Aquests festejos sacompanyaren de tota una simbologia i seqüència ritual de caràcter revolucionari i obrerista, que va imposar una moda i uns hàbits que impregnaren la societat valenciana daquells mesos: el cant de La internacional es va estendre amb rapidesa, i completaven el repertori peces com Els segadors, La marsellesa, lHimno de Riego o A las barricadas; tot això amb un fons escenogràfic plagat de banderes roges, anarquistes, valencianes i republicanes.
Amb tot, els festejos en si foren escassos, especialment en els anys 1938 i 1939. Durant el 1936 destaca, duna banda, lactivitat taurina, com ara lactuació de Vicente Barrera vestit amb la granota blava de faena el diumenge 6 de setembre, o els 18 espectacles fets fins al desembre, inclosos els de signe còmic, corregudes de jònecs, vedells i bravatells.9 A la darreria del setembre, lalcaldia va publicar un bàndol en el qual, en lloc danunciar lacostumada festivitat de Tots Sants, parlava de la Festa dels Morts.10 El dia de Nadal no va ser festiu, però per a la Nit de Nadal es va preparar un Sopar de la Victòria. Així mateix, i coincidint amb la festa catòlica dels Reis dOrient, es va celebrar una Setmana del Xiquet, que va culminar amb una cavalcada infantil el 10 de gener de 1937.11 Sobre aquest extrem evocava Gabriel Araceli la seua particular vivència daquest festeig com a quintacolumnista resident a la «València roja», i denunciava que els «rojos» pretenien abolir la religió, i el cristianisme des de la més tendra infantesa.12 Sembla que la cavalcada es va organitzar amb un marcat caràcter polític que, amb un llenguatge grotesc i carnestoltesc, ridiculitzava els insurrectes, alhora que glorificava el bàndol republicà, en una mostra del nou tarannà totalitzador de la festa que sanava obrint pas, eficaç com a desqualificador i excloent de lenemic.
Araceli apuntava: «El arma favorita de la propaganda roja ha sido el ridículo», i es lamentava amb indignació de la «manipulación» de la festa dels Reis Mags. Això li feia exclamar: «¡Qué satánica finalidad la de los rojos al pretender modelar a su antojo las tiernas conciencias de los niños!», raó per la qual, tot seguit, anunciava un món futur en el qual la «tradició» tornaria a recuperar-se, en vista de les transformacions operades pels «rojos»:
Habrá que llevar a cabo, en su día, un total enderezamiento de las conciencias y de las almas infantiles para las que más de dos años de horror y de impiedad no habrán transcurrido en vano.
Serà una labor larga y dura, pero hermosa. Al tiempo de enseñar a los niños a abrir el puño y levantar el brazo, otra enseñanza se hará precisa; la de la doctrina de Cristo.13
Tota una declaració programàtica de la totalització de la festa en un sentit oposat al republicà, el del nacionalcatolicisme, que tan efectiu es faria després de la victòria franquista.
Al llarg del 1937 se celebraren o sintentaren celebrar alguns festejos més convencionals. En arribar les dates falleres es va tenir la idea de construir i plantar quatre falles antifeixistes, però la iniciativa no va prosperar pel temor de les autoritats de ser víctimes dels bombardejos, i sols sexhibiren els ninots a la Llotja. Pel que fa al Catorze dAbril, festa que rememorava la fundació de la Segona República, els actes es limitaren a la celebració duna donació o «día de haber» per als hospitals de sang, mentre que el PSOE i el PCE publicaven un manifest que instava a la unitat dacció.14 Després que la festa del Primer de Maig se celebrara treballant, quasi no apareixen referències a festejos, llevat de laïllada commemoració de la Primera República, lIl de febrer de 1938.15
L l de maig de 1938 «tampoco se celebró con holganza la Fiesta del Trabajo», tot i que sintentaren fer alguns actes modestos.16 El cas és que la situació militar no acompanyava i les festes restaren reduïdes a la mínima expressió. A loctubre daquest any shavia de commemorar un gran esdeveniment ciutadà: el setè centenari de la conquesta cristiana de València per Jaume I, però els actes van ser escassos i deslluïts,17 com de fet recorda lhistoriador Gayano Lluch.18 El cert és que lambiciós programa de la commemoració del VII Centenari de la Fundació del País Valencià es va veure molt reduït a causa de la guerra.19
Pel que fa als festejos taurins, tot i que sen citen 25 per al 1937, sols sen parla dun per al 1938.20 Al desembre, en acostar-se el Nadal, i segons lAlmanaque de Las Provincias, es destaca que els vigilants particulars «que hasta entonces no se habían atrevido a solicitar el tradicional aguinaldo, pidieron por estas fechas que se les diese una gratificación anual extraordinaria», cosa que per a lAlmanaque significava un circumloqui, atès el temor dels vigilants de no estampar la frase «aguinaldo de Navidad».21 Aquest detall expressa una acceleració del procés de secularització festiva del calendari a partir del 1936. En aquest context, lanticlericalisme i la laïcització social saguditzaren fins a lextrem que, al caliu de leclosió revolucionària, anà emergint una nova sacralitat, una mena dautocelebració de la revolució en marxa. Es va materialitzar, així, una mena de nova fête revolutionaire que integrava noves pràctiques simbòliques i accions rituals.22
La festa sorgida a partir del 18 de juliol es va posar al servei únic del cos ideològic i polític dirigent del procés revolucionari (anarquistes, comunistes i daltres), fet que es va plasmar en una instrumentació exclusivista, excloent i de lectura doctrinària que, de la mateixa manera que sapreciava en el bàndol republicà, sestava configurant alhora en el dels revoltats. És a dir, ambdós fenòmens no constituïren més que les dues cares de la mateixa moneda: la radicalització i apropiació unilateral de la visió de la festa, la totalització ideològica daquesta, la totalització festiva en suma. Basant-nos en les referides tensions acumulades progressivament en la societat i reflectides en el calendari festiu, entre una tendència secularitzadora, racionalitzadora i de tall progressista, i una altra de conservadora, tradicional i catòlica ambdues amb incidència social es pot afirmar que el que va ocórrer a partir del 18 de juliol de 1936 fou que els enfrontaments latents esclataren en un conflicte dins el calendari festiu, i que aquest serigí en reflex daltres problemes socials, polítics i econòmics irresolts.