II. LA FESTA DEL PODER I EL PODER DE LA FESTA: EL CALENDARI FESTIU
Segons E. Leach, el calendari es constitueix en representació social del temps:
El calendario es un instrumento social para la organización del tiempo; fragmenta, clasifica, ordena y computa la duración, organiza la experiencia y los acontecimientos, articula el tiempo y suministra a la vida cotidiana su armazón. El tiempo, per se, como el espacio, continuo e indiferenciado, por la existencia del sistema social comporta su dominio y organización mediante la creación de límites simbólicos, cuya función consiste a la vez en dividir y agrupar, fragmentar e interrelacionar. Las fiestas y ritos públicos son los marcadores más visibles de esta compartimentación, subrayan los intervalos de progresión y suministran la principal diferenciación temporal de todas las culturas al distinguir entre tiempo laboral y festivo, sagrado y profano, ordinario y ritual, de trabajo y de ocio, público y privado.1
El calendari és, per tant, «un instrument (o conjunt de regles) desenvolupat per les societats humanes per orientar-se en la durada temporal, organitzar les activitats i sincronitzar les relacions socials».2 Parlem, doncs, dun constructe sociohistòric que es va adaptant a les diverses transformacions socials per mantenir la utilitat. Ara bé, dins el calendari en abstracte es pot distingir entre un calendari oficial i un calendari viscut. El calendari oficial permet reconstruir el ritme anual, com també la diferenciació entre temps laboral i temps festiu. Enfront del calendari oficial hi ha el calendari viscut: el primer, lestableix el poder, mentre que el segon existeix com a celebració real del conjunt de la població. Entre ambdós calendaris se solen interposar la tradició i el costum, cosa que finalment es tradueix en lampliació efectiva dels dies festius. El calendari festiu oficial respondria dalguna manera a la festa del poder, organitzada i planificada des de dalt amb la intenció de reproduir simbòlicament una dominació social; el calendari festiu viscut expressaria, tot i les constriccions de la festa dissenyada pel poder, el poder de la festa, que en no poques ocasions desborda els límits oficials i sexpressa en una cultura popular arrelada.
Per a entendre les transformacions del calendari sota el franquisme com a règim que va fer de la conservació del poder un objectiu bàsic, sha dobservar que el règim franquista va imprimir unes determinades pautes a la dinàmica de la festa, orientades cap a lús i la instrumentalització polítics. A partir del 18 de juliol de 1936 i, ja legalment, des de lestabliment del Nuevo Estado (entre l l de setembre de 1936 i el 30 de gener de 1938)3 va emergir un nou calendari oficial en correspondència amb una nova Espanya, construïda i sustentada per un nou règim, que aviat tindria la més clara expressió en lesmentat nou Estat Com a conseqüència daixò, va aparèixer i es va institucionalitzar a Espanya un nou ordenament jurídic, legislatiu i polític, sobre la base econòmica del capitalisme, emparat i forjat per unes classes socials que sexpressarien mitjançant un ventall de famílies ideològiques unificades contra les concepcions inherents al bàndol adscrit a la Segona República, que van combatre fins a suprimir-les per la força de les armes. De resultes daquest desenllaç, noves institucions i nous organismes van començar a implantar-se i a funcionar, i van sorgir-ne disposicions oficials a lempara de la nova legalitat seguint el camí de les conquestes territorials dels exèrcits franquistes. En aquest context, es va vertebrar un nou calendari oficial, encara que la consolidació definitiva no arribaria fins a la publicació oficial de les reglamentacions del 1940.
1. LEVOLUCIÓ DEL CALENDARI A VALÈNCIA
1.1 El calendari oficial
Entre els anys 1800 i 1936, el temps festiu va sofrir un procés de progressiva compressió i disminució, ja que de 91 dies festius es va passar a 60 el 1932, fet que suposa una reducció estimada del 34 % de festes. Lexplicació que sofereix daquest fenomen apunta a lacció duna burgesia ascendent que va pressionar sobre les institucions polítiques i eclesiàstiques amb la finalitat de racionalitzar i ampliar el temps disponible per a la producció.4 Però a més dun canvi quantitatiu, també es va operar un canvi radical en els ritmes laborals i les cadències de la vida social, des duna forma de vida més irregular, lliure i autogestionada, a una altra de pautada per la submissió a les màquines i per lhomogeneïtzació i centralització del temps.
La reducció efectiva es va fer necessària atenent a les pròpies exigències de leconomia burgesa, basada en lorganització del sistema productiu capitalista, que requeria una mà dobra disciplinada i permanent, que treballara amb regularitat. La burgesia, amb la seua concepció del món, oposava el treball, presentat com a font de virtut i benestar, a la festa, dibuixada com un mal que shavia de reduir al mínim i de reconvertir en temps de descans i reposició de forces amb vista al treball productiu. Daquesta manera, el projecte burgès va entendre que el temps, mitjançant la reconstrucció del calendari, havia dorientar-se exclusivament dacord amb la maximització del benefici.
A més, sadduïren una sèrie de raons morals i socials per a reduir el nombre de festes. Sentenia que, enfront de la immoralitat i el desgovern públics que comportava 1«excés lúdic», shavia doposar lhàbit del treball, el qual legitimava el seu valor moral mitjançant la vinculació a la institució familiar. Es tractava, al capdavall, dimplantar la disciplina laboral i la moralitat familiar, el treball i la Ilar, com els dos escenaris bàsics que sustentarien el nou ordre burgès. Fins i tot shi aportaren motius religiosos, com ara la necessitat de distingir més clarament làmbit sagrat del profà, en suposar-se que, amb un menor nombre de festes, aquestes resultarien més fàcils de guardar. A partir daleshores, sentendria que làmbit sagrat sintegrava en el culte diví, expressat mitjançant una greu, solemnial i severa celebració litúrgica, apartada per complet de les diversions populars, pel temor que aquestes pogueren desnaturalitzar o degradar les veritats divines. És per això que es va procedir a la depuració de festejos i processons, amb lexpulsió de tot un complex repertori simbòlic i ritual que gaudia dun fort arrelament. Aquest fet posava en joc «una nueva definición del lugar de la religión en la sociedad y una nueva relación entre la sociedad civil y la eclesiástica, que introduce una primera forma de secularización desde el interior mismo de la institución religiosa. La adhesión, consciente o inconsciente, a la racionalidad económica emergente, conlleva la presión sobre las distinciones y categorías sociales tradicionales».5
El 1867 es van suprimir 25 festivitats de colp. Entre aquesta data i lany 1911, les festes establertes oscil·laren entre 65 i 68. Aquest últim any sen va intentar una nova reducció, finalment frustrada, ja que amb la progressiva restauració de diversos festejos (Sant Josep i Corpus són novament oficials lany 1913), els dies festius oscil·laren entre 62 i 65, i augmentaren el 1917 mitjançant la instauració del Día de la Raza. Lany 1931 nhi hagué una nova reducció, aquesta vegada efectiva, amb la implantació del calendari republicà, que va organitzar la festa reduint-la a la mínima expressió, tot i que persistiren tradicions i costums essencialment catòlics que el règim republicà no va saber integrar i transformar des de dins.