementeNAntoni BarradasAlfonsinaQuarter de PatraixPatraixDuc dArcosAlfonsinaCarrer S. VicentRaval (Reialenc)ReialVistabellaLlogaret (Reialenc)ReialCarrer de QuartRaval (Reialenc)ReialBenetússerMarqués de DosaigüesAlfonsinaPaiportaComte de PeñaflorAlfonsinaFrancos Lugar NuevoComte de PeñaflorAlfonsinaQuarter de CampanarCampanarRaval (Reialenc)ReialBurjassotCol·legi del PatriarcaAlfonsinaBeniferriComte de ParcentAlfonsinaMassarrojosLlogaret (Reialenc)ReialCarrer SaguntRaval (Reialenc)ReialMarxalenesRaval (Reialenc)ReialCamí de MontcadaRaval (Reialenc)ReialParroq de CarpesaRaval (Reialenc)ReialBenicalapRaval (Reialenc)ReialCases de BarcenaRaval (Reialenc)ReialTavernes BlanquesConvent dels Gerònims (Gandia)PedàniaQuarter de BenimacletBenimacletCapítol de ValènciaPedàniaParroq. S. EstebanRaval (Reialenc)ReialAlboraiaLlogaret (Reialenc)ReialCarrer R. AlmàsseraRaval (Reialenc)ReialAlmàsseraComte de ParcentAlfonsinaOrriolsConvent dels Gerònims (Gandia)PedàniaParroq. S. SalvadorRaval (Reialenc)ReialParroq. S. TomàsRaval (Reialenc)ReialEl Grau, port marLlogaret (Reialenc)ReialParroq. S. LlorençRaval (Reialenc)ReialTerritori fora dels QuartersCases Bàrcena de la mà esquerraRaval (Reialenc)ReialAlbuixecLlogaret (Reialenc)ReialMaquellaLlogaret (Reialenc)ReialRafalellLlogaret (Reialenc)ReialTeuladellaLlogaret (Reialenc)ReialAteses aquestes relacions veiem que la contribució particular compren 38 nuclis urbans i que la contribució general en comprén 47. Així, el terme general de la ciutat de València, en el segle XVIII, és un laberint administratiu i jurisdiccional que sha format perquè la monarquia foral ha portat a terme una progressiva alienació de les seues jurisdiccions a favor dels senyors territorials. De tots els pobles de la contribució general daquest moment sols tres eren de reialenc: Foios, Sagunt i Meliana. Un altre pertanyia a la ciutat de València, la Pobla de Farnals, ciutat que a més, compartia la propietat del Puig amb el marqués de Benavites. La resta dels nuclis urbans estava repartida entre la noblesa, la Seu de València, convents, ordes religiosos i col·legis.
El terme de la ciutat de València es trobava separat del de les altres ciutats per mollons o fites que nassenyalaven els límits. En lèpoca foral, en cas de voler restituir alguna daquestes fites, perquè estava enderrocada o havia desaparegut, el governador general (o els tinents de governador) havia de convocar les parts interessades.6
Malgrat lexistència de mollons, la territorialitat de la ciutat no es limitava al terme general marcai per aquests, la seua influència anava més enllà.
València era, ja des de la conquesta, una ciutat populosa. El seu terme estava ple de nuclis urbans i alqueries que conreaven la terra, i no hi havia zones comunals, boscos, muntanyes, etc., per la qual cosa no comptava amb la pastura suficient per tal de satisfer les necessitats del bestiar que la ciutat consumia. El fet motivà la concessió dun privilegi que facultava la ciutat a estendre un dret més enllà dels límits del seu terme, el dret de pastura, El privilegi, atorgat per Jaume I el 13 de gener de 1240, confirmava que els veïns de la ciutat de València eren francs de portar el bestiar a qualsevol pastura del terme i del Regne de València, sense haver de pagar tributs per carnatge, herbatge, abeurador, etc.7 Aquesta exempció fou traslladada a la legislació foral rúbrica II i completada en els furs per Jaume I: ningú no podia vedar llocs sensé llicència reial, encara que sí que podien fer-se boverals destinats al pasturatge dels ramats (de llaurada o predestinats a les carnisseries).8
A més a més, la legislació era dura pel que feia al manteniment de cabanyes dovelles, vaques i altres bèsties que pasturaven en lhorta de la ciutat i en les alqueries del terme, és clar que per la manca de zones de pastura. Sols estava permés tenir bèsties de llaurar en les propietats.9
La franquesa de la pastura era un assumpte bàsic per a desencarir el preu de la carn a la ciutat de València. Com que aquesta no disposava del ramat suficient per al seu propi avituallament com qualsevol altra ciutat populosa en el seu terme, calia que nimportara de fora, sovint de zones llunyanes dels regnes dAragó o de Castella. El transport del bestiar a la ciutat encaria la cam, però era un fet irremeiable. Tanmateix pagar impostos per pasturatge, abeuradors, etc., a totes les poblacions de trànsit era un fet que sí que tenia remei, i en aquest sentit podem entendre tant la franquesa atorgada per Jaume I, com els nombrosos litigis entaulats per qüestió demprius entre els interessos de les poblacions, que mantenien zones vedades tributàries, i els interessos dels abastadors de carn a la ciutat de València.10